Barcelona és una cocteleria

BarcelonaA Barcelona, al carrer Rere Palau, al Born, hi ha una petita botigueta on fan uns entrepans de pastrami, molt bons. Sempre hi ha cua, però si t’hi fixes bé, veus que no és pels entrepans, que la gent fa cua. El que fan els que s’esperen, quan els toca el torn, és ficar-se a dins de les neveres, que són la porta a un speakeasy: la cocteleria Paradiso. Segons la llista The World's 50 Best Bars d’aquest any, 2022, és el millor bar del món. Però és que a la llista n’hi ha dos més, de barcelonins: el Sips i el Two Schmucks. 

Entenc molt bé que els lectors de l’ARA necessitin de mi allò que en diem periodisme en primera persona, i no em costa gens sacrificar-me per ells. Me’n vaig de còctels i me’n vaig al Paradiso. Però em cito, amb el company fotògraf, al Dry Martini, que obre a partir del migdia. Per a mi és una de les cocteleries històriques de la ciutat, juntament amb el Boadas (la més antiga de Barcelona, la clàssica de les clàssiques), l’Ideal, el Negroni i el Tàndem (i el Harry’s, el Pablo’s i el Jordy’s ja desaparegudes). L’amo del Tàndem, Xavi Pernías, sempre sap què posar-te, sempre ho farà molt bé, i sempre sabrà fer-te riure. L’amo de l’Ideal, amb la seva manera d’agitar la coctelera, sempre et farà pensar que no hi ha res com saber-ne. Fins no fa gaire, l’enllaç entre aquests dos mons (la cocteleria clàssica i la moderna) era l’Slow, amb el cambrer Paco Bretau, que envellia negronis en botes, però que ja ho ha deixat. Potser per això, per la tradició –res és més modern que la tradició– al Dry, entre les ampolles hi tenen un retrat de Violeta la Burra, un personatge de “la nit”, que anunciava la seva presència al local fent repicar les castanyoles i provava de vendre als clients algun dels seus cedés. Durant el franquisme, va patir la llei de vagos y maleantes per homosexual.

L’inici de la ruta

Comencem al Dry Martini, perquè un dels cambrers de la tarda, Benito Martín, està a punt de jubilar-se. Fa 43 anys que està al darrere de la barra, sempre impecable. Les seves mans són les d’un mag. “Posa que si em volen veure treballar, tenen de temps fins al març”, diu rient. Li demano un Manhattan, potser el còctel més famós (per darrere del Dry Martini, que dona nom al bar). Durant la llei seca als Estats Units hi havia poc alcohol i dolent, de manera, que, esclar, feien barreges. El Manhattan, doncs, porta whisky canadenc (perquè d’allà venia i no en tenien cap més) i vermut vermell. Es diu que se’l va inventar la mare de Churchill. En aquest tipus de cocteleria, el cambrer, elegant, et saludarà amb un “bon dia”, polit i suau. Sabrà molt bé si t’ha de donar conversa o no. Et posarà ametlles salades o patates fregides (a la cocteleria Ideal, canapès). No t’explicarà res de la recepta. I tu no li faràs fotos a la copa. No hauràs fet cua al carrer. Per entendre’ns, els dos estils de cocteleria que conviuen ara a Barcelona i a les grans ciutats del món són com el restaurant del Carles Gaig o del Nandu Jubany (on t’hi faràs els millors macarrons, els millors crispells) i el dels germans Roca (on, en canvi, t’hi faràs un viatge que es diu “menjar-se el món”). A mi m’agraden les dues coses i no en vull una sense l’altra. Un client de la barra em diu: “A mi la cocteleria moderna no m’agrada per la parafernàlia. No vull que m’ho expliquin. I perquè, no ens enganyem: l’alcohol ni el notes!” Ric. Puc saltar d’un món a l’altre sense cap esforç.

L’horari d’obertura del Two Scmucks és les sis de la tarda. I a menys deu ja hi ha cua. Però com que a i vint encara no han obert, el bar del costat, La Parra, fa d’espàrring als àvids bevedors: tothom acaba allà fent temps amb una cervesa i unes croquetes. A dos quarts no han obert, encara, de manera que decidim anar cap al Paradiso i la cua s’escampa. Un dels accidentals bevedors de cervesa (vestit tot de blanc) li diu al seu amic (vestit tot de negre): “M’acaben de dir que estan renovant tot el personal i que no obriran”. És cert que potser no són puntuals, però jo tampoc no tinc cap vocació d’escriure ressenyes al Trip Advisor. Els cops que hi he anat, al Two Scmucks, m’ha agradat molt. Com m’ha agradat molt, també el Hemingway (on et fan una foto i te la posen al còctel) i el Dr. Stravinsky i el Monk (que pertanyen al grup Confiteria, com el Paradiso). Al Sips, un local petitet, amb una vaixella cuidadíssima, em va agradar veure com els cambrers i la cambrera (hi ha poques dones darrere les barres de les cocteleries) tastaven, allà al bar, les barreges que provaven de fer. És petit i fantàstic.

Una cua llarguíssima

La cua del Paradiso, llarguíssima, gira la cantonada i els veïns no se’n saben avenir. “Què ha passat?”, pregunten esverats. “Res, els del bar, que han guanyat un prèmit!”, explica una senyora. Un grup de turistes s’atura. El guia els diu en anglès: “Aquí hi ha una cocteleria que és la millor del món. És el primer cop que passa això a Espanya!” Una parella de Vilafranca em diu que han fet dues hores de cua per entrar, que ho volien veure. “Hem dit: agafem un hotel, teatre i el còctel”. Penso que sí. Que, com diria aquell personatge de Josep Anselm Clavé, “ben xafat”.

Entro, amb la butlla que em dona el periodisme gonzo, per la nevera, estalviant-me la cua, alabat sia Bac. “Hooola!” em saluda, ple d’alegria, un dels cambrers. “Hooola, nois!”, saluda també un altre cambrer. L’amo, en Giacomo, està superat per l’èxit. Les taules són plenes de gent que, com jo mateixa, fa fotos a les meravelles que arriben a les taules. Fotos amb mòbil i fotos amb càmeres bones, com un japonès amb una Leika. Deu tenir molts seguidors al blog gastronòmic i foodie. Un noi, amb ulleres de realitat virtual, es disposa a tastar el Tesla. És un còctel que, per dir-ho fàcil, reacciona amb un gas i genera electricitat. A mi em farà el Voyager 2, que veuran vostès a la foto. Es tracta d'una reinvenció del Cosmopolitan, el que es prenien les noies de Sex and the City, i que es fa, originalment, amb vodka, triple sec i suc de nabius. En Giacomo m’explica que em trobaré, a dalt de la copa, un bombó líquid per dins. En Giacomo em diu que el faci explotar a la boca i jo obeeixo. La copa és una nau espacial, a terra hi ha fum lunar i jo em bec aquell beuratge rosa, que s’intensifica per la poquíssima llum del local. El sabor és impecable. Pel meu costat passa un cambrer amb un llibre. A dins hi ha un còctel, petitet, amagat. Més enllà, endevino que algú ha demanat la “versió” del Long Island Iced Tea. És un còctel molt boig, si parlem del clàssic, que porta els quatre destil·lats blancs i una mica de coca-cola. A la taula del fons, surt fum. Tot és com un teatre, i aquesta és la gràcia. “Quines cocteleries t’agraden a tu?”, li pregunto al Giacomo. “De clàssiques, el Boadas, el Dry Martini, el Tàndem, l’Ideal...”, diu. “I també el Farola i el Creps al Born”. Veig, entre els clients, molts turistes. I moltes més dones del que trobaríem en una cocteleria clàssica. No només falten dones darrere de les barres. Davant, també. I em sembla que ho estem arreglant.