Un passeig per descobrir les obres d'art que s'amaguen a les façanes de la ciutat

BarcelonaCaminar per la ciutat de Barcelona amb la mirada fixada a terra, o més probablement al mòbil, fa que ens perdem un dels grans patrimonis que tenim a la ciutat, la decoració amb esgrafiats que hi ha en moltes façanes, especialment del districte de l’Eixample, però també en molts altres barris, com els de Ciutat Vella o Gràcia. Un testimoni del passat que respon als usos i costums d’una època, principalment del Modernisme, i que dota la ciutat d’una personalitat única. Una tècnica de revestiment mural molt abundant a la capital catalana i que converteix molts edificis en exemple de bellesa i personalitat.

Qui va fer un exercici de passejar amb mirada observadora per descobrir aquest patrimoni irrepetible és el dissenyador gràfic Lluís Duran, avui ja jubilat, que és un apassionat de la fotografia. Després de publicar dos llibres on descobria el patrimoni de les portes de Barcelona i de les escultures que hi ha repartides per la ciutat, ara, amb Barcelona esgrafiada (Ajuntament de Barcelona), ens proposa fer un recorregut per descobrir les façanes que hi ha decorades amb la tècnica de l’esgrafiat arreu de la ciutat. Duran reconeix que el llibre és fruit d’algunes de les seves passions: "M’agrada molt caminar i m’agrada molt la ciutat de Barcelona, on tenim moltes coses de les quals estar orgullosos i que altres ciutats no tenen. He estat cinquanta anys fent de dissenyador gràfic i sempre tenia al cap que, quan tingués temps, em dedicaria a promocionar el patrimoni de la ciutat. Vaig començar amb les portes, algunes de les quals són autèntiques obres d’art, i després vaig fixar-me en les escultures que hi ha a la ciutat, per saber de qui eren o a qui estaven dedicades". I continuant en aquesta línia va descobrir els esgrafiats, uns elements decoratius de molta bellesa "i que donen prestigi a l’edifici, ja que en trobem tant en palaus com en habitatges residencials".

Ha estat una dècada de dedicació en què ha anat fotografiant aquests edificis, "en una feina que no sempre és fàcil, ja que has de trobar el dia adequat per fer la fotografia, tant perquè hi hagi bona llum com per aconseguir, per exemple, que els arbres no tapin la façana". Un procés llarg que ha derivat en aquest llibre en què ha comptat amb la col·laboració de Daniel Pifarré, historiador de l’art, que l’ha ajudat a agrupar aquest recull d’esgrafiats de diverses èpoques i estils en tres apartats: els que trobem en edificis al districte de Ciutat Vella, on trobem exemples dels segles XVII i XVIII; els d’edificis situats a l’Eixample, on hi ha el grup més nombrós de façanes modernistes i noucentistes dels segles XIX i XX, i, per acabar, un tercer capítol que recull esgrafiats interessants que estan repartits per altres districtes de la ciutat. Una tasca que es complementa amb l’aportació de Joan Casadevall i Serra, arquitecte i artesà de l’estucat que ha col·laborat en la descripció de la tècnica i de les característiques dels edificis que Duran ha retratat.

Sis parades imprescindibles

A Barcelona esgrafiada, de Lluís Duran, trobem gairebé 150 exemples d’aquestes decoracions amb esgrafiat que estan repartides per Barcelona. Us n’oferim un petit tast.

Casa dels Quatre Rius (1779)

Edifici situat al carrer Avinyó, 30. Com expliquen els autors al llibre, els esgrafiats de la planta principal són una al·legoria a l’escultura, la pintura, la música i l’arquitectura. A la segona planta es representen els quatre grans rius del món: el Danubi, el Nil, el Ganges i el Río de la Plata. A la tercera planta hi ha uns grans medallons que pengen d’una garlanda i representen les quatre estacions.

Casa Tomàs Roger (1892-1895)

Casa formada per tres cossos i situada al carrer d'Ausiàs Marc, 37; el del mig no té esgrafiats, mentre que als altres dos hi ha una gran columna, amb capitell corinti, que va de la primera a la tercera planta i separa les dues obertures de balcó de cada pis. L’espai cec que queda està cobert per una decoració feta amb la tècnica de l’emblancat esgrafiat i formada per un entramat de branques i fulles. Edifici dissenyat per l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia.

Casa Jaume Sahís (1900-1901)

Un esgrafiat floral de gran format cobreix tota la façana d’aquest immoble situat al carrer Bruc, 127. A l’últim pis canvien el disseny i el color del dibuix. Es tracta d’un dels millors exemples d’esgrafiat policrom, amb un vestíbul també molt interessant.

Casa Llopis Bofill (1902)

Un dels edificis més interessants de la Dreta de l’Eixample, amb esgrafiats obra de l’arquitecte Josep Maria Jujol que representen motius provinents de la natura, bàsicament florals. Destaquen les mosques esgrafiades en diverses parts de la façana d’aquest immoble situat al carrer València, 339.

Casa Joan Baptista Rubinat (1909)

A l’altura del primer pis d’aquest edifici del carrer de l’Or, 44, hi ha un conjunt de formes corbades sinuoses i serpentejants dissenyades per Josep Maria Jujol. A l’últim pis, l’esgrafiat es torna exuberant, amb profusió d’elements vegetals, fins a tocar el coronament de l’edifici.

Edifici d’habitatges (1923)

En aquesta edificació del carrer del Clot, 82, hi trobem un exemple de plafó d’un esgrafiat publicitari, en aquest cas al·lusiu a l’electricitat, i que està situat entre les dues plantes de l’edifici. Probablement va ser el reclam d’un electricista que tenia la botiga a la planta baixa.

El valor del treball artesà

L’esgrafiat s’utilitza per embellir les parets exteriors i interiors d’un edifici. És una tècnica decorativa que Lluís Duran considera que recull l’essència de les tres disciplines artístiques més importants de tots els temps: la base en què s’aplica és l’arquitectura; es fa segons una concepció bidimensional, similar a la de la pintura, i, finalment, es treballa donant relleu a la superfície mural, com fa l’escultura. L’autor del llibre també defensa que es tracta "d’un patrimoni molt barceloní, ja que tot i que hi ha exemples en altres indrets del país, no es donen amb la profusió que es van donar a Barcelona, especialment durant el Modernisme, quan va renéixer l’interès per aquesta tècnica".

Així doncs, a Barcelona trobem dos grans escenaris on gaudir d’aquesta tècnica, dos districtes que ens dibuixen la ciutat antiga i la moderna, fet que també es percep en els exemples de l’esgrafiat. A Ciutat Vella hi trobem exemples dels que es coneixen com a esgrafiats setcentistes, mentre que a l’Eixample hi ha els propis del Modernisme. Ara bé, altres barris com Gràcia, Sants, el Poble-sec o Sarrià també ens regalen façanes esgrafiades que són autèntiques obres d’art.

L’origen de la tècnica d’aquest revestiment mural, que es basa en les incisions de motius ornamentals que es fan sobre una capa superficial d’estuc, cal remuntar-se a la Florència renaixentista, al segle XV, quan era habitual que s’embellissin les façanes dels palaus nobles i els interiors de les esglésies amb esgrafiats. A Catalunya, la tècnica arriba ben entrat el segle XVII, importada precisament per estucadors italians que treballaven aquí. En aquesta primera època, explica Duran, "ens trobem amb esgrafiats més clàssics, més realistes", que reprodueixen principalment elements geomètrics i imitacions d’encoixinats, per anar introduint, amb el pas del temps, altres motius ornamentals més complexos i figuratius. Serà a partir del segle XVIII quan es començaran a fer alguns dels que es coneixen com a esgrafiats setcentistes, especialment en edificis importants de Ciutat Vella, però també en cases més senzilles que decoren les seves façanes amb garlandes i figures angelicals però també amb conjunts amb escenes al·legòriques, mitològiques o costumistes. En trobem exemples rellevants com les façanes del Palau Moxó, la Casa dels Quatre Rius o la Casa del Gremi de Revenedors, amb un exemple destacat: la façana de la Casa del Gremi dels Velers, coneguda popularment com la Casa de la Seda.

Durant bona part del segle XIX, quan es va apostar per façanes amb estucs llisos, la tècnica de l’esgrafiat va caure en desús, i no es va recuperar fins a l’esclat del Modernisme, que va reinterpretar la tècnica per adaptar-la als gustos del moment, donant, com destaca Lluís Duran, preeminència als motius naturals, "flors, fruites, garlandes, elements més decoratius", i, en grau més baix, a motius geomètrics, figures humanes, animals o símbols patriòtics. És un moment en què comencen a proliferar tallers d’estucadors especialitzats en aquesta tècnica i que van plasmar el seu art molt especialment a les façanes de l’Eixample. Al districte hi ha nombrosos exemples, fins i tot en edificis tan emblemàtics com la Casa Amatller o el Palau Macaya, i van ser molts els arquitectes de referència de l’època, com Josep Puig i Cadafalch, Jeroni Granell i Manresa, Antoni Maria Gallissà o Enric Sagnier, els que van apostar per aquesta tècnica per decorar les façanes de les edificacions que dissenyaven. Duran reconeix que aquests elements aportaven bellesa als edificis, "però també hi havia un component de prestigi": "Sovint es van introduir en el procés d’actualització de cases antigues, en una acció que volia demostrar també la reforma i l’enriquiment d’aquella casa. Pel que fa a les noves construccions modernistes, ja ho incorporen com un segell de personalitat".

En aquest sentit, Duran vol posar en valor "el patrimoni d’artesans de diferents tècniques que hi va haver en aquell moment, que és irrepetible i que es va traslladar en elements com les portes, el treball del ferro o aquests esgrafiats. Unes manifestacions artístiques que avui crec que serien inviables econòmicament" i que tenim el repte de preservar, tot i l’elevat cost econòmic que pot tenir i que no sigui fàcil trobar artesans que coneguin bé la tècnica.

A mesura que les tendències del Modernisme van anar caient en desús, amb l’entrada del Noucentisme, els esgrafiats van anar derivant cap a motius ornamentals més sobris, com ara gerres, gerros de flors o figures al·legòriques, retornant a l’estil més clàssic que s’havia practicat durant el segle XVII. És un moment en què també es fa habitual trobar esgrafiats amb intenció publicitària i en què també es fan servir en edificis d’ús públic, com escoles. Ja més endavant, amb l’arribada de l’arquitectura més contemporània, aquestes arts decoratives més artesanes van anar desapareixent i l’esgrafiat va quedar relegat a un ús minoritari en arquitectures d’àmbit més rural i tradicional.