Caçadors d’orquídies

BarcelonaHenri Cartier-Bresson parlava de l’"instant precís" per referir-se al moment únic que recullen les fotografies que feia al carrer. Però per als fotògrafs que s’enfoquen cap a les orquídies la passió té més a veure amb hores que no amb instants. La paciència és la virtut principal que serveix de nexe en la fotografia d’aquestes plantes. Bé, la paciència, una mica de sort i el coneixement i el respecte per la natura. Perquè el primer punt en què coincideixen els que s’hi dediquen –la condició sine qua non– és que cal tenir un enorme respecte per la natura. Cap fotografia justifica tallar una flor, ni deixar senyals del nostre pas per la muntanya, ni contribuir amb les nostres accions que ho facin altres persones, perquè a més moltes d’aquestes plantes pertanyen a espècies protegides. És per això que en la fotografia d’orquídies sovint es mantenen en secret les localitzacions exactes de les flors, per evitar situacions com les que s’han viscut per exemple a la vall de Tenas, a Aragó, on un guarda ara vigila les plantes durant el període floració.

Amor per la natura

I potser és aquest amor per la preservació de l’entorn el que explica que molts dels que retraten orquídies estiguin vinculats professionalment a les ciències naturals o a professions relacionades amb la protecció de l’entorn. És el cas, per exemple, de Jordi Brú, biòleg, professor i fotògraf. “Vaig estudiar biologia vegetal i ecologia i vaig agafar moltes assignatures de flora, i em vaig anar ficant poc a poc en el món de les orquídies, perquè és fascinant”. O el de Nicolás López, doctor en botànica i fotògraf: "Vaig començar als tretze anys, per l’amor a la natura que em van inculcar els meus pares”, diu. López és un dels autors de Flora ibérica, editada pel Real Jardín Botánico del CSIC, i en especial del volum 21, que és el que tracta de les orquídies. “M’agrada perquè has de tractar de combinar una mica els coneixements sobre cada espècie amb la voluntat de fer una foto que sigui prou representativa perquè es vegin les parts de la planta que ajuden a identificar-la, i que a sobre la foto tingui un nivell fotogràfic i artístic acceptable. Has de conèixer on viu cada espècie, en quina època la pots trobar, i saber-la fotografiar”. López, que ha fotografiat orquídies en tres continents, insisteix molt en la importància de la identificació, però fora de l’àmbit professional també hi ha moltes persones a qui atrau el vessant més artístic d’aquest gènere fotogràfic.

Cap aquí s’encara Jep Flaqué, que aposta més per una enfocament “menys documental i més pictòric, que aprofita els elements estètics de la flor". "Al principi no les coneixia gaire, perquè sóc autodidacte –explica–, però part del plaer és descobrir-les i anar-les a buscar, des de principis de març fins a finals de juny, i trobar-les cada una en el seu lloc concret i en el seu moment del cicle. És anar a caçar sense bales, i a més són paisatges: també hi ha arbres, papallones, llum… i ens encanta”. Flaqué, que ha organitzat tallers de fotografia d’orquídies sobre el terreny en què ensenya els recursos de la tècnica, assenyala que costen de fer perquè han de ser necessàriament grups molt reduïts per preservar l’entorn.

El mateix esperit mou Esteve Garriga, que es defineix com a fotògraf aficionat d’orquídies –tot i que alguna de les seves fotos ha estat portada de revista– i que camina per aquesta via més artística: "Prefereixo els fons onírics, perquè jo vinc de pintar. Això sí, tot està fet sobre el terreny. Cada un de nosaltres té la seva estètica i ja ens la reconeixem entre nosaltres”, diu rient.

Un bon exemple d’aquest sentit de comunitat és la tasca que fa el Grup Orquidològic de Catalunya, que també té grans fotògrafs, i que posa a disposició dels aficionats materials sobre aquestes plantes.

Eduardo Blanco, fotògraf de natura i guanyador del European Wildlife Photographer of The Year 2019, diu al seu torn que “qui comença fotografiant flora acaba sempre en les orquídies: tenen uns colors molt atractius i són molt fotogèniques, i a més a la Península n’hi ha per tot arreu i és fàcil trobar-ne prop de casa, cosa que és un plus”. Tant Brú com Blanco indiquen que la capacitat de les orquídies per haver evolucionat fins a semblar insectes i aconseguir així que les pol·linitzin és un dels aspectes que troben més fascinants d’elles, i la fotografia els permets observar-ho de prop.

Aspectes pràctics… i espirituals

I què hem de dur a la motxilla, per fer bones fotos d’orquídies? “Com a equipament bàsic, a part de guies de camp, si som novells, et diria que el més interessant és fer servir objectius macro, que ens permetin fer detalls concrets de les flors, i que no són gaire cars. Si no es poden fer servir lents d’aproximació o un anell d’extensió. També ens pot interessar tenir un gran angular per enquadrar l’orquídia en el seu hàbitat, i jo solc fer servir diferents flaixos, que permeten obtenir més profunditat de camp en la fotografia macro de detall. Si no fas servir flaix, sí que és recomanable el trípode, però la veritat és que jo gairebé mai no el faig servir”, comenta López, que en això és més aviat una excepció entre els consultats. “Jo faig servir trípode o un bean bag o sac d’arròs, que és com un coixí que permet recolzar-hi la càmera", diu Jep Flaqué, que també recomana la tria d’un bon fons, tan neutre com sigui possible, que no lluiti visualment amb l’orquídia. “A partir d’aquí faria unes quantes fotos amb diferents obertures de diafragma, per poder comparar una mica”, explica. Per a Flaqué el repte és deixar la foto tan ben acabada com sigui possible i gairebé no retocar-la amb posterioritat. Blanco, per la seva banda, remarca que les càmeres digitals i fins i tot els mòbils ja ofereixen avui en dia prou qualitat “per mostrar detalls interessants, tot i que al final tothom s’acaba comprant una macro, i potser un reflector o uns fons, a part dels flaixos”, i recomana un petit gadget: una petita pinça encoixinada que permet aguantar les tiges de les plantes sense trencar-les “per als dies en que fa molt de vent”.

Però Esteve Garriga destaca un altre aspecte de l’equip menys aparent: la paciència. “De vegades disparo dotze cops en tres hores d’enfocar la mateixa planta. M’estiro a mirar-la, miro, remiro, provo si puc moure una mica l’objectiu, posar una branca en primer pla… i quan me n’adono han passat les hores. Res no em relaxa com això, i admeto que som una mica obsessius”. Brú descriu un fenomen similar: “Abans de fotografiar-les me les miro molt. Intento buscar què em crida l’atenció, què vull transmetre amb aquella imatge. Acostumo a caminar bastant abans de muntar el trípode”. Aquesta mirada zen també l’emfatitza Blanco: “La fotografia et fa parar atenció a plantes que tens al teu abast, potser en un descampat a prop de casa, i en les quals d’altra manera no et fixaries. No cal anar a llocs exòtics per veure flora bonica”. Potser per aquesta raó tots els fotògrafs entrevistats coincideixen que la fotografia d’orquídies és addictiva: “Trobes una orquídia al teu entorn –comenta Brú, rient– i ja t’hi enganxes per sempre més”.