El paradís de les pomes oblidades

'An apple a day keeps the doctor away', diu la vella dita en anglès, originària del comtat de Pembrokeshire, al sud-oest del País de Gal·les. I no; no recomana tenir un nou mòbil Apple cada dia. Una traducció una mica lliure però que intentaria respectar la sonoritat de la rima original podria ser: 'Una poma al dia allunya la malaltia'. Però la versió més literal és: 'Una poma al dia, manté el metge lluny'. L’actual dita anglesa deriva d’una altra de finals del segle XIX, més explícita en relació amb la prevenció que, d’entrada, s’ha de tenir amb els metges. Deia: 'Eat an apple on going to bed, and you’ll keep the doctor from earning his bread'. També amb rima, però amb traducció molt més lliure i en qualsevol cas en versió mediterrània, podria ser: 'Menja una poma abans d’anar a dormir i impediràs que el metge es guanyi el pa i el vi'.

Però Anna Parés i Puntes, a 'Tots els refranys catalans' (Edicions 62, 1999), proposa versions més pròpies del català: 'Amb una poma cada dia, els metges s’estalviaria' i 'Una poma cada dia, la millor medicina'.

L’afició dels anglesos, o dels britànics, a les pomes té molts més girs idiomàtics que els ja esmentats i connoten una perfecta sintonia entre cultura, llengua i forma de vida. Per exemple, el que en català és 'la nineta dels meus ulls', per als ells és 'the apple of my eye', metàfora de significat idèntic.

Res més anglès i imperial que Sir Winston Churchill, que va donar nom a una poma, potser per acabar d’entronitzar-lo com a referent no només de la vida política del país, sinó també del bagatge popular. I de retruc, per enaltir aquesta fruita. Després de la Segona Guerra Mundial, el que fins aleshores s'havia anomenat poma 'winter king' –pròpia de l’hivern– va passar a dir-se Winston. Una mena d’homenatge al Vell Lleó, malgrat que mai s'ha documentat l’afició del primer ministre a la fruita, ni tan sols a les pomes d’origen anglès o britànic.

El gran dia

El Regne Unit acaba de celebrar l’Apple Day (el Dia de la Poma), una jornada festiva i comercial especialment seguida a les comunitats rurals però també entre els conreadors dels molts horts urbans que s’escampen per Londres i altres capitals. L’Apple Day és, juntament amb Halloween, la porta d’entrada a la tardor i l’hivern. I un moment idoni per fer balanç de la collita. I aquest any ha estat excepcional a tot Europa, la millor de tota la dècada. Per extensió, i malgrat el Brexit, a les illes Britàniques també ha estat molt bona.

Al món hi ha documentades 7.500 varietats de pomes. D’aquestes, històricament, el Regne Unit ha identificat al seu sòl l’existència de 3.600, segons el registre de la National Fruit Collection (NFC). A Gal·les n’hi havia 200, però ara només en queda una cinquantena. I si el nombre no és més baix, a hores d’ara, és gràcies als esforços pioners del conreador Ian Sturrock, que va començar a propugnar l’ara famosa Afal Enlli (la poma de Bardsey, en gal·lès), juntament amb altres arbres rars del patrimoni del país, després de redescobrir-la el 1998. Totes les pomeres de la varietat Afal Enlli provenen d’un únic arbre supervivent d’un hort cultivat per generacions de monjos que vivien a l’illa de Bardsey, a la punta de la península de Llyn, des de fa mil anys. L’illa és, si fa no fa, el paradís de les pomes oblidades. Un paradís que s’ha anat estenent per tot el país.

La recuperació de pomes oblidades o perdudes ha comptat, a més, amb la participació dels científics, emprant tècniques molt semblants a la dels forenses. Conreadors com Ian Sturrock han fet de l’elaboració de perfils d’ADN una eina essencial per caracteritzar la diversitat genètica de les pomes. La tècnica funciona mitjançant la identificació de petites seccions d’ADN, anomenades 'simples repeticions de seqüències' (SSR). Aquests trams d’ADN no sumen prou per formar una seqüència genètica sencera, però el nombre de repeticions dins seu varia entre els diferents individus, entre les diferents espècies. Mitjançant l’anàlisi d’una sèrie de SSR es pot crear una única empremta digital per a cada varietat de fruita. Posteriorment, les empremtes digitals es comparen amb els perfils de la base de dades de la National Fruit Collection i se certifica si es tracta d’una varietat registrada o no. Quan no hi ha cap coincidència, es pot assegurar que no s’havia identificat mai i que possiblement és una que s'ha descobert o redescobert recentment.

Aquestes tècnica i la proliferació de centenars d’horts comunitaris –bé en escoles o bé en conjunts residencials o en terres comunals– és el que ha provocat un boom recent en la recuperació de pomes perdudes, i això ha afavorit un mercat ple de tradició i, en alguns casos, amb sabor mil·lenari, com és el cas de l'Afal Enlli.

Steve Oram, encarregat del registre de diversitat de l’organització gal·lesa People’s Trust for Endangered Species, assegura que cada setmana s’afegeixen nous horts al registre. “Després dels anys de desaparició i destrucció de la postguerra, quan el 90% dels horts del Regne Unit es van perdre i els supermercats venien només tres o quatre varietats de pomes i s'importaven entre el 70% i el 80% de les que es venien, la realitat d’ara es pot qualificar d’èxit.” L’activitat d’aquesta organització va començar el 2015, amb la plantació a Newquay –a Cornualla, a l’extrem més occidental d’Anglaterra– de més de 2.000 pomeres, incloent-hi 120 varietats d’arbres del patrimoni local. Al País de Gal·les, la Welsh Perry and Cider Society fa la mateixa funció.

David contra Goliat

La lluita per recuperar varietats perdudes és molt desigual. Al Regne Unit es venen unes 485.000 tones de pomes cada any. La meitat només pertanyen a dues varietats: gala i braeburn, totes dues originàries de Nova Zelanda. A més, segons la societat Apples and Pears, el gust dels britànics ha variat en comparació amb el d’abans de la guerra. Ara prefereixen pomes molt més dolces. Potser com a conseqüència de la massificació de la producció d’aliments, que sovint utilitza tones de sucre de forma indiscriminada, per enllaunar tomàquet o per congelar pizzes.

Amb tot, els darrers anys, noms com Captain Palmer, Greenup’s Pippin, Hanwell Souring, Lord Peckover, Red Devil, Ten Commandments, Knobby Russet, Pitmaston Pine, River’s Early Peach o Pam’s Delight, s'han començat a veure als mercats locals. Una victòria del consum de proximitat en combinació amb l’herència del territori.