El 2004 els matemàtics Uri Gneezy, Ernan Haruvy i Hadas Yafe van publicar l’experiment The inefficiency of splitting the bill, relacionat amb la teoria dels jocs. La teoria és una branca de les matemàtiques que genera models per estudiar la presa de decisions i les interaccions entre les persones que prenen aquestes decisions. Es tracta de veure els beneficis que pots obtenir amb les teves decisions i com això afecta els beneficis de la resta de jugadors i les seves decisions. El que conclouen és que el comportament egoista suposa la pèrdua d’eficiència –matemàticament parlant– i sorgeixen despeses innecessàries. Els escenaris que plantegen són que cada comensal pagui la seva part, que un convidi l’altre o que el restaurant els convidi. Quan es paga a mitges l’import és superior que si cadascú es paga la seva part –sempre hi ha algú que aprofita per demanar coses més cares–, i l’import puja encara més quan els conviden a tots dos.
Qui paga a les primeres cites de la generació Z?
La superació dels mandats de gènere i la diversitat de relacions canvien hàbits típicament masclistes
A mitjans del segle passat tothom creia que els homes havien de pagar a les primeres cites. D’acord amb la divisió clàssica de rols, a les dones els corresponia el vessant reproductiu i als homes el productiu. Ells eren els breadwinners, proveïen la família dels recursos econòmics, per això el seu valor s’associava al poder adquisitiu i que ell pagués a les cites era senyal de poder. A més, no va ser fins al 1978 que a Espanya les dones van poder obrir un compte bancari sense el permís d’un home, havent-los vetat fins llavors l'autonomia.
El model es desmunta a mesura que les dones entren al mercat laboral i de mica en mica es percep com una manifestació de paternalisme que ells paguin. “Avui en dia ja no funciona, ningú dona per fet que els nois han de convidar”, explica Miriam Aleman, filòsofa especialitzada en la formació, prevenció i sensibilització de les violències sexuals i masclistes en infàncies i adolescències.
Rols patriarcals desmuntats
Els centennials, nascuts entre el 1997 i el 2010, són la generació més jove, coneguda com a generació Z, que ja té relacions de parella i primeres cites. El Toni, de divuit anys, només ha tingut una primera cita, la que va tenir amb la seva actual parella. Aquell dia va ser ell qui va convidar: “Em venia de gust, va ser un gest d’amabilitat, però després solem repartir el compte, i de tant en tant paga ella o jo”. No creu que el fet de ser noi o noia determini ni obligui a convidar o ser convidat. “El pagament a les primeres cites no hauria de ser una qüestió de gènere, la decisió no hauria de ser determinada per la identitat del gènere de cadascú”, assegura Marta Mariñas López, psicòloga especialitzada en gènere i violències masclistes. Entén que associar la identitat de gènere a un rol concret suposaria perpetuar mandats de gènere que és necessari desconstruir.
La diversitat de relacions que hi ha actualment trenca molts dels mandats que fins fa poc es mantenien a les relacions heterosexuals, sobretot en l’àmbit de la sexualitat. Segurament per això, per a la Laura, de vint-i-set anys, és indiferent si la primera cita és amb un noi o una noia; normalment paguen a mitges, i si només paga una de les dues persones solen quedar que a la següent convida l’altra. Admet que si hi insisteixen, deixa que paguin, i fent memòria conclou que potser els nois insisteixen una mica més. "Crec que ho fan pels estereotips, encara es manté la idea que el noi hauria de convidar", explica. Entén que quan es queda per prendre alguna cosa és més senzill convidar que si s’entaulen; llavors a tothom li sembla més just pagar a mitges.
Quan haurien de saltar les alarmes
Aleman argumenta que a les relacions heterosexuals tot sovint ens trobem amb actes que “pretenen ser un exemple de romanticisme quan en el fons hi ha un mandat de gènere”. Altres manifestacions d’aquest suposat romanticisme són la idea de casar-se vestida de blanc, que simbolitza la dona pura i verge, o que el pare l’acompanyi a ella a l’altar, passant de les mans d’un home a les d’un altre. Sembla que aquests mandats van perdent força, però Aleman alerta que encara perduren algunes de les idees que s’amaguen darrere la idea d’amor romàntic: “El patriarcat està menys instaurat i hi ha més consciència d’igualtat, però cal veure per on se’ns cola”. Això suposa que s’hauria de sospitar si els costums estan segregats per gènere, i sobretot a les relacions heterosexuals, un dels membres de la parella fa determinades coses i l’altre no. “Obrir la porta a l’altra és un acte d’educació, però si ell sempre obre la porta, pensant que és més fort que la noia, que necessita la seva ajuda, deixa de ser una deferència i passa a ser un hàbit impregnat de masclisme”, assegura l'experta. No cal ser alarmista, però és interessant tenir aquesta mirada i fixar-se si es reprodueixen detalls típicament masclistes.
L’ideal seria que si paga l’home, que sigui casual, i a la següent pagui ella per no perpetuar rols de desigualtat. “Per això intento desconstruir-me, no vull tenir la necessitat de convidar perquè soc l’home”, explica el Biel, un noi trans heterosexual de vint-i-nou anys que reconeix la tendència a convidar des de sempre. Fins i tot abans de saber que era el Biel sentia que havia de ser ell qui convidava: “La raó em diu que no hauria de voler convidar, però em travessa el gènere. A les primeres cites sovint es proposa pagar a mitges, encara que si les convido no s’ho prenen malament”. Les vegades que l’han convidat tampoc ha suposat un problema, llavors el que proposa és fer-ho ell a la pròxima.
La regla que sol seguir l’Olma, de vint-i-cinc anys, és que paga qui pren la iniciativa de convidar l’altre a la primera cita. “Quan soc jo qui fa el primer pas em fa il·lusió planejar-ho i convidar-lo. Si és ell, ja tinc l’excusa perfecta per tornar a quedar amb un «Et dec un sopar o una copa»”, explica. En aquests casos agraeix estalviar-se el moment incòmode de decidir qui paga quan duen el compte, proposa buscar qualsevol excusa i aixecar-se abans per fer-ho. En canvi, quan veu que la cosa no rutlla ja suggereix pagar-ho a mitges. Diu convençuda que la idea que el noi ha de pagar està força superada, “encara que hi ha un tipus de persones que se senten més còmodes convidant i altres sent convidades; en general, a tothom li agrada que el convidin”.
Què cal tenir en compte a la primera cita
Les primeres cites permeten anar-se coneixent, detectar si l’altra persona ens agrada, ens desperta desig i els seus comportaments estan alineats amb el que busquem. La psicòloga Marta Mariñas recorda que a les primeres cites s’intenta agradar a l’altre, segurament s’amaguen els defectes i l’autenticitat absoluta pot estar compromesa. Tenint-ho present, proposa fixar-nos en si l’altra persona respecta els nostres límits i les nostres opinions, independentment de si hi està d’acord o no; com actua davant els desacords i les diferències; si es donen dinàmiques de desigualtat, si monopolitza o no la conversa i té un interès genuí en escoltar-te; si s’interessa per tu, per com t’has sentit, et pregunta com estàs o intenta corregir el que estigui passant a la cita perquè et puguis sentir còmode.
A l’hora de pagar, si la Judit, de vint-i-sis anys, sap que l’altra persona té una bona situació econòmica, li sembla bé que convidi, però si no en sap res, no pressuposa que hi ha bretxa salarial pel simple fet de ser un noi o que no està precaritzat si té una feina estable: “Perquè fer-ho em sembla classista i antic”. Coincideix que la pràctica més generalitzada és pagar a mitges, però quan li agrada molt la cita, ella recorre a la tècnica que convidi una de les dues i a la següent paga l’altra. Admet que prefereix que la convidin per si de cas no arriba la segona cita. Tendeix a quedar més amb dones: “M’atrauen els nois, però prefereixo vincular-me afectivament amb elles, crec que és més fàcil. Cada cop hi ha més homes revisats, però encara n’hi ha bastants amb qui la comunicació costa, solen ser més conformistes i sento que estan més estancats”.
Per a Aleman les relacions de parella dels mil·lennials, la generació que va dels 30 als 40 anys, han estat relacions més igualitàries fins que han començat a tenir fills, quan s’ha vist que no havien desmuntat tants mandats de gènere com es creia. En general, la generació Z ha resolt millor el ritual del festeig més tradicional. “El que encara és una assignatura pendent és el terreny de la sexualitat; encara és un tema tabú del qual no es parla prou, amb molts mandats de gènere que perduren, sobretot a les relacions heterosexuals”, apunta.
