La lluita per salvar més de 3.000 joguines antigues d'una botiga de Lleida

Artesa de LleidaCarrer Major de Lleida. Anys cinquanta. Un edifici s’exhibeix sota una cascada de pilotes, pianos i cavallets per animar l’ensopiment generalitzat de la postguerra. És la façana del Baratillo, la botiga de joguines més emblemàtica de tota la província. La va obrir un tal Josep Soler l’any 1898 amb la intenció, fent gala al seu nom, de convertir-la en la botiga amb els productes més barats de la ciutat. El seu fill (també Josep) la va convertir després en una icona, i va penjar durant dècades les joguines a la façana. Els següents hereus no van tenir el mateix entusiasme i van liquidar el negoci el 1979, fet que va deixar un buit important en l’imaginari col·lectiu dels lleidatans. Les pilotes van desaparèixer per sempre més.

Un any més tard, Manel Gigó, que regentava l’Elegància, una botiga de roba just al costat, va aprofitar l’oportunitat d’ampliar el seu negoci i va comprar l’edifici als hereus del Baratillo. A dins encara hi va trobar les joguines. Moltes joguines. Centenars. I va decidir guardar-les. Li va fer pena desfer-se del llegat de moltes generacions d’infants lleidatans. Després de conservar-les, restaurar-les i adquirir-ne d’altres, ara ja en té més de 3.000 a punt d’exposar en el que serà el segon museu de la joguina més gran de Catalunya.

Des que a Gigó li va picar el cuquet d’exposar les joguines en un espai públic han passat més de quaranta anys i sembla que ara se’n sortirà. Però no a Lleida, la seva ciutat natal i la del Baratillo. S’ha intentat, però no ha pogut ser. Les joguines hauran de viatjar a Artesa de Lleida, un poble de 1.500 habitants a onze quilòmetres de distància de la capital. Un edifici rehabilitat per l’ajuntament acollirà totes les peces històriques que s’aniran exhibint de forma rotatòria. “D’aquesta manera, la gent podrà venir diverses vegades i sempre hi trobarà un museu diferent”, avança l’alcalde, Pere Puiggròs, que veu en aquesta iniciativa una oportunitat d’atreure turistes al poble.

Restaurar l’edifici, que té tres plantes i que presenta una superfície global d’uns 300 metres quadrats, ha costat més de 200.000 euros, la majoria sufragats per la Diputació de Lleida a través de fons europeus. “Només amb els nostres recursos hauria estat impossible”, reconeix l’alcalde. Es tracta d’una obra que recupera part del centre històric del poble, conegut com la Vileta, declarat bé cultural d’interès local.

D’Hertha Frankel a la família Telerín

De moment, les joguines del Baratillo esperen dins de capses en una nau del polígon industrial de Lleida. I com a mínim s'hi hauran d'estar fins que passin les eleccions municipals d’aquest mes de maig, per acabar de concretar la materialització del museu. “Confiem que l’equip de govern entrant continuï amb aquest mateix projecte”, confessa Puiggròs.

A la nau industrial de Gigó s’hi amaga de tot. De les joguines més antigues que té, de llautó i datades de 1910, fins a les més modernes, com peces de Mecano, patinets, trens elèctrics i nines, moltes nines. Les populars pepes de cartó pedra o alguna rèplica de famoses cantants i actrius com la Marisol.

Destaquen els titelles inspirats en la marionetista austríaca Hertha Frenkel, que en va signar algun al seu pas per la Fira de Titelles de Lleida, o tot el material inspirat en la família Telerín (del popular Vamos a la cama dels anys seixanta). Cavalls de cartó, tricicles de fusta, autòmats, pianets, pessebres dels anys cinquanta, màscares de Carnaval i cotxes de carreres amb serigrafies gairebé perfectes. Durant els mesos de confinament per la pandèmia, Gigó es va dedicar a restaurar i a presentar a les xarxes els seus objectes més emblemàtics. Aviat, els amants de les joguines les podran gaudir en primera persona.

El segon museu de Catalunya

De col·leccions privades i exposicions de joguines n’hi ha unes quantes al nostre país, però només una està registrada al departament de Cultura com a museu. Es tracta del Museu del Joguet de Figueres, fundat el 1982 pel col·leccionista Josep Maria Joan Rosa i que actualment mostra al públic unes 8.000 peces, tot i que n’emmagatzema fins a 25.000. Allí fins i tot es pot trobar alguna joia lleidatana, com una granota feta en paper de la mà de l’escultor Leandre Cristòfol. El segueixen una llarga llista de col·leccions privades i espais públics, alguns d’importants, com el Museu d’Història de la Joguina de Tomàs Pla a Sant Feliu de Guíxols (amb 2.200 peces exposades, algunes amb 150 anys d’antiguitat). Però cap altre està registrat oficialment com a museu.

El projecte d’Artesa de Lleida sí que en té vocació. Així almenys ho manifesten els seus promotors, que estan redactant un projecte museogràfic per convertir-lo oficialment en la segona institució de Catalunya en aquest sector. Manel Gigó, que en serà oficialment el director, assegura que en els últims anys molts col·leccionistes i amants de les joguines, la majoria de Barcelona, li han volgut comprar el seu llegat. “Però jo sempre he volgut que les del Baratillo es quedin a la seva terra”, reivindica. De fet, el mateix director del museu de Figueres recorda la botiga lleidatana com “una autèntica obra d’art al carrer” i lamenta que la ciutat s’ho deixés perdre.

Malgrat haver estat tants anys tancades, les joguines del Baratillo sempre s’han conservat en la memòria col·lectiva dels lleidatans. Aviat les tindran visibles en un museu, però mai les han oblidat. Ho demostra l’estrofa d’un popular garrotín que els gitanos de Ponent li van dedicar fa uns anys: “¿Qué es aquello que reluce / en lo alto del castillo? / Em sembla que és lo ninot / del Josep del Baratillo”.