Quan la poesia devocional ens sacseja

BARCELONA¿On arriba la poesia, que no arriben altres formes d’expressió? I quan, a més, es tracta d’una poesia devocional, despresa d’un jo embadalit per embadalir-se d’una realitat que ens nodreix i sobrepassa, ¿es pot arribar més lluny, més a prop? Si bé en podem trobar exemples en totes les cultures, sembla que hi ha indrets de la Terra on l’interès pel cultiu d’aquesta forma d’expressió és més evident que en d’altres. I de tots els llocs, potser l'Índia n'és l’epicentre. Per això és de celebrar que algú hagi dedicat anys a recopilar poemes devocionals, traduir-los i oferir-los d’una manera curosa, acompanyada de les sempre interessants i sorprenents vides de cada autor.

El poeta sevillà Jesús Aguado, resident a Barcelona, és una d’aquestes persones enamorades de l'Índia i que ara ens proposa una antologia de poesia devocional sota el títol '¿En qué estabas pensando?' (Fondo de Cultura Económica): 368 poemes de 91 autors que, al llarg de 14 segles (del V al XIX), han intentat formes d’acostar-se a la divinitat a través de la poesia 'bhakti' o devocional. Una forma poètica que, com explica l’antòleg, va néixer al sud de l'Índia cap al segle V com a reacció a la religió elitista dels sacerdots. No obstant això, ni la llunyania temporal o geogràfica ens ha d’espantar: “M’interessa –explica Aguado– que aquests poemes es llegeixin, no com una curiositat antropològica, com una cosa llunyana que s’ha de descodificar i domesticar, sinó com una cosa nostra, com una altra manera de dir el que també som. Parlen d’amor, de llum, de mort, d’eternitat, de l’alegria, del cos, del no-res, de les aparences, de la ment; parlen de tu i de mi, del que cadascú de nosaltres és més enllà i més aquí de totes les fronteres. Si ens molesten, traiem-ne els noms propis i quedem-nos amb les imatges, amb les idees, amb les preguntes que ens fan”.

Una selecció àmplia

Entre els seleccionats –homes i dones, joves i vells, coneguts i desconeguts– hi trobem principalment hindús, però també musulmans, budistes i jainistes. I, cosa que és més destacable, diàlegs interreligiosos, síntesis i fusions entre poetes que van escriure en desenes d’idiomes i dialectes, i coneguts per la tasca d’una gran quantitat d’estudiosos que han deixat versions en anglès (la majoria), francès, alemany, italià i altres llengües occidentals. Gràcies a les biografies que Aguado ha anat teixint pacientment de cadascun d’ells, hi veiem aquestes confluències i heterodòxies, en què un mateix poeta és cantat per musulmans i hindús, o són fruit de la fusió entre el vedanta i el sufisme. Són poemes que ens interpel·len encara avui, com li passa al mateix Aguado, que confessa: “La meva relació amb aquests poemes es discontínua, però molt intensa i essencial: em construeixen, m’interroguen, m’amplien, m’inquieten, m’asserenen, m’embarquen, m’empenyen, m’eleven, em forcen. Molts d’aquests poemes no els entenc (per incapacitat o per por que m’exigeixin més del que els puc donar) i altres tampoc m’entenen a mi (perquè arribo a ells tapat per milers de llibres que de manera descarada o indirecta els neguen la salutació), però hem decidit conviure a la mateixa casa, al mateix llibre, perquè intuïm que en aquesta no entesa s’hi amaguen veritats ineludibles”.

Cants i súpliques d’una imatge colpidora, com la de Kulashekhara (“Ja només aspiro a ser / un esglaó qualsevol d’un templet / que t’estigui consagrat. / I sentir les petjades / dels teus molts devots...” o Basavanna (“Fes amb el meu cos el mànec d’un llaüt, amb el meu cap fes la caixa de ressonància, posa els meus nervis de cordes i utilitza els meus dits com a clavilles. Després aferra’m fort i canta les teves trenta-dues cançons, oh, Senyor dels Rius que es Troben”). Aquest últim, per cert, va renunciar a ser 'brahman' perquè no trobava sentit al sistema de castes i amb el temps va instaurar una comunitat utòpica igualitària que va provocar una crisi política.

Perquè molts d’ells abandonen les normes socials imperants per pelegrinar cap a una realitat més fecunda i inclusiva, com Mahadeviyakka, poeta i pelegrina del segle XII, que, cansada del cicle d’encarnacions en què es veu submergida, clama: “Ni una, ni dos, ni tres, ni quatre: vuit milions quatre-centes mil vagines he travessat ja. He conegut mons innombrables i en tots m’ha engolit el plaer i el dolor. Sigues misericordiós i oblida tantes vides anteriors, oh, Senyor, blanc com el gessamí”. O Lal Ded (també coneguda com a Lalla), en clara fusió del vedanta i el sufisme i fundadora de la poesia caixmir: “¿Se m’està escorrent la vida com l’aigua d’un vas que estigui mig cuit? / No et preocupis, ànima, per ser tan pobra i continua fent el teu camí: no s’arriba a la llar abans d’hora”.

Heterodòxia i interioritat

Com escriu Aguado al pròleg d’aquesta antologia, “preguntar bé i en el moment oportú és, de fet, prerrogativa dels sants o dels il·luminats de qualsevol religió, que accepten, en nom propi i en el dels seus adeptes, anar-se desfent de certeses perquè el seu lloc l’ocupin els dubtes, els buits de sentit, les contradiccions, el balbuceig (aquell espai on la paraula i el seu silenci es freguen com pedres foguera fins a produir una espurna i encendre un foc), la soledat o aquella dolça ignorància contagiosa que sol distingir els autèntics, els submergits, els ebris, els borrosos, els desidentificats o els elevats de totes les tradicions”.

Endevinalles espirituals, crits d’alerta a la consciència somnolenta dels devots, instantànies d’un moment d’il·luminació, perles de saviesa, retrets i queixes de les autoritats religioses i a la hipocresia (“Que tu ets un sant? Tu, que parles i parles sense parar travessant a qui t’escolta amb l’esmolada espasa de la teva llengua?”, apunta Kabir)... Tot s’ajunta en aquests poemes, i ho podríem sintetitzar amb aquest vers de Jnaneshvar, un dels mestres més famosos del seu temps tot i morir als vint-i-dos anys: “La trobada perfecta amb l’Infinit és una cosa que no deixa de succeir dins nostre”.