Els pantans de Catalunya: la vida que va quedar submergida sota les aigües

BarcelonaCapbussar-se en les pàgines de La Catalunya emergida (Cossetània Edicions) és capbussar-se en la història de tots els pobles que van quedar submergits sota l’aigua arran de la construcció dels pantans que avui tenim distribuïts arreu de Catalunya. Sota les seves aigües van quedar enterrades històries de vida, de lluita, de supervivència, de quotidianitat, que a poc a poc han anat quedant en l’oblit. I aquest llibre, precisament, el que fa és recuperar aquestes històries, en un treball d’investigació dels periodistes Òscar Palau Just i Jesús Jordi Pinatella, que s’acompanya de les magnífiques fotografies de Josep M. Montaner Fontarnau.  

Des dels primers anys del segle XX va començar la construcció de pantans arreu del país, unes infraestructures que van deixar amagats sota les aigües pobles sencers i molts elements patrimonials com molins, fàbriques, ponts medievals, antics camins, ermites o conreus que durant anys i anys havien donat vida als territoris que van quedar negats. Un patrimoni material que cal sumar a totes les històries i vivències personals arrelades en aquelles zones que, amb el pas dels anys, han quedat arraconades a la memòria d’algunes persones. Són indrets que han quedat esborrats del mapa però que segueixen existint, encara que malmesos per l’efecte de l’aigua, i que, darrerament, amb l’impacte de la sequera, s’han entossudit a emergir per recordar-nos que, malgrat que no els veiem, encara són allà.

Un dels autors, el periodista Jesús Jordi Pinatella, explica que la idea de fer el llibre va sorgir arran d’un reportatge que va fer amb Òscar Palau sobre el poble on va viure Rosa Maria Mercedes Mateu, la besàvia de Lionel Messi. La sequera permetia veure Blancafort de Noguera "i vam veure que allà hi havia una idea per fer un llibre". "Si en aquell pantà hi havia aquesta història n’hi podia haver altres", explica. Així, "aprofitant un fet conjuntural com era la sequera, vam apostar per fer un llibre basat en un tema més estructural, que era veure tot el que va quedar afectat per la construcció dels pantans". A partir d’aquí van anar buscant històries en cada zona i parlant amb testimonis de gent que havia viscut en aquells pobles submergits. Pinatella reconeix que van poder aprofitar "un fet negatiu com és la sequera per poder rescatar totes aquestes històries, ja que, al final, el llibre és un homenatge a tots els que van resultar afectats. I és que a sota de les taques blaves dels mapes hi ha moltes històries". El periodista explica que, més enllà del patrimoni material, han volgut anar a buscar les històries personals, "tot i que una cosa va lligada amb l’altra". El periodista es mostra ferm a l'afirmar que no volen "incentivar el turisme de sequera" i assegura que "la voluntat del llibre és que la gent es quedi amb totes les històries que hi ha al darrere i amb el sacrifici que va fer molta gent en nom del progrés". "No hem d’oblidar que molta gent hi té les arrels, en aquests pobles submergits", afirma.

Les històries i testimonis que han recollit Pinatella i Palau s’acompanyen de fotografies antigues, que il·lustren com eren aquells indrets, i de noves fotografies de Josep M. Montaner, que veu el llibre com una mena "de road movie en què anem passejant pels pantans mentre expliquem què hi anem trobant". "En aquest sentit, les meves fotografies estan lligades a un concepte de fotoperiodisme, no tant a la fotografia artística, tot i que sí que he buscat, en la mesura del possible, mostrar tots els elements patrimonials com si sorgissin de l’aigua i signifiquessin aquesta Catalunya emergent". Unes fotografies que Montaner ha volgut que retratessin la singularitat de cada lloc però que comparteixen "certa melangia", perquè creu que es van anar impregnant de la tristesa de la gent que va haver de marxar.

Jesús Jordi Pinatella també remarca que descobrir aquests espais ha sigut tota una aventura, "de vegades fins i tot una mica perillosa, perquè els fons dels pantans estan molt enfangats i les pedres són inestables, i l’accés no sempre ha estat fàcil". "A més, personalment també ha sigut molt emocionant, perquè hem parlat amb gent que té aquest episodi molt a flor de pell i que encara ploren quan recorden quan van haver d’abandonar el poble o quan els van negar les hortes", explica. Curiosament, però, Pinatella explica que també van detectar "molta resignació, tenint present que sovint parlem de petits pobles de muntanya on les condicions eren molt dures". "Crec que era gent que estava molt més acostumada a patir", afirma. Recorda també que molta part de la història de Catalunya del segle XX està relacionada amb els pantans, "pel que es va perdre, com els raiers o els llaguts a l’Ebre, però també perquè van suposar regadiu per a altres zones, energia hidroelèctrica o fins i tot la millora en moltes vies de comunicació".

Montaner afegeix que ha sigut tota una experiència "moure’t pel submon que és tota aquesta Catalunya esborrada del mapa, tenint present que sota de l’aigua hi havia pobles, camins i ponts i que aquestes pedres del passat que ara tornem a veure ens porten al present i al futur". En aquest sentit, el fotògraf explica que espera que les seves imatges ajudin a entendre "la solitud i el patiment que va viure la gent que vivia en aquests indrets".

La Baells

Sota les aigües del pantà de la Baells s’hi amaguen històries com les de tres maquis que van ser capturats i assassinats per la Guàrdia Civil el 1949, i els cossos dels quals van ser enterrats al voral de la carretera, que va quedar submergida sota les aigües i que amb la sequera va tornar a aflorar.

Alguns dels elements patrimonials emblemàtics que hi ha sota les aigües de la Baells són el molí del Cavaller, un antic molí fariner de finals del segle XVII o principis del XVIII que va funcionar fins als anys 40 del segle XX, o les restes de l’estació de tren de la Baells, part de la via fèrria que anava d’Olvan-Berga fins a Guardiola de Berguedà, de poc més de 21 quilòmetres, dels quals més de set van quedar sota les aigües.

Sant Ponç

El testimoni de Ramon Clotet permet descobrir que la masia de Sant Ponç amaga una de les moltes històries que descriuen el drama que va representar per a moltes persones haver d’abandonar la seva llar.

Explica el cas de dues dones que, amb les obres del pantà ja avançades, es negaven a deixar casa seva. L’embassament es va començar a omplir i elles encara eren allà. Amb la casa envoltada d’aigua, la Guàrdia Civil les va haver de treure a la força. En aquell moment, van recordar un element valuós que calia rescatar de l’església, un retaule del segle XVI que es van endur a la barca que les va treure d’allà.

Santa Anna

El pantà de Santa Anna va engolir un jaciment paleolític, però també el poble de Tragó, que havia arribat a tenir, durant el segle XIX, més d’un miler d’habitants. El 1962, quan va ser desallotjat per començar la inundació, encara n’hi havia uns 600.

Uns habitants que van poder treure cert rèdit de l’expropiació dels seus habitatges i terrenys gràcies a les gestions que van fer dos capellans, un dels quals secretari de l’aleshores bisbe de Lleida, que van aconseguir que el consell de ministres aprovés l’expropiació de tot el terme, de manera que tothom rebria bones compensacions En agraïment, a uns dels capellans, mossèn Roig, li van regalar un Seat 600 amb els diners obtinguts en una recol·lecta.

Susqueda

Lenci Parramon ha pogut, amb la sequera, visitar diverses vegades Can Marquès, la casa on va néixer i que la seva família va haver d’abandonar a mitjans dels anys seixanta. Amb el seu testimoni descobrim que casa seva, de la qual només queda part d’una paret amb dues finestres, tenia tres pisos, cadascun dels quals amb una sala molt gran.

Una casa d’onze habitacions que també tenia espai per a la premsa i les tines del vi, mentre que a la part baixa hi guardaven el bestiar. Diu el Lenci que no sent especial nostàlgia ni tristesa quan torna a Can Marquès i que li agrada que la sequera li hagi permès reviure moments de la seva infantesa, com el camí que feia per anar a escola o per baixar al riu els dies de festa.

Camarasa

El petit nucli de la Baronia de Sant Oïsme és avui un dels punts emblemàtics del pantà de Camarasa, i la seva posició elevada el va salvar de ser negat per les aigües. Pitjor sort va patir Oroners, tot i estar situat a pocs metres, just a sota. L’únic edifici que es manté dempeus de la localitat és l’ermita de la Mare de Déu del Remei, que avui és residència de desenes de ratpenats.

Estava construïda aprofitant la roca on, per cert, es poden veure uns gravats que podrien ser medievals i que semblen uns cavallers muntant a cavall i fent una espècie de dansa. Però, de curiositats, sota les aigües del pantà de Camarasa n’hi ha d’altres, com les restes d’un avió bombarder republicà Natacha, que va ser abatut durant la Guerra Civil durant una batalla aèria que es va produir sobre el pantà. El punt exacte on va caure continua sent un misteri. 

Riba-roja

"Faió: el dolor d’un poble inundat a traïció". Així titulen els autors el capítol dedicat al pantà de Riba-roja, on recorden el testimoni de Mari Tere Roca, que explica que sí, que Faió va ser inundat a traïció el 20 de novembre de 1967, un dia especialment plujós. Estaven dinant quan la Guàrdia Civil va entrar cridant pels carrers del poble que havien de marxar perquè el pantà de Mequinensa estava a punt de desbordar i quedarien negats. No era cert, sinó que era la brama que van fer córrer les autoritats per fer fora la gent, que es resistien a marxar perquè encara no tenien acabades les cases noves. De fet, com la Mari Tere i la seva família, molts veïns van haver de passar tres mesos escampats en cases de familiars i coneguts o en barracons fins que no van poder disposar dels nous habitatges.