La perruqueria pop de la fotògrafa Ouka Leele torna a Barcelona

Barcelona“Vols que et digui Ouka, Ouka Leele o Bárbara?”, pregunto. I ella, que s’ho rumia més del que m’hauria pogut imaginar, acaba dient: “Com vulguis, perquè tothom em coneix com a Ouka Leele però ara estic començant a pensar que potser hauria de fer-me dir com em dic, Bárbara. Tot i que firmar les obres com a Bárbara no m’agrada, no ho veig… em surt una grafia de primària”. El dubte compartit ens deixa en silenci i decideixo dir-li Ouka just quan ella confessa: “Em vaig posar aquest pseudònim perquè no volia que ningú sabés si era jove, vella, dona, home, de Honolulu o del Japó. No volia que jutgessin les meves obres per qui era”.

Per davant del seu objectiu hi van desfilar un munt de personatges de la MovidaMadrileña però tot va començar a Barcelona. En concret, en una casa a Montjuïc que va llogar amb un grup d’amics i per la qual coneguts -i no tant coneguts- desfilaven per colar-se al Teatre Grec quan hi havia funció. Només va viure quatre anys a la capital catalana, del 1978 al 1982, però van ser importantíssims per a ella perquè va ser l’inici de la seva carrera: la seva primera sèrie va ser La peluquería, i ara es pot veure de franc fins al 30 d’abril a la botiga Loewe de Barcelona (passeig de Gràcia, 35).

Entre els retratats hi ha el cantant Pau Riba amb un llucet al cap; la fotògrafa Maria Espeus envoltada de llimones, i, mirant per sota d’una bobina de cel·luloide, Albert Guspi, que va ser el seu primer galerista. “Jo de joveneta era supertímida. Guspi em va donar l’empenta que necessitava. Ell em va animar a fer-me dir Ouka Leele per una obra del pintor el Hortelano. Fins al punt que si el trucava i deia “Soc Bárbara”, Guspi em tallava amb un: “No conec cap Bárbara”.

La família Gil de Biedma

Guspi va ser el seu padrí en una ciutat on no coneixia ningú. O gairebé ningú, perquè sí que hi tenia unes ties que visitava quan volia menjar un plat calent, i que eren les germanes del poeta Jaime Gil de Biedma. Bárbara (o Ouka, o Ouka Leele) porta els cognoms Allende Gil de Biedma perquè és neboda de l’autor d’ A favor de Venus, i això la fa cosina segona d’Esperanza Aguirre Gil de Biedma. “El cognom no tenia cap connotació fins que va arribar Esperanza. No va ser per això que em vaig posar un pseudònim”, aclareix.

Ouka Leele és de les petites de molts germans i de nena es comunicava dibuixant. “Els germans grans sempre em feien callar. Volia ser pintora, així que m’expressava amb dibuixos. Després, però, vaig anar a una escola de fotografia perquè pensava que per documentar els quadres que pintés necessitava saber fer bones fotos. Em vaig pagar les classes amb diners que els meus pares m’havien donat per comprar-me roba”. Després se’n va anar a l’aventura rumb a Barcelona i la resta és història.

A mà i sense Photoshop

Si ha de triar, Ouka Leele prefereix treballar en analògic, en blanc i negre i després acolorir les imatges amb aquarel·les Vallejo, una marca de Vilanova i la Geltrú de pintures acríliques. És la seva combinació preferida i amb la qual va treballar durant molt de temps, fins i tot per a encàrrecs editorials que li van començar a arribar de revistes com Playboy i Penthouse. I zero Photoshop, esclar. Quan va aparèixer la fotografia digital va voler deixar la professió: “El digital em semblava d’ínfima qualitat, les càmeres s’espatllaven de seguida i les impressions eren una merda, passaves el dit i s’esborraven. Vaig pensar a dedicar-me només a pintar i així ho vaig fer. Però un dia, mentre menjava llenties per dinar a casa amb la meva filla, va sonar el telèfon: em donaven el Premi Nacional de fotografia. Me’n vaig alegrar molt però també vaig pensar: «Quin pal, ara hauré de tornar a fer fotos»”. Era el 2005 i des de llavors, sí, ha fet moltes més fotos.

La seva filla, per cert, és Maria Rosenfeldt, la dissenyadora de la marca Heridadegato. Ouka Leele de vegades es vesteix amb les confeccions de la filla, però per a la inauguració de la mostra a Barcelona es va posar una de les samarretes que Loewe ha estampat amb una de les seves fotografies. En concret, la de Luis Martín –conegut com el Fellini “per la retirada que tenia amb el cineasta”– amb un pop groc a sobre la testa. “Enyorava Galícia i aquell dia va tenir la dèria de menjar pop. Vaig aprofitar per fer-li diverses fotos. En altres casos jo triava el què i el com”, diu Ouka Leele recordant el cas de Maria Espeus, una fotògrafa que admirava i que va voler immortalitzar com si fos “un anunci de Trinaranjus”. “Ella estava estesa a terra i perquè les llimones li tapessin les orelles vaig haver de posar llibres a sota”, recorda.