Peter Kingsley, una mirada renovada a l'Antiga Grècia

Barcelona“Mai és massa tard per tornar sobre els nostres passos a través de les runes del nostre passat fins a arribar al present atemporal”. El filòsof britànic Peter Kingsley, de 68 anys, s’ha situat en la cruïlla de disciplines, religions, cultures i tradicions, encreuaments no sempre evidents o reconeixibles. Ha necessitat indagar i percebre amb mêtis, aquest terme grec que ens parla d’una mirada atenta o, com explica ell mateix, d’una “consciència aguda, una sensibilitat enfocada totalment al moment present”, ja que és una paraula que “encarna totes les qualitats de la subtilesa, l’enginy i l’atenció, les quals són essencials si volem evitar quedar atrapats en un món d’enganys infinits”. 

Doctor en filosofia i professor a diverses universitats sobre estudis clàssics, antropologia, filosofia i antigues civilitzacions, Kingsley és també un autor prolífic sense por de pregonar les seves troballes en aquestes múltiples cruïlles en un món actual poc avesat a reconèixer les seves argumentacions. Com per exemple aquesta: “Avui ens agrada pensar que la nostra racionalitat és del tot aliena al misticisme, que la ciència és quelcom separat completament del coneixement d’una altra realitat. Però és només una il·lusió òptica. En realitat, només pot haver-hi un tipus de coneixement. I la racionalitat és només misticisme malinterpretat”.

Raó i lògica ampliades

Realidad (Atalanta) és el seu últim llibre, publicat recentment a casa nostra. Per títol, un sol mot, entre la provocació i l’atestació, que sintetitza l’epicentre de la seva cerca i viatge interior, aquest present atemporal al qual ens convida a capbussar-nos a partir d’una mirada enrere al passat fundacional de la cultura occidental: l’antiga Grècia. No es tracta d’anar a racons imaginaris o exòtics, sinó a les arrels de la nostra civilització, de l’origen de la nostra cultura. El llibre, voluminós i lleuger, amb una prosa suau i erudita oberta al públic no especialista en aquestes qüestions, ens parla de figures clau com Parmènides i Empèdocles, considerats els pares de la racionalitat i la lògica. 

“És bastant fàcil -explica Kingsley- parlar de raó i lògica. Però la cosa canvia quan es tracta d’entendre el que són, d’albirar el que hi ha al darrere. Com passa amb el sentit comú, tothom creu saber què significa la raó. Ja de petits ens diuen que siguem raonables, el que en essència vol dir que fem el que els altres volen que fem. Se suposa que tenim una idea clara de què és la raó, però en realitat ningú ho sap. A mesura que ens hi apropem, la raó esdevé cada vegada més difusa. La gent que proclama ser molt racional, a l’observar-la, resulta ser la més irracional. Pel que fa a la lògica, tampoc resulta ser el que sembla o el que va ser alguna vegada. En el seu origen no tenia res a veure amb fórmules complicades o càlculs sofisticats. El seu objectiu era desvetllar: tocar i transformar tots els aspectes de l’ésser humà”.

Entre el mestratge iniciàtic i el llibre acadèmic, Kingsley ens obsequia amb una nova mirada dels poemes fundacionals d’aquestes figures, que segons argumenta van ser malinterpretats i tergiversats per filòsofs posteriors, com Plató i Aristòtil. Aquesta tergiversació hauria donat peu a una cultura occidental allunyada de les seves llavors veritables. L’equívoc és simple i reconeixible: “Plató va agafar la lògica i la va posar en mans de tothom, va animar la gent que pensés i argumentés per si mateixa. A través dels seus escrits, Plató va ser capaç de transmetre ensenyaments revelats, tradicions i idees d’una manera que no només les va fer accessibles, sinó interessants per a la ment. Havia donat a la gent quelcom meravellós amb què jugar. I gairebé tothom va començar a creure que per accedir a la veritat d’aquelles idees no havia d’entrar en algun altre estat de consciència, sinó pensar”.

Tradició sagrada

Un segle després d’Empèdocles, el gran successor de Plató, Aristòtil, escriu: “Aquell que veu percep que està veient, aquell que escolta percep que està escoltant i aquell que camina és conscient que camina […] i quan pensem som conscients que estem pensant”. Per a Kingsley, “poques coses poden sonar més raonables i ser objectivament menys certes”, perquè al centralitzar-ho tot en la raó argumental, “la consciència del sentit comú va deixar de ser especial, ja no era quelcom que mereixés el nostre esforç perquè se suposava que tothom el tenia”. Així, l’expressió sentit comú va esdevenir trivial. “El dispositiu que abans s’havia consagrat a desvetllar la gent es va transformar en un instrument per enfonsar-la en un somni encara més profund. De la mateixa manera que la lògica divina de Parmènides es va corrompre al convertir-la en racionalitat, el sentit comú d’Empèdocles es va corrompre al passar de ser una de les experiències més insòlites de la consciència divina a quelcom tan familiar que ni tan sols ens preocupem de saber què és”.

Com detalla el filòsof britànic, els ensenyaments iniciàtics dels mestres grecs es van conservar en cercles de fidels. Des del món grec van passar a Egipte i més tard es van estendre amb l’islam. “Imaginem els grecs com a racionalistes endreçats, aliens a les tradicions reveladores del Pròxim Orient, però això és absurd. Les connexions van perdurar. En el món islàmic, segles després del profeta Muhàmmad, encara hi havia gent que explicava que no es podia sobreviure sense els ensenyaments dels profetes, perquè ells són l’únic fil que ens connecta amb la realitat. I aquesta gent sabia el que es deia al traçar el fil de la revelació remuntant-se fins a alguns dels primers filòsofs grecs, que per a ells no eren intel·lectuals o teòrics al marge de la pràctica, sinó profetes i legisladors, baules d’una cadena iniciàtica”. No en va, el conegut islamòleg Seyyed Hossein Nasr ha dit sobre aquest llibre que, si s’entén, “transformarà la concepció que l’Occident contemporani té de si mateix i de les seves arrels”. Perquè, com conclou l'autor: “Tots som partícips d’aquesta història; un llibre les pàgines del qual som nosaltres”.