Ser perfeccionista: un problema o una sort?

Barcelona¿Et preocupa cometre errors i repasses un document mil vegades abans d’entregar-lo a la feina?, ¿consideres que has fracassat quan una cosa no ha tingut el resultat que volies?, ¿deixes de fer coses per por de fer-les malament?, ¿ets igual d’exigent amb els altres?

Ser perfeccionista, a priori, pot semblar una cosa envejable i positiva, perquè acostuma a estar associat al desig d’aconseguir l’excel·lència i de complir els objectius. Tot i això, el perfeccionisme mal gestionat pot convertir-se en una lluita constant per assolir fites irreals, fins al punt de ser perjudicial per a la salut mental. Aleshores, on és el límit?

Per començar, cal diferenciar les persones que tenen un perfeccionisme adaptatiu. “Són les que tenen uns estàndards alts de rendiment i el perfeccionisme els va bé per a dirigir-se cap a l’excel·lència, que no és el mateix que la perfecció”, explica el doctor en psicologia Borja Farré Sender, cap de la unitat d’ansietat i estrès (HUDexeus). És a dir, són persones ambicioses que no es conformen amb el primer que els surt i que sempre intenten superar-se. “Però que ho saben gestionar bé i no arriben al punt de patir tristesa o ansietat”, apunta el psicòleg.

Voler ser infal·lible

Per contra, hi ha les persones que pateixen un perfeccionisme desadaptatiu que els aboca a patir un gran sentiment de malestar, que va des de la irritabilitat a l’insomni, el desassossec, la depressió o l’ansietat. “Són incapaces d’acceptar unes expectatives raonables i sentir que són fal·libles. Ho volen fer sempre tot bé i, si no ho aconsegueixen, ho viuen com un fracàs”, continua Farré Sender.

L’autoculpabilització és una constant en la vida dels perfeccionistes, que intenten tenir el màxim control possible de tot el que fan. També se solen comparar amb els altres, deixen de fer coses si creuen que no les podran fer perfectes i, fins i tot, acaben procrastinant per no haver d’enfrontar-se a l’horror que seria no fer les coses prou bé. A més, acostumen a ser igual d’exigents i crítics amb les persones que els envolten.

D’on sorgeix, aquest perfeccionisme nociu? Per a Farré Sender, és freqüent que aquestes persones hagin crescut en entorns molt penalitzadors amb els errors. “Com els que tenien un pare que, si treies un 8, et deia que és un resultat molt fluix, perquè a la seva època ell treia un 10. O potser a la mateixa escola on anaven es promovia un entorn competitiu en què es premiava molt quedar primer”, explica.

Tot plegat acaba derivant en una persona perfeccionista que “no s’accepta a si mateixa si no fa un bon resultat”, continua. “Al final, un fill només vol que el seu pare se l’estimi, però si només detecta la seva estima si fa un bon rendiment, és així com acaba conformant la seva manera de relacionar-se amb el món”, afegeix el psicòleg. I no només això, sinó que sovint l’acaba repetint amb els seus propis fills.

Rebaixar expectatives

Com trencar aquest cercle viciós? “Cal que amb un psicòleg treballi les seves expectatives i la seva preocupació i visió esbiaixada dels errors”, continua Farré Sender. “Els errors no agraden a ningú, però són constituents d’un aprenentatge que és bo. L’assaig i error és un dels grans mecanismes d’aprenentatge que tenim”, continua.

Per tant, revisar les expectatives és una part fonamental de la teràpia. “Si esperaves fer una carrera en 10 segons i la fas en 15 i això et provoca frustració, t’has de plantejar si no era, en realitat, una fita massa exigent”, explica Farré Sender. “Encara que t’hagis entrenat molt, no vol dir que no valguis. Ets una persona que corre en 15 segons i no està malament. T’has d’estimar com ets”, continua.

Cal treure’s del damunt la convicció, doncs, que a la vida s’ha de fer la carrera en 10 segons. “Mentre t’esforcis, posis il·lusió a les coses i intentis fer-les tan bé com puguis, has d’estar tranquil. Els errors formen part de tu i et converteixen en una persona normal, i ser una persona normal i acceptar-se és ser una persona feliç”, conclou.