Otagaki Rengetsu: entre el fangar, un lotus

BarcelonaEn un dels seus viatges pels boscos del Japó, la monja budista Otagaki Rengetsu (1791-1875) volia dormir en un alberg, però pel seu aspecte de pidolaire no la deixaven entrar. Finalment va haver de conformar-se amb dormir al ras. Aquella nit, allà mateix, va escriure un breu poema: “Al meu estatge / altre conhort no hi trobo / sinó el que em donen / una lluna emboirada / i aquests arbres en flor”. Com en moltes altres ocasions de la seva vida, l’infortuni esdevé regal, només cal canviar la percepció.

Com explica John Stevens, gran autoritat en l’obra de Rengetsu, a més de professor d’estudis budistes, aquest poema, “cal·ligrafiat en el seu estil únic i inconfusible”, el va plasmar en un seguit de pintures i ceràmiques. Dues d’aquestes obres, una pintura allargada on una branca de cirerer queda santificada per l’aurèola de la lluna plena i un petit i desigual bol per al te, donen la benvinguda a qui vulgui endinsar-se a l’exposició La Lluna de Lotus. Art i poesia de la monja budista Otagaki Rengetsu al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes de Barcelona, inaugurada recentment i que estarà oberta fins a l’abril del 2022. I diem endinsar-se en l'exposició i no visitar-la perquè el món material i espiritual d’aquesta sàvia no es visita.

Stevens, que ha comissariat l’exposició juntament amb Ricard Bru (especialista en art japonès i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona), assenyala que les persones que vinguin a trobar-se amb l’obra de Rengetsu ho facin com a meditació, de la mateixa manera que ella creava les seves peces artístiques amb la mateixa finalitat: “Des de trenc d’alba / pasto el fang i el modelo; / en caure el dia / dono gràcies a Buda. / No em cal pensar en res més”, confessa en un dels seus poemes.

Aquesta finalitat espiritual atorga a la matèria el que realment és i, per tant, el seu vessant utilitari n’és l’expressió central: bols, teteres, botelletes de sake… La monja poeta, ceramista, cal·lígrafa, pintora i mestre d’arts marcials entenia, com a bona budista, el fer sense fissures, una pràctica coherent amb aquella màxima que diu “renta els plats com si rentessis els peus del Buda”. Així, són milers les peces que va elaborar, i que venia en mercats o a particulars. Prolífica. Silent. “Quan porto a vendre / les meves peces bastes, / que soles semblen / allà a la parada / dels encants de la vida!”

Dolor i llibertat

La mostra presenta 36 ceràmiques, 30 pintures i nombroses cal·ligrafies que formen part de la col·lecció NAEJ. És la primera vegada al món que es poden veure juntes tantes obres seves, després de dues exposicions més petites, una al Japó i l’altra a Austràlia.

No va tenir una vida gens fàcil: abans dels quaranta havia enviudat i, encara més dur, havia vist la mort dels seus quatre fills, dos d’ells poc després de parir i els altres dos amb 5 i 7 anys. Quan mor el seu pare es queda completament sola. Té 42 anys. Potser en aquell moment li arriba un poema d’una altra monja budista, Subha, escrit molts segles abans i recollit a les anomenades therigatha, literalment “cançons o poemes de dones sàvies” (que el poeta Jesús Aguado ha recollit en castellà en un llibre del mateix nom), i que diu: “M’agrada aquesta casa buida que soc ara / deixeu-me gaudir de la meva solitud”. Un gaudi que, com el fang, necessita ser modelat, agafar forma per buidar-se. O, com la tinta a través del càlam, deixar passar el que no cal retenir.

És a partir de mitjans del segle XIX, quan s’acosta a la seixantena, que Rengetsu comença la seva ingent producció. Una de les seves èpoques més productives va ser quan tenia 77 anys, al voltant del 1868 –i això se sap perquè a l’art japonès és tradició posar l’edat al costat de la signatura quan s’arriba a la vellesa–. Tots els diners que guanya els dona, sigui per a obres de caritat o per al bé comú, com per exemple la construcció de ponts. Gràcies a això esdevé un membre actiu i conegut de la societat. El 1868, per exemple, expliquen que un dels seus poemes va servir per fer acabar la guerra civil de Boshin, quan el general Takamori va aturar un imminent atac després de llegir un dels seus poemes: “Tant els qui lluiten / com els qui són vençuts / de cor tots som / consemblants habitants / del mateix terrer noble”.

És també en els seus darrers anys que comença a col·laborar amb altres pintors de renom, de manera que les seves cal·ligrafies acompanyen les obres dels altres. És el cas, per exemple, de Gesshin, convertit en monjo després d’experimentar la il·luminació en veure la lluna plena, i amb el qual va compartir una gran amistat. Algunes de les seves pintures també es poden veure a l’exposició, per exemple una delicada composició allargassada en què la cal·ligrafia de Rengetsu vibra sota la lluna plena insinuada per Gesshin, com si el poema es reflectís en l’aigua. El poema diu: “Aquí a Naniwa, / boira entre les ones, / al fons del fons arriba; / ni soc capaç de veure / la lluna emboirada”.

Perspectiva de gènere

Explica la llegenda que Mahaprajapati Gotami, la mare adoptiva de Siddharta Gautama (Buda), va ser la primera dona a voler formar una comunitat monàstica que seguís els ensenyaments budistes, i que poc després centenars de dones s’hi van afegir. Al llarg dels segles i de les geografies d’Àsia, aquestes comunitats han tingut, com en totes les tradicions religioses, un paper cabdal, malgrat que sovint han patit la discriminació i els deixos patriarcals. És en aquest sentit que l’exposició de Rengetsu “s’inscriu en la programació del Monestir de Pedralbes, que té com un dels eixos principals la divulgació d’estudis de gènere i espiritualitat”, com explica la seva directora, Anna Castellano Tresserra. Al voltant de l’exposició hi ha previstes una sèrie d’activitats per acostar-se al món de la protagonista, tant al seu caràcter cultural –amb tallers d’art o sobre la cerimònia del te– com espiritual –amb cursos de meditació i conferències sobre dones i budisme.

Tot plegat és una bona manera de deixar-nos acompanyar per un llegat intangible i tangible, llunyà i pròxim alhora, que ens permet resseguir els fils sempre inspiradors entre l’art i l’espiritualitat.