He fet ceràmica i no me’n penedeixo: crònica d’un cínic alliçonat

BarcelonaFa uns mesos que la ceràmica s’ha introduït indirectament i contra tot pronòstic en la meva vida. Enteneu-me, no és que m’hagi comprat un torn de terrissaire. Tampoc m’he aficionat a visitar mercats dominicals de productes artesanals; aquella mena de fires infernals on pots comprar gerros, formatges cremosos i el collaret de cuir més lleig que veuràs en tota la teva vida. No, l’entusiasme ceramista s’ha manifestat en el meu entorn de forma més subtil: ara un cartell a la sortida del metro que anuncia cursos per fer-ne; ara una companya de feina que sí, efectivament, té molts amics que s’hi han aficionat; ara una publicació gens fortuïta d’Instagram que explica on, quan i per quin preu puc començar a confeccionar les meves pròpies peces... No cal doctorar-se en màrqueting per extreure'n les primeres conclusions; amb una cerca ràpida a Google –“ceràmica Barcelona”– es fa palès que aquest art està de moda. I els més apassionats per l’argila, sorprenentment, són els joves. Per què?

Un art poc pretensiós

El Centre Cívic El Sortidor és un dels molts locals de la ciutat on s’ofereixen cursos de ceràmica. L’encarregada d’impartir el taller és la Flor López, una dissenyadora gràfica i ceramista argentina que, des de fa tres anys, revela als aprenents com donar una forma coherent a un tros de fang. També és ella qui, d’entrada, confirma la sospita que tenia: els joves s’ha entregat a aquest art mil·lenari. “Ha vingut gent jove des del primer curs, amb intensius d’estiu inclosos. Tot plegat ha canviat molt. Abans, la ceràmica, com qualsevol altra artesania, no els despertava un interès especial”, diu. 

I a què es deu, aquesta onada d’adeptes? Un dels factors que expliquen el boom, segons ella, és la pandèmia. “La gent tenia molt de temps per veure vídeos, imatges, diferents tipus d’expressions artístiques..., i es va posar a fer cursets”, diu. I afegeix: “La tècnica és accessible. Quan l’has après, fer ceràmica a casa és senzill, i el resultat és una cosa que has creat tu; això sempre dona satisfacció”. Quan li pregunto pel perfil de persona que, més enllà de l’edat, s’interessa per aquest art, la instructora ho té clar: “Les dones són majoria, i no només venen professionals vinculats a les branques creatives: aquí tenim gent de tota mena d’àmbits”, sentencia.

El grup d’avui, format per deu persones que venen cada dimecres des de fa tres mesos, exemplifica la tendència de la qual parla la Flor: no pregunto l'edat –tema espinós, ja se sap–, però resulta evident que els que ronden la trentena són majoria. Entre ells, una advocada, una editora, dos treballadors de l’àmbit del màrqueting digital i una llicenciada en biomedicina. En altres paraules: al taller no hi ha aspirants a emular Bernini, precisament.

Crònica de l’enfangat

El primer que sobta de la classe és que hi ha llibertat absoluta per crear. No és que jo vingués amb la idea d’emular l’escena eròtica de Patrick Swayze i Demi Moore a Ghost, però sí que creia que, al llarg de les dues hores que dura la sessió, els participants imitarien pas per pas les accions de la instructora. No és així. Seguint els consells individualitzats de la Flor, aquí cadascú treballa les seves peces setmana rere setmana. Una dinàmica que m’afavoreix, val a dir, ja que la meva condició d’intrús sense bagatge no m’hauria permès seguir una classe de nivell avançat.

Amb l’argila de baixa temperatura i un parell d’estris quirúrgics al davant, no hi ha res més a dir: toca posar, literalment, les mans a l’obra. El primer pas, segons m’indiquen, consisteix a arrodonir la massa per, després, enfonsar-hi el polze ben avall. Perquè se m’entengui: si donés per acabada la meva creació en aquest punt, tindria un bol de diàmetre ridícul, una mena de got de xupito prehistòric. No prometo que el resultat sigui millor. Però anem a pams.

La nova passió mil·lennial per aquest art és més fàcil d’entendre quan la frigidesa de l’argila et refreda els dits. Hi ha alguna cosa, en aquest gest, que et transporta a les classes de plàstica de l’escola, quan barrejàvem plastilina de diferents tonalitats amb l’esperança que l’aventura cromàtica no acabés on comença el temut i gens carismàtic color merda d’oca; a temps pretèrits en què creàvem aberracions antropomòrfiques amb aquest material mentre vigilàvem de reüll que el penjat de la classe no ens clavés un punxó a traïció. Potser és això, el que t’atrapa, o potser és la candidesa de la classe i els seus integrants. La serenor que desprenen és irreal, impròpia d’una ciutat com Barcelona, i per un moment em plantejo si tot plegat és una broma i en realitat estan gravant un anunci d’aigua mineral natural. En un món on alguns miren sèries a velocitat 1.5x per estalviar temps, és francament noticiable que aquest reducte de persones practiquin, essencialment, la mateixa activitat que un individu descamisat del neolític. Ah, i de passada renuncien –ni que sigui perquè tenen les mans empastifades– a respondre els whatsapps del seu cap de departament. 

Una de les evidències que constato és que part de l’èxit dels tallers de ceràmica es deu al factor humà. Potser és un fet excepcional, però mentre dono forma a la meva peça, aquestes persones que fa tres mesos no es coneixien de res tenen diversos fronts dialèctics oberts: si l’última participant d’Eufòria canta malament o molt malament, si les millors platges de l’àrea metropolitana són al Prat, o si pintar el pitxer de la Carme de color negre és bona idea (personalment crec que no perquè corre el risc de semblar un gerro funerari, però aquesta ara no és la qüestió). 

Mentrestant, renuncio progressivament a fer un paper digne en aquesta experiència autoimposada. Davant la incipient evidència que les meves manotes no estan capacitades per dissenyar una nansa, el que en primera instància havia de ser una tassa s’acaba convertint en un morter d’allioli, per bé que durant uns instants més aviat sembla el motlle d’una vagina com els que (suposo) tenen els ginecòlegs a les seves consultes. Arribats a aquest punt, la Flor m’acosta una espècie de ganivet-espàtula que m’ha de servir per esborrar les arrugues de la peça i, aprofitant l’avinentesa, li pregunto què li sembla la meva creació. Com que tinc ulls a la cara i unes quantes primaveres a les espatlles, però, no em calen elogis impostats: en la ceràmica, com en l’amor, si una cosa no està malament, significa que no està bé.

Bromes a banda, aquesta potser és, precisament, una de les grandeses de la ceràmica, que no cal excel·lir en la tècnica per gaudir-ne. Als tallers, el mil·lennial cremat per la hipercompetitivitat laboral (i social) es pot permetre el luxe de perpetrar un atemptat argilós –una tassa amb el contorn serrat com la cua d’un caiman, per exemple– i no patir-ne les conseqüències. A menys, esclar, que t’ofengui profundament que algú reinterpreti la funció del teu morter diminut i li atribueixi sense previ avís la condició de pot per al pinyol de les olives, un càrrec sens dubte menys elegant. 

Conclusions (si és que se’n poden extreure)

Han passat dos dies i aquesta crònica, com el morter aberrant, està en plena cocció, de manera que ha arribat el moment de les confessions. Això que estàs llegint havia de ser un relat cínic, un escrit envernissat amb tres o quatre pàtines d’ironia sobre la nova tendència del sempre vanitós jovent barceloní. Però no ha estat així. No ha estat així perquè, mentre escrivia, pensava en la parella d’experts en màrqueting digital i les seves tasses trasher que esdevindran posallapis. En la llicenciada en biomedicina que ens parlava de penes amoroses mentre polia un plat. En l’editora que fins i tot duia anotades en un bloc de notes les mesures que havia de tenir la seva gerra. Les peces a les quals han dedicat dues de les cent seixanta-vuit hores de la seva setmana aviat sortiran del forn i seran dignes –o no– de ser admirades. Algunes fins i tot acabaran als seus perfils d’Instagram, que d’això es tracta. Però també n’hi ha que s’esquerdaran mentre couen a entre 900 i 1.000 graus centígrads. Altres directament no aguantaran el tipus i, abans que la Flor obri la porta del forn, s’esmicolaran en centenars de bocins. I la qüestió és que, de fet, ens importarà ben poc, perquè si hi ha res a què estem acostumats és que les coses surtin malament.