El Palio de Siena: la Toscana més ràpida i menys subtil

Siena (Itàlia)L’edició del Palio de dijous passat serà recordada com una de les més tenses. La tragèdia del pont de Gènova en la qual van morir més de 30 persones dos dies abans, a menys de tres-cents quilòmetres de Siena, i les pluges fortes de les jornades prèvies van enfosquir els preliminars de la festa més famosa de la Toscana.

Tot i això, quan el 'barbero' (cavall) Porto Alabe va travessar la línia de meta al galop, poc abans de les vuit del vespre, més de setanta mil persones que omplien a rebentar la Piazza del Campo –el cor bategant d’aquesta ciutat etrusca– van esclatar en crits eixordadors que feia temps que no se sentien amb tanta intensitat. Era la seva manera d’alliberar el nerviosisme de les últimes jornades.

Encara que la festa del Palio té lloc dues vegades cada estiu, en realitat dura tot l’any, per bé que els dies de més intensitat són els quatre anteriors a cadascuna d’elles: la dedicada a Santa Maria di Provenzano (2 de juliol), i la més important –perquè se la prenen com la revenja de l’anterior–, consagrada a l’Assumpció de la Mare de Déu (que fan l’endemà de santa Maria, el 16 d’agost).

La transcendència d’aquesta tradició és tan gran que a Siena sempre diuen que l’hivern comença el 17 d’agost, l’endemà del Palio. Els seus orígens històrics daten de les commemoracions del final de la batalla de Montaperti, entre els güelfs i els gibel·lins, de la qual parla Dante a la 'Divina Comèdia'. Tot i que hi ha documents que daten les primeres cròniques del Palio el 1283, es veu que les seves arrels venen fins i tot d’abans, dels ensinistraments militars dels romans.

El format actual sembla que va començar el 1656. I encara que n’hi ha que relacionen el Palio amb tornejos militars medievals com les pugnes i les justes, en realitat es tracta d’una competició entre les 'contrade', els barris de la ciutat, que, abans de l’epidèmia de la pesta negra (1348), van arribar a ser 80. La malaltia va fer estralls, i els barris es van anar reduint fins als disset que hi ha actualment, que representen també les parròquies de Siena.

Lluita pel Palio

En un començament el Palio consistia en una cursa en línia de cavalls a tota velocitat pels carrers de la localitat emmurallada. També hi ha constància de curses de búfales, que es van deixar de fer el 1650. Abans del segle XII la Piazza del Campo era un mercat. Convertida en el centre neuràlgic de la població, aquesta plaça en forma de petxina dividida en nou seccions en record dels Noveschi (que van governar la ciutat del 1292 al 1355), i de la qual surten onze carrers diferents, va ser més tard el lloc de celebració de la part més important del Palio: curses de tres voltes en un recorregut gairebé circular de 330 metres, per cavalls que són muntats a pèl, sense sella, pels representants d’aquestes 'contrade' amb l’objectiu d’obtenir el preuat premi del Palio: un estendard de seda, pintat per un dels famosos artistes que cada any es presenten al concurs convocat per l’ajuntament. Els dissenys són espectaculars, molt moderns, i contrasten molt amb la història que hi ha darrere dels escuts de les 'contrade', que s’assemblen als logos dels equips de la NBA o de les lligues de la NFL i NHL americanes, de tan atrevits i acolorits com són. La formació que s’adjudica la prova té el dret d’emportar-se el Palio fins a la seva parròquia perquè aquesta pugui lluir el 'drappellone' o 'cencio', com també se’l coneix.

La importància dels cavalls

D’uns anys ençà, diverses associacions animalistes han fet actes per protestar pel suposat maltractament que reben els cavalls. Del 1970 al 2005 van morir quaranta-set animals a la prova, la majoria per caigudes. Per aquest motiu, el revolt de Sant Martí, el més perillós del recorregut que fan a gran velocitat, l’han cobert amb proteccions per evitar lesions tant dels cavalls com dels seus genets, els 'fantinos'.

En els últims anys, l’alcalde de Siena, Bruno Valentini, ha canviat el reglament tècnic de la prova diverses vegades perquè els veterinaris examinin exhaustivament els cavalls abans que entrin en la tria final. Aquest any se'n van presentar trenta-cinc, entre els quals n’hi havia amb noms tan singulars com Osama Bin. La revisió permet distingir els 'brenna', que són els cavalls que no passen l’estudi mèdic dels veterinaris, dels 'bombolone', que són observats per tothom perquè tenen les característiques per fer-ho bé a la prova.

Si els 'capitani' de cada formació ho demanen als organitzadors, els seus genets poden provar els cavalls fent algunes galopades per la plaça abans de la part més decisiva d’aquesta cerimònia, que es fa al pati del Palazzo Pubblico, una de les edificacions més importants de la Piazza del Campo, a més del campanar de cent dos metres d’alçada, la Torre del Mangia, i la Fonte Gaia.

Entre tots es posen d’acord per triar-ne deu. No sempre són els més ràpids, sinó els que –per morfologia– es poden adaptar millor a les exigències del Palio. I de vegades descarten alguns potencials guanyadors per fer un grup de cavalls el més homogeni possible, a fi que no hi hagi grans diferències.

Una vegada feta la selecció fan un sorteig per saber quin animal correspon a cada 'contrade'. D’aquesta cerimònia del primer dels quatre dies finals del Palio en diuen la Tratta, i és molt important perquè pot fer que els equips no necessàriament rebin el cavall que havien inscrit. El d’aquest any va afavorir les 'contrade' de Pantera i Giraffa, ja que els van correspondre els seus cavalls (Rexi i Queen Women), que van acompanyar amb un seguici carregat d’estendards i càntics, com és tradició. Amb 63 victòries, la de l’Oca és la que ha guanyat més vegades.

Tradició i competitivitat

La segona i la tercera jornada hi ha les curses preliminars, algunes de les quals aquesta vegada es van suspendre per la pluja. Això s’anuncia a través d’una bandera, curiosament de color verd (no pas vermell), que col·loquen al Palazzo Pubblico. Aquest dia també hi ha una exhibició a cavall dels 'carabinieri', i el sopar de cada 'contrada' en un carrer del seu barri, amb la presència dels cavalls.

L’últim dia comença amb una missa pels genets i una última cursa preliminar, la Provaccia. Havent dinat, els equips beneeixen els animals a la seva parròquia en una cerimònia que impressiona pel silenci que hi ha. D’allà marxen cap al Duomo, on s’inicia el Corteo Storico (la desfilada històrica) amb totes les formacions, fins i tot les que no competeixen aquell any.

Tots junts van cap a la Piazza del Campo, i comença l’autèntica batalla per endur-se el Palio. Abans, però, es fan tots els protocols fins al moment que a la Costarella dei Barbieri fan la 'mossa', la sortida de la cursa final, que dura poc més d’un minut i que es controla amb un mecanisme medieval de fusta, el 'verrocchio'. Menys d’un quilòmetre: la distància que els separa de la glòria que han somniat durant tot un any.

És el moment de màxima competitivitat, de la passió i també a vegades de la histèria i la brutalitat, dels nervis i les trompades. També d’una mica de mala llet per la rivalitat entre els genets, que poden obstaculitzar i fins i tot fuetejar el cavall rival amb el 'nerbo', un tendó de bou que els donen perquè utilitzin com a fusta, però no per agafar-se.

El Palio: sentits i sensibilitat, com tota la Toscana. Fort com el formatge 'pecorino', suau com el vi de Chianti o aspra com el de Brunello.