Un passat d’esplendor vinícola

Sant Vicenç de CastelletEl camí per pujar a casa de Josep Escorsell és una mostra palpable de la història recent. El punt de partida és Sant Vicenç de Castellet, un municipi del sud del Bages que durant el segle XX va multiplicar la població amb el ferrocarril, la indústria tèxtil i l’extracció de pedra. Abans de deixar el poble enrere cal passar per un polígon industrial, després ve un camí de terra i pedres rodejat de bosc, que amaga antigues pedreres, i no és fins a muntanya amunt que s’arriba a un paisatge que imposa per la seva bellesa. Una vinya amb una de les millors panoràmiques de Montserrat que hi pugui haver. Pertany a Escorsell, un supervivent, perquè és un dels escassos pagesos que mantenen ceps al municipi i perquè el 2003 va salvar casa seva d’un incendi forestal.

L’ascens fins al paisatge que Escorsell té el privilegi d’observar cada dia respon a una missió. La comitiva l’encapçalen Mireia Vila, que és historiadora, i Eva Farré, la secretària tècnica de la Denominació d’Origen (DO) Pla de Bages, perquè a la comarca volen evitar de totes totes que l’esplendor vinícola que havia viscut aquest territori caigui en l’oblit. Segons Farré, abans de la fil·loxera, la devastadora plaga que va arrasar la vinya a finals del segle XIX, hi havia 27.000 hectàrees plantades.

El segle XX va significar la recuperació progressiva d’aquest cultiu i van assolir-se les 22.000 hectàrees, però van anar decaient fins que a partir dels 80 la feina a la indústria tèxtil també es va acabar i el vi va tornar a guanyar atractiu. La vinya té ara una presència modesta, cosa que motiva la DO -creada el 1995 i que empara 500 hectàrees i 15 cellers- a voler fer memòria dels orígens.

La tasca també la impulsa el Centre d’Estudis del Bages. En els llibres no hi és tota la història, així que, a més de recuperar documentació, s’han decidit a rebuscar bé per copsar i gravar els testimonis que han viscut la història vinícola de primera mà. Escorsell ha pres el relleu d’una família que es va establir a la zona del Serrat de la Beguda cap al 1752, quan va comprar una casa de pagès construïda uns anys abans. Josep Escorsell és la vuitena generació i, que ell sàpiga, la família ha elaborat vi des de llavors sense interrupció. La casa, Ca l’Aiguader, es va adquirir en uns terrenys amb vinya ja plantada. Era el suport econòmic. “Al principi suposo que l’única entrada de calés era el vi en aquests masos”, relata Escorsell, que es refereix a una època en què es venia raïm o vi a comerciants que el revenien.

Com més graduació alcohòlica tenia, més car es pagava, perquè si tenia molt d’alcohol sempre podia servir per reforçar altres vins que en tinguessin menys o es podia rebaixar amb aigua. La fil·loxera va representar un cop dur per al negoci. “Aquí no es guanyaven la vida”, rememora, així que tres familiars van marxar a fer les Amèriques. Dos van tornar i un va desaparèixer. Més endavant es va replantar la vinya. Escorsell va començar a fer de pagès als anys 50, quan el sistema va entrar en declivi i “es va arrencar quasi tota”, detalla. Ho atribueix a la mecanització del camp, que era difícil d’implantar en finques petites de muntanya. A més, sembrar cereals permetia seguir fent de pagès i treballar a la fàbrica, afegeix Vila. “El tèxtil va atreure molta gent, però cap al 1985 va fer fallida”, rememora Escorsell, que avisa que davant d’aquest fet “en aquest món sempre tenim els peus de fang”.

Varietats de raïm d’un altre temps

Amb 77 anys, Escorsell té més d’una quartera de vinya (unes tres hectàrees) i segueix elaborant vi a casa, però per a autoconsum. “Ara el faig per a la família i conservar la tradició”, explica. Quan tenia 70 anys va aprendre a elaborar escumosos i fa un ancestral, un tipus d’escumós que està de moda. Només fa una fermentació, així que es pot arribar a percebre millor la fruita que amb un cava, que fa dues fermentacions. L’ancestral d’Escorsell manté una acidesa òptima, i això que n’ofereix per tastar un del 2016. És de picapoll blanc, una varietat amb tradició al Bages, però que no és gens habitual en una elaboració amb bombolles. També té plantat merlot, cabernet sauvignon, garnatxa negra i ull de llebre, però gairebé ja només en el record hi ha moltes altres varietats d’altres temps, com la malvasia roja, rosapio i valencià, de les quals en va salvar algun cep, així com sumoll negre, que també conserva al camp. D’altres no van tenir la mateixa sort, i cita cua de moltó, aramon, pebrots de gall i carrega-rucs. Alguns d’aquests noms són d’ús local. A la família l’ajuden, especialment durant la verema. “A tothom li agrada molt, però quan els explico com s’ha de fer, es fan petits. Sembla que els parli en xinès”, admet, així que d’entrada veu difícil que aquestes vinyes trobin relleu generacional.

Tampoc n’hi ha hagut a Cal Verdaguer, una gran casa al bell mig del poble d’Avinyó, al nord de la comarca, i que és una mostra fefaent de la potència vinícola lligada a la història del Bages. L’origen de l’edifici es remunta al 1670 i va arribar a tenir en funcionament 13 tines i 46 botes de grans dimensions. Res fa pensar des del carrer que rere una porta poc cridanera es conserva tot aquest patrimoni que servia per elaborar vi, però que amb el temps es va destinar sobretot a comerciar amb el que s’elaborava a pagès.

Una joia amagada a Avinyó

Els últims inquilins del celler van ser Adjutori Altarriba i el seu pare, que hi estaven de lloguer. El pare anava coix després de quedar ferit durant la Guerra Civil, així que Altarriba, que ara té 74 anys, ja s’ocupava de ben jove de comprar vi. “A totes les cases del poble hi havia celler. A totes hi havíem anat a buscar vi”, recorda, una pràctica que es va extingir amb l’auge del tèxtil: “La indústria es va menjar el vi, i llavors la indústria se la va menjar la crisi”. L’Ajuntament d’Avinyó, que ja ofereix visites concertades al celler, espera comprar aviat l’edifici. Fa una dècada que està a la venda. El preu partia de 3 milions d’euros i ara espera adquirir-lo per 700.000 als actuals propietaris, la família Barnola. L’alcalde, Eudald Vilaseca, està convençut que ha de ser municipal. “Els entesos diuen que és dels únics cellers de Catalunya d’aquestes dimensions amb tantes botes”, fa ressaltar.

El projecte per preservar la memòria vinícola s’afanya a recollir testimonis perquè alguns ja són grans, i es comparteix a la web Cep Tina Vi. La historiadora Mireia Vila preveu fer una seixantena d’entrevistes. Per ara entre els participants només hi ha una dona. Està convençuda que molta gent desconeix aquest passat. “Fins que no vas a fons amb persones que s’havien dedicat a la vinya no t’ho arribes a imaginar”, assevera. El fet que aquest cultiu no es faci present en molts indrets de la comarca no ajuda a tenir-la en l’imaginari, pensen a la DO. “Veiem la necessitat de posar en valor la identitat del Bages com a territori de vinya”, insisteix Farré, que està convençuda que conrear-la “ha forjat el caràcter de la gent”.

De la verema a l’altar

A partir de les entrevistes, la historiadora Mireia Vila s’ha adonat de “fins a quin punt la vinya i els treballs de la vinya arribaven a dominar l’espai i a pautar la vida de la gent”. En els pobles amb més conreus es llogaven nois joves d’altres llocs per ajudar en la verema, o sigui que es convertien en indrets molt concorreguts. Al vespre s’organitzava el ball del most en algun cafè del poble. A Artés, el municipi d’on és Vila, hi anaven a veremar molts xicots de Santa Maria d’Oló (Moianès), un indret sense vinya. “Aquests nois es van acabar casant amb noies d’Artés”, relata Vila. En un llogaret de Navàs també li han explicat que, “com que la llum va arribar tard, a finals dels 50, el ball es feia amb una gramola de maneta”.