Pierre-Yves Vandeweerd: “L’espiritualitat oblidant el que passa al món és egoisme”

Barcelona"El cinema ens permet fer un camí interior, que és de coneixement, perquè no té en compte el temps cronològic, no té una idea lineal de la història i, per tant, del progrés; el cinema ens obliga a retornar constantment al passat i nodrir el present i el futur d’aquest passat, i també, en tot cas si entenem el cinema de manera humanista, ens obliga a trencar amb les nocions que ens confinen, que ens empresonen, com ara les nocions d’identitat, de diferència (la diferència que provoca rebuig), la noció d’obediència, la noció d’ordre i de norma. D’aquesta manera, el cinema ens empeny a anar cap a l’altre, a acollir-lo amb una altra consciència, alliberats d’aquestes formes de tancament gairebé institucionalitzades que ens han imposat”.

Nascut a Lieja (Bèlgica) el 1969, Pierre-Yves Vandeweerd parla sense pausa i alhora pausat a partir d’una sola pregunta que llanço per trencar el gel d’una manera massa esbossada, només una idea: la relació al seu treball entre compromís i espiritualitat, interior i exterior. Llarga reflexió oral que contrasta amb els silencis i la poca necessitat de paraula en bona part de la seva trajectòria fílmica, que es pot veure en nombrosos festivals internacionals. Una trajectòria que combina amb les tasques de docent (actualment imparteix un seminari a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París) i programador al festival Les États Généraux du Documentaire de Lussas (França).

 

Quan tot es trenca

 

El col·lectiu videogràfic Ovni, gràcies al festival del qual hem pogut veure al llarg dels anys moltes de les seves pel·lícules, el va convidar a Barcelona el cap de setmana passat per fer un taller i aprofundir en el que ell anomena “territoris de l’ànima”, indrets del món on la gent resisteix, combat o sobreviu per un territori geogràfic. I puntualitza: “Quan dic geogràfic no hi poso una ressonància geopolítica o econòmica, o de poder, són territoris existencials. Què pensa un sahrauí de quaranta anys que mai ha pogut travessar la part ocupada del seu Sàhara, i que només l’ha pogut imaginar, somiar? Aquests territori representa molt més que un espai econòmic, és també existencial. Intento aproximar-me a aquesta noció anant a trobar la gent, que no em parla de reivindicacions polítiques, ni de ràbia o odi, encara que ho hagi perdut tot, sinó del que passa en el seu interior en el moment en què la seva vida es trenca. De com viuen amb els seus fantasmes, amb l’absència”.

Dels sahrauís (Territoire perdu, 2011) als armenis (Inner lines, 2022), dels qui fondegen en els mons intermedis entre morts i vius (Les dormants, 2009) i els que viuen les tempestes de les muntanyes com a turments anímics (Les turmentes, 2014) fins al seu propi viatge iniciàtic buscant un arbre al desert maurità (Racines lontaines, 2002), Vandeweerd porta més de dues dècades amb una sèrie de pel·lícules molt personals a partir de situacions reals, que només podem classificar de documentals si ens traiem del damunt una única manera d’explicar, d’apropar-se als fets, de percebre'ls. El seu és el llenguatge del que mira disposat a mirar, és a dir, obert, receptor, atent, amb una relació sempre delicada, necessària, entre poètica i política.

“Entenc la política –afirma el cineasta– com l'art de trobar la manera de viure junts, i per aconseguir-ho necessitem el recurs poètic i el camí interior, diguem-ne espiritualitat o mística; necessitem aquesta energia que ens doni força i ens permeti enfrontar-nos de nou amb aquest estat del món que no va bé. Crec que refugiar-se només en l’espiritualitat oblidant el que passa al món és una forma d’egoisme”.

Un dels trets característics de les seves obres és deixar que els testimonis parlin en off, sovint explicant experiències molt dures, mentre se succeeixen paisatges meravellosos, escenaris d’aquella mateixa violència, com si fos el mateix territori qui parla, qui desvela fins i tot traumes d’altres temps. “És molt important que la seva paraula ens arribi, ja que és una paraula que ens parla a tots, igual que la violència que descriuen també és universal”, assegura.

 

Despertar l’empatia

 

Amb una estètica ja de per si inspiradora que encara realça més el vessant poètic, sovint amb càmeres de 16 mil·límetres o Super 8, en color o blanc i negre, i una producció sonora delicada i plena de detalls, l’altre tret característic és la infinitat de rostres callats que ens miren com els mirem, sense saber ja qui és l’espectador i, per tant, com sembla voler el cineasta, impedint que allò que veiem no ho vivim, no ens afecti, no hi creem un vincle. Si la seva obra transcorre en l’intermedi entre uns suposats i no sempre evidents exterior i interior, raó i intuïció, és alhora un intermedi que s’eixampla fins a impregnar-ho tot.

“Quan repasso les pel·lícules que he fet, veig aquest intent. Tinc clar que no resolc res, que no sé res, que no soc cap doctor en teories i, per tant, en ideologies; soc només un cineasta. La qüestió no és explicar què passa, sinó sacsejar la nostra sensibilitat perquè ens pugui tornar l’empatia per poder conviure. I no és una utopia! Vivim en un món on la noció d’empatia gairebé ha desaparegut i això potser encara s’ha accentuat més amb aquests dos anys de covid, en què la gent s’ha trobat sola, envoltada de la seva quotidianitat, amb una llibertat de pensament paralitzant. Em sembla que a Occident el pensament únic torna amb força”, segueix reflexionant el cineasta en aquest únic pla seqüència oral que, aquí, ara, fragmento i resumeixo per encabir-lo en una pàgina.

“L’empatia que no és una noció filosòfica, sinó biològica, amb les anomenades neurones mirall, i és com si aquest mirall s’hagués entelat. I el cinema, penso, pot netejar de nou aquest mirall i refer la nostra capacitat d’empatia perquè puguem tornar a veure el món d'una manera sensible, ja que és l’única condició per imaginar un altre sentit de relacionar-nos amb els altres. És un estament polític que es veu impregnat d’aquesta poètica i d’aquesta interioritat”, conclou.