Patrícia Dauder: “Busco un art sense recompenses ràpides”

A les Açores, un pescador dorm amb la por que un dia la terra s’obri i s’empassi la seva cabana, coberta encara de cendra d’un volcà llunyà. La seva pell és també un arxipèlag. Com les plaques tectòniques, els seus records es mouen en el subsol de l’inconscient: el pescador, com qualsevol que no ha perdut la connexió amb el lloc on viu, és paisatge. Ser paisatge és patir-ne les conseqüències, gaudir-les, viure a la mercè de la vida, ser-ne conscient. L’artista Patrícia Dauder (Barcelona, 1973) treballa l’observació des d’un temps que no respon a les directrius imperants, per això la seva obra demana temps: temps per fer-se, per veure-la, temps que es copsa en matèria que es descompon, en colors que canvien, en subtileses que a poc a poc agafen protagonisme.

“Quan la gent veu el meu treball sovint es queden només amb la formalitat, però en tot el que és matèric hi ha també molta espiritualitat, tot i que estem en una època de lectures molt ràpides”, explica l’artista en una de les sales del barceloní Palau de la Virreina, on fins al 26 de setembre es pot veure la seva exposició Sòl i subsol.

“Cal tenir present –continua– com utilitzem el temps en el dia a dia i no deixar-nos arrossegar per aquesta voràgine del fer. Hi ha alguna cosa primigènia en tots nosaltres, aquesta relació amb el lloc on estem i com ens hi relacionem o com hi connectem, que és també una connexió amb un mateix, diguem-li espiritualitat, serenor, silenci… És un dels grans reptes d’avui, no perdre aquesta connexió”.

Porositat i percepció

Dibuix, escultura, fotografia, cinema, les etiquetes cauen quan Dauder dona forma a la seva recerca intuïtiva que acompanya la investigació intel·lectual. “Una de les característiques del meu treball és que les propostes no venen a través d’un pensament aïllat, sinó de trobar-me en espais, situacions, països, cultures i materials i com utilitzo el treball amb les mans i la percepció sense limitar-me a la qüestió de la manualitat. Tot això crea un conjunt variat que interactua a l’hora d’exposar-ho. Són processos llargs i crec important que ho pugui controlar amb els sentits i les mans. A vegades em diuen que tinc una estètica anacrònica, però no és per look o per buscar aquesta pàtina superficial, sinó que realment és la meva manera de funcionar i de voler connectar moltes coses”.

Mentre parla, un degoteig constant de públic transcorre per les sales possiblement amb un ritme més accelerat del que demana l’obra. Les peces que obren i tanquen l’exposició, per exemple, són una sèrie de ceràmiques allargades cuites a baixa temperatura perquè la porositat sigui més gran i així, després de ser enterrades a l’Equador (on Dauder va participar a la XIV Biennal de Cuenca), s’hi van fixar les inclemències del temps i la humitat amb senyals, taques i canvis en la pigmentació. Subtilesa màxima.

A l’espai central, una pel·lícula de 15 minuts ens parla de pescadors insomnes que, al contrari dels malsons habituals dels del seu ofici, no pateixen per ser engolits pel mar sinó per la terra: el paisatge de les Açores vist i palpat per Dauder esdevé una etapa més de la seva fascinació pel trinomi humà-animal-vegetal. A cada costat de la pel·lícula, una fina pell de paper recobreix de dalt a baix les parets amb algunes litografies que remeten a formes arcaiques, pells de balena, elements simbòlics, tatuatges amb llenguatges sagrats de la Polinèsia, traços desgastats i sobreposats. A banda i banda, a més, es projecta la documentació d’uns mesos d’enterrar i desenterrar obres en un solar a l’Hospitalet.

“Abans –continua explicant Dauder– treballava molt a l’estudi, però en un moment donat vaig tenir la necessitat de sortir i poder experimentar aquests canvis de temps llargs i l’observació directa de les coses, però sense processar-les directament, com per exemple faria un dibuixant naturalista, sinó de manera lenta. Després de començar a treballar al terra de l’estudi, com si tornés a la infantesa, vaig buscar treballar a l’exterior i en un solar que em van cedir vaig passar-hi mesos experimentant amb una mena d’arquitectura invertida, on feia forats, enterrava materials, veia el seu procés de canvi. Allò va ser el 2015 i podem dir que és l’inici de tot el treball que presento ara”.

Territori i interconnexió

“A vegades tinc una manera de treballar que no s’ajusta a les dates d’entrega del món expositiu. És una dificultat que tinc, ja que situo l’experimentació en un ordre climatològic natural i a vegades els processos no són prou llargs, perquè hi ha una dates que cal complir”, es lamenta Dauder. Això fa que les seves exposicions siguin, per elles mateixes, llocs de prova sense concloure. “Sovint sento que no encaixo enlloc”, confessa somrient, i les ramificacions d’aquesta desubicació es manifesten en peces que no acaben de definir-se, vives, abstractes en un primer moment. Si les enterrem en la nostra pròpia percepció, però, esdevenen cada vegada més concretes i interconnectades.

Dauder enterra teixits, guixos o dibuixos en un solar, passeja per les cendres d’un antic volcà a les Açores, recupera antics tatuatges de les illes Marqueses, comparteix tècniques de cocció ancestrals de la ceràmica a l’Equador, recopila referents que després desdibuixa i, amb la mateixa disciplina que entra al seu taller, agafa la taula de surf i s’endinsa a la Barceloneta. “El surf és com el món de l’art, hi ha una mena de competitivitat que no entenc i tendeixo a allunyar-me d’on hi ha molta gent buscant l’onada i la maniobra perfecta. Prefereixo estar sola, mirant l’horitzó, connectada amb la natura. Amb l’art passa igual, hi ha qui busca la recompensa ràpida. Pots trobar-hi molta banalitat, però per a mi és un sistema de vida i de connectar-te. El meu repte, o esperança, és trobar aquesta connexió en tot el que faig, en tot moment”.

De les seves recerques, un regal en forma d’exposició: Sòl i subsol, sense artificis, és un d’aquests espais a la ciutat on cadascú pot trobar els seus propis vestigis d’una memòria primera, la de jugar a terra –espai sagrat de la infantesa–, la de parlar el llenguatge del temps, poesia física que interpel·la.