10 pobles abandonats que cal conèixer

BarcelonaEn els darrers anys, i molt especialment en mesos de pandèmia, hem sentit a parlar, i molt, de la Catalunya buida. El confinament va fer repensar a moltes famílies el seu estil de vida i es van plantejar deixar l'estrès de les ciutats per recuperar una vida de poble més saludable i amable. Però no ens enganyem, aquests casos no fan canviar una realitat prou alarmant: hi ha una dotzena de comarques catalanes que van perdent població any rere any i la gent continua abandonant les zones de muntanya i d'interior per acostar-se a les zones de costa, on sembla que hi ha més oportunitats laborals. Diuen que un poble pot estar en risc de desaparèixer quan té menys de 100 habitants, i un estudi recent fet per dos investigadors de la Universitat de Lleida -Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol- mostra que 200 municipis catalans es troben en una situació crítica de pèrdua de població. Segons l'estudi, les zones més afectades són les comarques del Pirineu i el Prepirineu, com els Pallars, el Solsonès, l’Alt Urgell, la Noguera i el Berguedà. Pel que fa a l'interior, els municipis més afectats es troben a les Garrigues, la Conca de Barberà, el Priorat, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre.

I, malauradament, n'hi ha molts altres en què l'abandonament és una realitat des de fa molts anys, on la natura ha anat recuperant el seu espai engolint les restes de llars que dècades enrere estaven plenes de vida. Avui són pobles fantasma que probablement només coneixen els senderistes més avesats, però el cert és que les seves ruïnes encara tenen marcada l'empremta de la seva història i fins i tot algun està decidit a renéixer de les seves cendres. Diuen que les ruïnes són eternes. El que sembla clar és que hi ha indrets que es resisteixen a esborrar la seva petjada en la nostra història, encara que sigui a cop de pedra caiguda.

El petit poble de Conill, al terme municipal de Tàrrega, estava format antigament per cinc cases pairals: cal Cinca, cal Frare, cal Palau, cal Pont i cal Vilafranca, unes cases construïdes durant la segona meitat del segle XVIII, juntament amb l’església parroquial de la Mare de Déu del Roser (1702), formant una petita plaça. Un antic acord de poble va establir que no es pogués edificar cap més casa i aquesta podria haver sigut una de les causes que més incidiren en el fet que Conill quedés deshabitat l'any 1980. L'antiga premsa d'oli i el fust de la creu de terme es preserven al parc de Sant Eloi de Tàrrega, exposats als visitants.

Un dels molts nuclis que hi ha despoblats al Pallars, com Aramunt Vell o l'Espluga Freda. Situat a l'antic terme d'Orcau, actualment pertany a Isona i la Conca Dellà. Està totalment despoblat però conserva tot el seu encant en un enclavament privilegiat per les seves vistes al Montsec. Es va formar, com molts altres pobles pallaresos, al voltant del seu castell. L'any 1960 encara hi vivien 30 persones, però a partir dels anys setanta ja consta com a despoblat. Es poden veure encara ben conservades algunes de les cases del poble, així com l'església romànica de Sant Urbà.

El nucli de Rubials està situat al terme municipal de la Pobla de Montornès i és un caseriu actualment despoblat. Apareix ja esmentat en documents de l’any 1180 i va estar habitat fins poc després de la Guerra Civil. La majoria de cases estan en estat ruïnós i encara es poden veure les restes d’una torre rodona amb grans contraforts. Era una zona de grans masos, com la Trunyella, al nord del terme, o l’Era del Palau.

Jafre és un antic llogaret, actualment abandonat, al Parc Natural del Garraf, al terme municipal d'Olivella. Està situat en un turonet de prop de 200 metres i ja només es conserven alguns murs de la casa del baró de Jafra, la dels masovers i la casa del rector. Encara resta dempeus també la capella dedicada a Santa Maria de Jafra, una petita construcció d'una sola nau. Després de la Guerra Civil es van mantenir actives només algunes masies aïllades, que van anar quedant abandonades a mitjans de segle XX, quan la vida al territori del Parc del Garraf no era gaire fàcil. S'hi pot anar fent una passejada des d'Olivella tot travessant paisatges mediterranis amb petites barraques de vinya, murs de pedra seca i masies tradicionals.

La Mussara és un despoblat actualment agregat a Vilaplana. Es troba a la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, a 990 metres d'altitud, a tocar del cingle de les Airasses, des del qual es gaudeix d'una impressionant vista del sud del Camp de Tarragona. Al nucli de l'antic poble hi havia vuit edificis, avui tots en estat ruïnós, dels quals només està una mica ben conservada l'església de Sant Salvador, amb el seu campanar, fet que dona al conjunt un aire molt misteriós. El nucli es va buidar a finals dels anys 50, molt probablement pels efectes d'una epidèmia de filoxera, la sequera i la condició erma del terreny. Ara és lloc de pas obligat per a molts senderistes.

Selmella és un antic petit poble abandonat que pertany al municipi del Pont d’Armentera. A la part més alta queden les restes del castell, situat en la línia defensiva dels castells del Gaià. Malauradament, el poble de Selmella és ja només un conjunt de pedres amuntegades. L'església, en canvi, encara conserva dempeus les parets, l'absis, el campanar i una part de la volta del sostre de la nau. L'església estava dedicada a Sant Llorenç i des de l'antic poble podem gaudir d'unes bones vistes sobre el Camp de Tarragona des de les muntanyes de la serralada prelitoral fins a la mar.

A l’Alt Empordà, a prop de Colera, hi ha Molinàs, petit poble fronterer que va arribar a tenir un centenar d'habitants. Un lloc víctima del despoblament per anar a poblacions de costa, on hi havia més oportunitats de prosperar. Els motius de l'abandonament bàsicament van ser les plagues de fil·loxera i l'alt nombre de carrabiners que hi havia al poblat per al control fronterer. Moltes de les joves que hi van néixer es van casar amb algun d'aquests guàrdies i van deixar el poble a mesura que a ells els canviava el destí professional. El 1945 hi vivien sis famílies i va quedar abandonat als anys 70.

Aquest nucli avui despoblat pertany al municipi del Montmell. El poble es va aixecar al costat de la riera de Marmellar, d’on agafa el nom, i no massa lluny hi havia el Castell. Fins al segle XIX hi van viure una seixantena d'habitants, i va quedar deshabitat durant els anys 70. Formaven el poble una dotzena de masies repartides al voltant de l’església, que va ser construïda al segle XVII al punt més alt del poble, amb la rectoria al costat i un cementiri a la part posterior. L'any 1976 un incendi va assolar la zona i poc temps després el poble va quedar abandonat, probablement perquè l'accés al nucli urbà era extremadament complicat. Dos crims que es van produir al poble als anys 90 han alimentat la seva llegenda negra.

Situat al terme municipal d'Alins, està situat a 1.160 metres d'altitud. En els moments més esplendorosos del poble, entre els segles XVIII i XIX, va arribar a tenir vuit cases, més la rectoria, que són els que corresponen als noms de casa conservats. A Besan només s’hi pot accedir a peu per un camí empedrat i quan arribem al nucli ja només hi queden gairebé totes les cases derruïdes i en un extrem l’església romànica de Santa Maria, que conserva la façana i el campanar.

Petit nucli despoblat que pertany al municipi de Fígols. Està situat a la capçalera de la vall de Peguera, i sobre les antigues cases hi ha el roc de Peguera, on antigament hi havia el castell. L'abandonament de les mines de Fígols va contribuir al despoblament gradual del poble. El 1968 es va tancar l'última casa habitada, cal Penjorell. L'església de Sant Miquel, d'origen romànic, és un altre dels punts de referència juntament amb la serra d'Ensija, al nord, i els Rasos de Peguera, al sud, el primer lloc on es va practicar l'esquí a Catalunya cap a principis del segle XIX.