Perruqueries: el lloc on tallar, assecar i construir "tota la confiança del món"

Barcelona“Aquí ens expliquem les penes i les alegries!”, diu Laura Llavinés mentre comparteix una rialla amb la seva perruquera, Loli González, que regenta La Pelu, situada al barri d’Hostafrancs de Barcelona. La Laura ja està pentinada, però no marxa perquè espera que la cuidadora la vingui a buscar. Tot seguit i com deien els Pets, es desfà la conversa entre les tres clientes que aplega aquest matí el petit local.

“A la perruqueria es crea una gran empatia amb les clientes, perquè durant molts anys et trobes el mateix dia a la mateixa hora i, és clar, fas amistat”, explica González. Ella i la Laura fa més de trenta anys que comparteixen tisores, assecador i xampú, però sobretot, complicitats. “Em vaig casar amb 22 anys i amb 39 em vaig quedar embarassada i vam comprar un pis aquí davant de la perruqueria i no he faltat mai”, explica la clienta. La Loli atura l’assecador i afegeix que només va faltar quan va tenir la Covid. “Sí, i em vas trucar cada dia per preguntar-me si ja prenia el sol”, recorda.

“Jo gaudeixo molt de la meva feina perquè és molt creativa i, a més, estableixes un vincle molt estret amb la clienta, no és un mitjà de vida només”, explica. Abans de treballar en aquest local, la Loli ja havia exercit en una altra perruqueria del mateix carrer. Ara fa 25 anys que porta el negoci amb el seu marit, en Manolo, que treballa a la barberia que toca paret per paret. “Sempre han vingut molts matrimonis, la dona ve aquí i l’home a l’altra banda, com feia la Laura”, explica. “Sí, i des que el meu marit no hi és encara vinc més, perquè ell em va dir que no deixés la perruqueria, que baixés sempre”, detalla la Laura.

La sociologia de la perruqueria

Catarina Alves, politòloga i professora del departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), explica que la perruqueria no és considerat un objecte d'estudi habitual des de la sociologia, tot i que sí que hi ha algunes anàlisis des de perspectives com la sociologia de la vida quotidiana o la sociologia fenomenològica. Aquests estudis exploren el seu paper en àrees rurals com a espais d'interacció entre dones, així com qüestions relacionades amb l'acceptació de la imatge. Aquest espai encaixa amb el que el sociòleg Ray Oldenburg ha descrit com a tercers llocs: llocs neutres que no són la llar (primer lloc) ni el lloc de treball (segon lloc), sinó refugis de convivència en què les persones poden sentir-se relaxades. “Les perruqueries compleixen un paper com a espais de socialització i proporcionen a moltes dones un entorn propici per expressar-se obertament sobre les seves vides, fomentant així un sentit de comunitat entre persones amb inquietuds semblants”, comparteix Alves.

A La Pelu les complicitats es teixeixen ràpidament, no només entre la Laura i la Loli, sinó amb les altres clientes, tinguin el caràcter que tinguin: “Jo soc introvertida, quasi ningú em coneix perquè no em quedo a parlar ni amb uns ni amb altres”, explica la Montserrat, que fa més de 25 anys que és clienta. La Loli escolta la Montserrat i exclama: “Clar, aquí hi ha tota la confiança del món” i la Montserrat recupera el fil: “Aquí parlem dels fills, jo li ensenyo la foto de la meva neta perquè em fa il·lusió, parlem d’un programa de la tele, però de política no gaire…”, confessa.

Poder parlar de tot

Fent una mirada històrica, Bruna Álvarez Mora, antropòloga i investigadora d’AFIN, un Grup de Recerca i Laboratori de Prestació de Serveis emergents de la UAB, remarca la importància que les perruqueries van tenir en l’alliberament sexual de les dones durant el franquisme. Resulta remarcable l’observació que el grup de recerca va extreure arran del projecte SexAFIN, educació afectivosexual i reproductiva a les comunitats educatives. En una de les activitats incloses, els infants de sisè de primària de diversos centres educatius van entrevistar les àvies i algunes d’elles van compartir que durant l’època franquista les perruqueries eren un espai de confidència per parlar de sexe: “Eren, per tant, un lloc d'acompanyament, una xarxa informal i local important per a les dones”, comenta Álvarez. Salvant les distàncies de l’època, la investigadora creu que aquesta xarxa es manté en l’actualitat, tot i que està sotmesa al factor local: “Si tens relació amb la perruqueria d’un barri i tries anar-hi perquè és la que t'agrada, aquest espai pot jugar un paper de socialització, però en zones més urbanes potser no hi és tant, o no per a tothom, com podria haver passat en un altre context sociohistòric”, apunta Alvarez.

La transmissió del factor humà

Sortim del barri d’Hostafrancs i ens traslladem a un dels onze salons de la casa Llongueras ubicats a Barcelona, el situat a Rambla Catalunya. Manel Bravo és estilista i hi treballa des de fa 34 anys. A més, és formador i explica que la transmissió dels valors humans forma part de l’aprenentatge. En aquest sentit, Toni Fuentes s’està formant com a estilista a la Llongueras al costat d’en Manel i afirma que a la perruqueria “es crea una connexió entre dues persones i és important conèixer l’altra”. Avui en Toni atén la Maribel, una clienta que fa cinc anys que ve: “Jo vinc pel factor humà. Soc ballarina, ja tinc una edat i m’agrada mantenir un look estilós, relativament juvenil amb el qual em sento bé i el Manel m’agafa de seguida la idea”.

Durant la sessió, la Maribel estableix conversa amb els estilistes, però a diferència de La Pelu, aquí la interacció no traspassa el valor estètic. “Jo no soc gaire de parlar de la meva vida, sinó del que m’interessa, que és l’estètica. Jo vinc aquí a gaudir del moment. En Manel és una persona molt agradable, però no necessito consells”, explica la Maribel.

Canvis en l’estil de vida

Les expertes consultades reflexionen sobre els canvis actuals. Un exemple és la possibilitat de fer-se tractaments de bellesa a casa o que les perruqueries han ampliat els serveis oferint des de rentats fins a manicura. Això ha diversificat el públic assistent. En conseqüència, Bruna Álvarez Mora introdueix el concepte d’“autogestió dels cossos”. Així, la investigadora del grup AFIN planteja la pèrdua de significat d’aquests espais com a punts de socialització i afegeix que el feminisme ha guanyat terreny a la pressió estètica: “L’empoderament de les dones i els canvis envers els cànons de bellesa fan que ja no és una obligatorietat social anar tenyida o ben pentinada i això provoca que es perdin aquests espais de socialització perquè ja no hi has d’anar”.

L’antropòloga planteja un nou horitzó per a les perruqueries, diferenciant el que pot passar en un context urbà o rural: “La tendència podria ser a la baixa o que es diversifiquin els públics i que siguin, per exemple, perruqueries unisex, on vagi un perfil divers a fer-se diversos serveis. A les zones rurals, en canvi, pot quedar la idea de la socialització, sobretot als pobles on només n'hi ha una com a espai de trobada, o almenys de pas obligatori per anar a la perruqueria”.

Totes dues expertes, però, coincideixen amb la idea que, malgrat els canvis, les perruqueries poden continuar sent un espai reclamat per les dones: “Hi ha una demanda contínua d'espais en què les dones se sentin còmodes per abordar qüestions que consideren específicament rellevants per a elles”, apunta la politòloga de la UAB Catarina Alves i conclou amb l’afirmació que, “tot i el ràpid desenvolupament de les xarxes socials i el món digital, en què moltes dones joves troben oportunitats de socialització en línia, les perruqueries continuen sent llocs en els quals s'estableix un ambient propici per compartir experiències”.