Com oblidar-se de tot i només pensar en les flors

BarcelonaEs diu que cada element que conforma un ikebana té la mateixa importància que els altres. Cada línia, cada flor, cada branca és important per si mateixa. I encara que, com moltes coses a la vida, sempre hi hagi un element principal que destaqui, sense el seu acompanyament no seria el mateix. Una dàlia és bonica, però sense la resta d’ornamentació, no lluiria tant.

Són aquestes mateixes paraules les que l’Anna diu a les seves alumnes d’ikebana: totes elles són diferents, però també igual de valuoses en conjunt. Totes són úniques, com les flors, i no n’hi ha cap d'igual. I així també és la natura. I l’ikebana.

Igual que la seva personalitat, cadascuna de les seves creacions és singular i irrepetible. També varia segons l’estat d’ànim intern. Una alumna hi posarà més elements decoratius, una altra, amb tan sols tres línies, aconseguirà la seva pròpia harmonia i simplicitat. I al final, la professora sabrà qui ha fet cada ikebana només observant cada arranjament floral.

L’Anna Hernández-Cortes és professora d’ikebana i deixeble de Reiko Ishimatsu Sensei, fundadora i directora de l’Escola Bonsaikebana, que transmet l’ensenyament tradicional de l’ikebana des del 1981 a Barcelona. Una tradició que ve directament de la Ikenobo School of Floral Art del Japó.

Va començar a fer art floral japonès per casualitat. Un dia, cansada de la seva feina administrativa com a documentalista mèdica, decideix apuntar-se a un curs d’ikebana. Sent la necessitat d’experimentar amb l’art i el disseny. De jugar amb els colors i l’estètica. De tot això ja fa vint anys. Ara combina la seva feina sanitària amb la de professora de cursos i tallers d’ikebana, com el que farà aquest octubre a Casa Àsia.

Reproduir la natura

“Sempre m’ha agradat molt la natura i vaig veure en l’ikebana una manera de conèixer-la millor i endur-me-la a casa”, somriu. En japonès, la paraula ikebana significa “donar vida a les flors” i és un sinònim de kado, que vol dir “el camí de les flors”. En altres paraules, l’ikebana és l’expressió ancestral de l’art floral japonès. Un llenguatge ple de sensibilitat que s’expressa a través de les plantes i les flors vives.

La seva història es remunta als voltants del segle VI i, a banda de tenir un propòsit estètic, també està connectat amb el flux de les estacions i els cicles vitals. Una veneració a la natura que ja es mostra en les ofrenes religioses: “Els monjos feien arranjaments florals i s’emmirallaven en l’observació de la natura, en com creixia cada planta. Per a ells era una manera de reproduir-la –explica Hernández-Cortes–. I els més pobres, els que no podien fer ofrenes de menjar, oferien plantes i flors a Buda”, continua.

Segles més tard, persones com l’Anna practiquen aquest art com una manera de viure: “És una forma de recarregar-se, de fer mindfulness, estar present en el moment. Jo, aquí, ara. Oblidar-se de tot i estar amb les teves flors. I facis el que facis serà preciós, perquè les flors ja són boniques”, s’expressa.

Boniques, però efímeres. I això, lluny de suposar un inconvenient, es converteix en un acte de reflexió sobre el pas del temps. “Tots som éssers vius que ens morim. L’ikebana ens ensenya la filosofia de veure, contemplar i adonar-nos que la vida neix, com una planta, en surt una poncelleta i la reguem i estem per ella perquè creixi i aprengui a viure. Arriba un moment que es comença a pansir, però abans haurà donat un fruit, el seu llegat. El seu curs vital serà més curt o més llarg, però haurà fet la seva vida. Tot això ens ensenya que no som immortals, que som part de la natura”, reflexiona l’Anna.

Creació asimètrica

Per fer ikebana s’ha d’aprendre a observar la natura i recrear la inclinació natural de les flors. Pensar, també, com t’agradaria tenir-la a casa. Si veure-la et produeix benestar i tranquil·litat, ho has fet bé. “A cadascú li ha d’aportar alguna cosa”, diu la professora. El joc amb les proporcions, les línies, la longitud, l’harmonia, els colors i les textures són la base d’aquest art, on les estacions de l’any esdevenen un element cabdal.

A diferència de la floristeria occidental, l’ikebana es regeix per les asimetries i la simplicitat. “La natura no és simètrica”, recorda l’Anna, que afegeix que s’ha de poder respirar a través de l’ikebana: “Les papallones han de poder passar entremig de les flors”. Es busca la simplicitat, que amb el mínim nombre d’elements es pugui reconèixer la planta.

I a la base, l’origen de tot: “L’aigua emmiralla, dona frescor i fa esclatar la vida”, conclou la professora. Una vida única, singular i irrepetible, igual que la persona que l’ha creat.