La península on la bellesa et colpeja el rostre: viatge a Mani, Grècia

BarcelonaDins de l’església hi ha una cabra morta. Les mosques han començat a fer feina i ja són dins la boca de l’animal que jau, amb la panxa inflada, just al mig del menut temple. Una església tan petita que t’has d’ajupir per entrar-hi, com si l’haguessin construït així per obligar els devots a entrar amb el cap baix, en senyal d’humilitat. L’església d’Agios Philippos costa de trobar. De lluny sembla un grup de pedres, un graner no més alt que una persona. Però és una de les esglésies més velles de Grècia, amb més de 1.400 anys d’història. No hi ha cap placa que ho recordi, malgrat les seves pintures de sants a l’interior. A dins, a més de la cabra morta i les pintures, hi ha fems d’animals i una espelma encesa per qui sap qui, ja que no es veu cap humà a la zona. Així és el sud de Grècia, brutal. Miris on miris, la bellesa de la natura et colpeja, amb cruesa. Aixecant la vista, veus l’extrem sud de la Grècia continental. Terra, mar, aire. Oliveres, farigola i pedres. No hi ha res més. No cal res més.

Som a Mani. El Peloponès té tres dits, tres penínsules, que s’estenen cap a les illes de Citera i Creta, com si fossin una mà que intenta allargar-se cap a una persona estimada que s’allunya. A Grècia cada illa, cada racó té una llegenda que ens parla d’amor o odi. A Citera, que es veu a l’horitzó, és on hauria nascut Afrodita. Però per als grecs moderns, aquesta illa és un sinònim d’un lloc llunyà, on costa molt arribar, com cantava als anys 80 George Dalaras amb la seva cançó Taxidi sta Kithira. Costa arribar a Citera, ja que fins fa poc costava arribar a Mani.

Aquí els colors semblen diferents. Hi ha més llum, com si el creador hagués estrenat la seva paleta de colors aquí. El blau del mar brilla més. També passa amb el verd de les fulles de les oliveres, el color negre de les olives o el gris de les pedres. Hi ha poca vegetació, perquè és una zona de clima àrid, d’estius en què tens la temptació de viure com una sargantana, buscant una ombra on deixar-te caure. Si Citera és un lloc simbòlicament llunyà, la península de Mani és un lloc brutal. En aquest cas sense cap simbolisme, és bonic però brutal, ja que els maniotes tenen fama de ser durs, orgullosos, ancorats en el passat i conservadors. Quan fa dies que viatges per la zona t’adones que és bastant cert. Aquí veneren sants, guerrillers del segle XIX i monarques bizantins. Amb orgull, t’expliquen com durant els segles de dominació turca, Mani va ser dels pocs llocs on els otomans no aconseguien imposar la seva llei, com tampoc ho van aconseguir els venecians. Els funcionaris i soldats turcs es movien amb por per les seves carreteres, conscients que la zona era plena de guerrers que coneixien cada pedra. Les històries sobre aquelles batalles sempre acaben amb detalls escabrosos on es narren com es tallaven trossos del cos dels enemics o es treien ulls. Als maniotes els agrada, explicar-ho.

L'inici de la guerra

Aquí, de fet, a la vila d’Areopoli, hauria començat l’aixecament que va iniciar la guerra d’independència grega, el 17 de març del 1821. Aquell dia els maniotes van declarar la guerra a l'Imperi Otomà. El 21 de març l'exèrcit grec de 2.000 homes sota el comandament de Petros Mavromikhalis va obtenir una sèrie de triomfs, mentre demanava a la resta de grecs alçar-se en armes. Els primers triomfs, però, van donar pas a una sèrie de derrotes provocades per les picabaralles entre els maniotes. A Mani no acaben de portar-se bé amb el concepte d’autoritat, així que quan tenien el vent de cara, no van tenir cap altra idea que discutir entre ells, fet que gairebé els condemna. Al final, van aguantar l’atac de tot un exèrcit turc enviat des d’Egipte, i van encendre la flama de la independència grega. Per això Areopoli és plena d’estàtues i monuments que visiten els nacionalistes grecs. No seria la vila més progressista del món. L’única llibreria de la ciutat és plena de pamflets nacionalistes i d’extrema dreta.

Comparat amb la xifra de visitants que van a Atenes o les illes gregues, a Mani hi arriba poca gent. De fet, la major part del turisme que visita el Peloponès no arriba fins aquí. Es queden al nord, al preciós teatre d’Epidaure o el port venecià de Nàuplia. Altres imaginen com van ser els Jocs Olímpics a la vella Olímpia o s’acosten fins a la impotent vila de Monembasia, aixecada en una península petita unida per un pont amb terra ferma. La vila fortificada on va néixer la malvasia, vi de gust dolç. A Mani, bona part de la gent que hi arriba són britànics. I gairebé tots venen amb el mateix llibre sota el braç: Mani, viatges pel sud del Peloponès,de Patrick Leigh Fermor.

Ja quan era jove, va fer-se evident que Leigh Fermor era especial. Un d’aquells genis britànics d’altres èpoques. Com que el pare era a l’Índia més interessat en la seva feina de geòleg que en cuidar el fill, va criar-se en un internat del qual seria expulsat. Amb 18 anys, va decidir travessar Europa, dels Països Baixos a Istanbul, a peu, mentre llegia clàssics en llatí i grec. D’aquest viatge en sortiria el seu primer llibre. Encara jove, s’enamoraria d’Atenes i viuria una bona època entre Grècia i Romania. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, va allistar-se. I com que parlava grec, els serveis secrets el van convertir en espia, i el van llançar tres cops darrere les línies enemigues quan els nazis van envair Grècia. Organitzava grups de partisans, ajudava a rescatar aviadors aliats i va passar-se gairebé dos anys a les muntanyes de Creta disfressat de pastor. El 1944 seria un dels líders del grup que va segrestar el general alemany Heinrich Kreipe, a qui va treure viu de l’illa en una operació de gran risc. Condecorat i admirat, Leigh Fermor només tenia ganes d’una cosa, quan va acabar la guerra: viatjar sol. I va ser quan li van parlar de Mani. Els seus amics grecs li van dir que era una de les regions més remotes, salvatges, aïllades i estranyes de Grècia. Separada de la resta del país per una serralada, aquesta petita península rodejada per les aigües dels mars Egeu i Jònic semblava cridar Leigh Femor amb la mateixa força amb la qual les sirenes cridaven els mariners de l’Odissea. El viatger britànic hi aniria, per descobrir si era cert que els maniotes eren descendents dels espartans, que s’haurien amagat aquí quan van ser derrotats pels romans. D’aquells periples a peu en sortiria un dels millors llibres de viatges de la història. I una casa.

Patrick Leigh Fermor va ser derrotat per la bellesa de Mani. Quan era lluny, l’enyorava. És una bellesa brutal, que et pot arribar a fer mal mentre et crema la pell. Especialment, va encisar-lo un raconet de la costa oest que no es podia treure del cap. "No era com cap poble que havia vist a Grècia abans. Aquestes cases, semblants a petits castells construïts amb pedra daurada amb torres d'aspecte medieval, estaven rematades per una bella església. Les muntanyes baixaven gairebé fins a la vora de l'aigua, entre les cases de pescadors emblanquinades a prop del mar. Aquí i allà, grans boscos de canyes de tretze peus d'alçada i tots balancejant junts en el més mínim xiuxiueig del vent", escriuria sobre Kardamyli, on finalment va comprar-se una casa entre oliveres on viuria fins que va morir el 2011. La casa, plena de llibres, es pot visitar. També es pot llogar. Malauradament, el govern grec, en lloc de convertir-la en un museu i residència per escriptors, l’ha mig convertit en un hotel que pots llogar per uns 10.000 euros la nit. Qui els pogués tenir, és una de les cases més boniques del món.

Leigh Fermor, conegut com a Paddy per als locals, va guanyar-se el cor dels maniotes, tot i que aquests inicialment van sospitar que havia ordenat construir una entrada a les roques que connectava la seva casa amb una suposada base de submarins. Base que, lògicament, no existia. Són exagerats, els maniotes, també quan menteixen. El Paddy va caminar pels camins de Mani fins que la salut l'hi va permetre, i rebia amics com el també escriptor de viatges Bruce Chatwin, l’autor del cèlebre A la Patagònia del 1977. Leigh Fermor, més veterà, deixava la seva llar a Chatwin, més jove. I plegats la feien petar en nits que acabaven amb raki i ouzo sobre la taula, xerrant amb els maniotes. Dos dels millors cronistes de viatges de la història, plegats. Tant va atrapar Mani a tots dos, que quan Chatwin va morir massa jove de sida, va ordenar escampar les seves cendres a la porta de la petita església d’Agios Nikolaos, als afores d’Exochori, una ciutat enfilada sobre les muntanyes just a sobre de Kardamyli. Chatwin solia pujar caminant fins aquí des de la casa de Leigh Femor, per veure la vista del mar, imponent. I aquí va voler ser lliure per últim cop, deixant que el vent s’emportés les cendres cap aquell mar per on, segons la mitologia, havia navegat Ulisses cap a Ítaca.

Els dos escriptors van gaudir de les converses dels maniotes, gent capaç d’explicar la història de cada torre, ja que al ser una zona tan violenta, les cases tradicionals eren fortaleses. Quan es condueix cap al sud, el paisatge és ple de torres. Cada família no deixava de ser un exèrcit, fa segles. I l’enemic no sempre era el turc. Com en bona part dels Balcans, existia un sentit de l’honor tan exagerat que la venjança implicava fer córrer sang, cosa que va fer que algunes famílies estiguessin enfrontades durant dècades. Mani és ple de poblets abandonats i cases amb les torres destruïdes. Testimoni de velles venjances en què, a vegades, un clan no parava fins que tots els homes de l’altre eren morts. Per això molts emigraven i marxaven lluny, fos a Atenes o Nova York, fugint de la crueltat d’un lloc tan bonic. Viure a Mani no era fàcil. Els invasors, fossin turcs o alemanys, gairebé no hi van entrar, però això no volia dir que no hi hagués ganivets esmolant-se: eren les venjances entre locals.

Una zona plena de tombes i, per tant, plena d’esglésies. La tradició diu que a Mani, cada família tenia el seu propi temple. Per això les autoritats no els poden cuidar tots. Grècia té tant patrimoni que pots trobar-te una església del segle IX plena de cabres, mig abandonada. Mani és ple de pobles abandonats, entre rumors sobre si un grup empresarial els comprarà per fer-hi hotels. De moment, no sol passar. Els maniotes, a diferència d’altres zones de Grècia, molts cops prefereixen tenir una casa buida a fer un hotel, ja que no els acaba d’agradar tenir molts estrangers donant voltes. Però amb el pas del temps, s’han anat estovant. I el viatger pot trobar una habitació en una casa de pedra blanca amb vistes al mar. Res de platges amb sorra, aquí et banyes sobre les pedres, ferint-te els peus. Bellesa que fa mal. Per trobar una platja amb sorra cal sortir de Mani, cap a l’est, passant pel bonic port de Gítion, on tenen una platja famosa, ja que hi ha un vaixell gegant que va quedar atrapat a la platja, com si fos una balena morta. Després, la carretera ja s’allunya cap a Monembasia, passant per un poble que no sembla tenir res, Molai. És on va néixer l’escriptor Theodor Kallifatides. Però aquesta ja és una altra història.