Parlar de Déu és obrir interrogants

BarcelonaSi allò que volem saber s’amaga o s’allunya, o de tan evident l’ignorem, o de tan ocult ens alimenta l’ànsia de veure’l, com ho fem? I si, a més, a “allò” l’anomenem Déu, com ens hi relacionem? Quina forma pren, quins motlles mentals esberla, per més que intentem entatxonar-l'hi? La sempre inspiradora Clarice Lispector va escriure: “Déu mai ha de ser pensat, si no Ell fuig o jo fujo”. D’aquestes fugides sorgeix un pensament sense garanties ni receptes, un pensament que suggereix, que dialoga.

Dijous el monestir de Pedralbes de Barcelona va tornar a acollir el cicle Diàlegs de Pedralbes, enguany comissariat per la professora Mar Rosàs i Tosas. Sota el títol genèric Set d’infinit, i amb la col·laboració de l’ARA, fins al 21 de novembre hi ha previstos diversos diàlegs al voltant del fet espiritual. En la sessió inaugural, el pensador i catedràtic d’estètica Amador Vega i l’arabista i islamòloga Dolors Bramon van intervenir a partir de la pregunta “Què podem saber de Déu, si és que existeix?”, un interrogant que mai va abandonar el diàleg (potser els interrogants són l’única forma d’apropar-nos a la temàtica sense que Déu ni nosaltres fugim).

Bramon, en el sempre difícil exercici ventríloc de parlar de l’islam, va iniciar la sessió remetent-se als anomenats “noranta-nou noms més formosos de Déu” de la tradició musulmana, “on el valor del nom, en tot el món semític, és fonamental”. Per argumentar-ho va citar l’Alcorà: “Déu, a Ell pertanyen els noms més sublims. Invoqueu-lo per ells”. És a través d’aquesta pluralitat nominal que l’islam proposa un Déu que abraça els oposats (ocult i evident, per exemple) sense por a la contradicció: un Déu indescriptible i inabastable, tan llunyà que és més a prop que la nostra jugular, com assenyala aquesta tradició.

Més enllà del propi pensament

Per a Vega és precisament aquesta limitació del llenguatge (“sempre insuficient”) i la seva relació amb la paraula les que formen el marc per dir alguna cosa sobre Déu. En aquest dir, sorgeixen les formes estètiques de l’art i la poesia, també el pensament filosòfic i teològic, alimentats pel desig inabastable de saber i sense oblidar la màxima de sant Agustí: “Si creus pensar el que és Déu, llavors no és Déu”.

“És una lluita del llenguatge amb el llenguatge”, va explicar Vega, per a qui Déu és “el límit de tota llibertat": "No per limitar la meva llibertat, sinó per evitar que l’ésser humà es divinitzi a si mateix”. “Les religions –va afegir– són necessàries, però l’esperit lliure ha de ser-hi sempre. El concepte de Déu és fruit del desig humà per anar més enllà del propi pensament, i fins i tot pensadors ateus poden compartir aquesta idea”. De fet, segons Vega, l’ateisme i el misticisme sovint comparteixen premisses: la de no construir un Déu a mida, un Déu del qual sabem tant que l’acabem utilitzant segons ens convingui, el Déu que avala genocidis i institucions repressives, el Déu amic de dèspotes o de la bona gent, tant hi fa. “Un Déu que només salva els bons no m’interessa”, va asseverar Vega, que va proposar “trencar amb la idea d’un Déu perfecte”, que, en realitat, és el resultat del que hom vol: “No et trobaràs fins que no et desprenguis d’això. Un exercici pràcticament impossible, però precisament marca un límit, que és l’àmbit de la transcendència, on el gran esforç de sortir d’un mateix implica anar a trobar l’altre”.

En aquest esperit de transcendir les pròpies nocions i conviccions, Dolors Bramon va evocar els místics musulmans, entre ells Hal·lâg, que suplicava: “Buida’m de mi i buida’m de tu per trobar-te”.

Expressar l’inexpressable

Una idea preconcebuda que va voler trencar Bramon és la d’un islam submís sense lliure albiri: “islam significa submissió, sí, però és un lliurament volgut i voluntari”. La professora també va recordar la importància cabdal del concepte islàmic del tauhid, que significa la unicitat de Déu, tan a prop de la idea de l’absolut d’algunes religions no teistes, un principi còsmic on tot està relacionat amb tot. D’aquí també sorgeix un d’aquests noranta-nou noms de Déu segons la tradició musulmana: Ar-Rahman, el qual, a més de “misericòrdia”, té la mateixa arrel que “úter” i “matriu”, una imatge, segons Bramon, que ens apropa a la dimensió femenina de Déu i que és utilitzada en alguns discursos musulmans per sumar-se a la tendència actual “de no considerar Déu masculí”.

Amador Vega va recordar que cal separar Déu de les religions, però que aquestes tenen un paper important a l’hora de “suportar l’existència” i ajuden a no creure en ídols en un món com l’actual, que està secularitzat sense, per això, haver perdut moltes de les nocions que provenen del fet religiós. També, per a ell, l’art, com la filosofia, són vehicles que no haurien de ser enemics de la religió, perquè “la dimensió de transcendència, d’anar més enllà d’un mateix, no renuncia a expressar l’inexpressable”, va dir, mentre recordava el testimoni de Simone Weil, que ens ha llegat un preciós diàleg interior sempre constant, sempre per fer, del qual aquesta sessió al monestir de Pedralbes va ser hereva.