De què fa olor la història?

The New York TimesSuor i ansietat. Pèl de cavall. Herba i terra mullada després de la pluja. Pólvora. Colònia de romaní, bergamota i taronja amarga. Una mica de cuir. Aquest podria haver sigut el conjunt d’olors que Napoleó va sentir durant la Batalla de Waterloo el 1815. O com a mínim aquests són alguns dels elements que Caro Verbeek, un historiador de l’art i investigador de l’olor, va mirar d’incorporar quan intentava reconstruir l’olor d’aquell moment amb la perfumera Birgit Sijbrands i el dissenyador de perfums Bernardo Fleming d’International Flavors & Fragances al Rijksmuseum d’Amsterdam. “Les guerres fan molta olor”, diu Verbeek. “Els soldats no escriuen tant de les seves ferides com ho fan dels sorolls i les olors. Tenim molta més informació d’aquestes”, diu. També sabem, per exemple, que la nit abans de la Batalla de Waterloo va ploure i que la suor que provoca l’ansietat té una olor diferent de la suor per esforç i que hi havia milers de cavalls al camp de batalla. I coneixem quins eren els ingredients del perfum de Napoleó -se’n posava molta quantitat cada dia i en portava un flascó dins la bota-. Aquests són alguns dels detalls que Verbeek va revelar durant la reconstrucció de la batalla que forma part del projecte A la recerca dels perfums perduts que es pot ensumar als tours que es fan al Rijksmuseum al costat del quadre que Jan Willem Pieneman va pintar el 1824 sobre la batalla en qüestió.

El sentit més difícil de conservar

En l’àmbit creixent de la recerca de les olors, científics, artistes, historiadors i especialistes en patrimoni cultural estan treballant plegats en el que molt probablement és el sentit més difícil de preservar. Alguns intenten conservar els perfums dels nostres temps. Altres, com Caro Verbeek, que és llicenciat en història de l’art, intenta reconstruir algunes olors perdudes. Aquestes són algunes de les àrees en què el consorci internacional Odeuropa està treballant. Inger Leemans, professor de patrimoni cultural i líder de projectes a Odeuropa, diu que “estem perdent les olors molt ràpid” i es pregunta: “Com podem portar el passat fins al nostre nas?”

Tot i els grans esforços de Verbeek, no podrem saber mai quines olors hi havia realment a la Batalla de Waterloo. O les que hi havia a Londres a l’Edat Mitjana o al Nova York dels anys 30. Fins i tot podria ser que no fóssim capaços de reproduir les olors de la nostra infància. Algunes olors que estan desapareixent són, per exemple, les de les boles de naftalina, la que surt de cremar piles de fulles a la tardor o de les cintes de màquines d’escriure o la de les primeres cremes de sol o de les cigarretes. Tot i que la tecnologia ha permès aïllar-ne fàcilment els components químics, en realitat les olors depenen molt del context.

Per preservar una olor cal molt més que informació olfactiva. Cecilia Bembibre, investigadora del University College de Londres, està treballant en una espècie d’arxiu olfactiu, utilitzant una barreja de química i altres eines més qualitatives. Ho fa per l’olor dels llibres antics, que segons ella està en perill. El primer pas per preservar-la és segellar el llibre i deixar que l’olor s’hi concentri durant uns dies. Després amb una tècnica que es diu cromatografia separa i identifica cada component químic per crear una mena de recepta. També entrevista voluntaris i els demana que ensumin l’olor i la descriguin.

El camp de recerca de les olors està guanyant reconeixement i fons a escala internacional, però les olors han sigut des de sempre menys estudiades que els altres sentits. Pot ser difícil convèncer els historiadors, sociòlegs i altres investigadors que l’olor és tan important com altres patrimonis intangibles com la dansa o els rituals religiosos.

Les olors als museus

Portar les olors als museus pot ser una manera de fer-los més accessibles, sobretot per als visitants invidents o amb la visió parcialment afectada o per als que tenen demència. Marie Clapot, educadora i responsable d’accessibilitat del Metropolitan Museum de Nova York, ja fa temps que treballa per integrar les olors als museus. “S’ha fet molta feina amb el tacte però no n’hem fet gaire amb les olors”, diu. “No es tracta només d’ensumar una olor, és una manera de fer un objecte artístic més accessible”, diu. Clapot treballa creant olors que puguin aparellar-se amb objectes i s’integrin als tours pel museu. Per exemple va crear una fragància inspirada en l’escultura Primavera sota la disfressa de Flora, de Pietro Bernini, basada en fruites i flors de la primavera italiana, i també en un quadre de Pierre Bonnard que recrea el xoc entre colors càlids i freds. Aquesta fragància incloïa elements com fusta de sàndal i pàtxuli per evocar la calidesa i el metil per evocar la fredor. “Si aconsegueixes l’aspecte immersiu d’una fragància, això ajuda molt les persones a desenvolupar la història al voltant d’un objecte”, diu.

El context

Altres investigadors estan treballant en la preservació cultural de les olors a través d’altres enfocaments. Kate McLean, dissenyadora gràfica i investigadora olfactiva a la Universitat Christ Church de Canterbury, diu que “les olors estan extremadament vinculades al context” i afegeix: “Per això ens agrada l’olor de peix en un mercat però la trobem estranya en un parc”. McLean treballa intentant preservar les olors en el seu context i lidera un projecte per cartografiar-les en llocs com Staten Island o Pamplona, lligant les impressions sensorials de la gent amb el lloc. En un dels seus projectes, anomenat Dos segles de pudor, va retratar les olors de Widness, un poble industrial de Gal·les des del 1860 a partir dels testimonis dels residents i d’escriptors. Moltes de les olors que durant molt de temps van definir Widness estaven generades per processos químics que ara estan prohibits.

Recentment, McLean ha estat treballant amb professionals sanitaris i pacients del Regne Unit per identificar les olors dels hospitals que van des de les de “pollastre i torrades” de la sala d’espera fins a l’olor metàl·lica de la sang dels quiròfans o la de la primera tassa de te després d’una operació, descrita com a “càlida i confortable”. Verbeek, per la seva banda, intenta recrear olors passades fent-ne versions, tal com va fer amb la Batalla de Waterloo, fent perfums a partir de fragàncies associades amb esdeveniments concrets. Així ha capturat l’olor del vestuari de la selecció de futbol holandesa del 1988 després de guanyar la Copa d’Europa.

Fragàncies en perill

Una de les fragàncies que estan amenaçades i a punt de desaparèixer és la del pòlder als Països Baixos, el terreny guanyat a la mar i convertit en terra de conreu. En els últims anys, els pòlders han patit moltes inundacions i la reconversió de la terra per fer-ne indústries o habitatges. I molts temen que comencin a desaparèixer a mesura que el nivell del mar augmenti. El 2005 una parella d’artistes -Birthe Leemeijer i Alessandro Gualtieri de l’empresa de perfums Nasomatto- van col·laborar amb els habitants de Mastenbroek, un petit poble de pòlders, per fer un perfum basat en aquesta olor i que van anomenar “essència de Mastenbroek”, que es va esgotar gràcies a molts holandesos que vivien fora i enyoraven casa seva. “Sempre pots fer una fotografia de la terra però és difícil capturar-ne la fragància”, diu Verbeek. Tot i això, aquest projecte només s’acosta a l’olor dels pòlders perquè mai el podrà recrear plenament. “Independentment del mètode que facis servir, ja sigui la cromatografia o l’anàlisi de les molècules dels objectes històrics, mai serà una reconstrucció totalment real”, diu Inger Leemans. “Fins i tot si tens la descripció completa d’un perfum del segle XVIII i el pots recrear, farà una olor diferent en el teu cos del segle XXI. Sempre serà una interpretació”.

Copyright The New York Times