Núria Picas i Salva Figueras van començar junts escalant Montserrat i ja no han parat

A2.519 metres sobre el nivell del mar s’alça imponent el cim del Naranjo de Bulnes, batejat així pels reflexos ataronjats que la gran mola calcària rep dels rajos del sol al crepuscle. A Astúries se’l coneix com a Picu Urriellu, i els 500 metres verticals de la seva cara oest van ser la primera gran escalada que Núria Picas va fer amb el seu amic Salva Figueras. “La meva passió per l’escalada em ve de petita. Quan ets jove sempre busques algú que pugui ensenyar-te o en qui puguis emmirallar-te. Jo vaig trobar el Salva”, explica Picas, després d’un matí d’entrenament a la serralada del Cadí.

Des que es van conèixer no han deixat de viure aventures plegats. Van començar escalant Montserrat. “Era el nostre pati d’aventures, i després vam anar obrint territori: els Pirineus, els Alps… fins a l’Himàlaia”. Més d’una vegada s’han posat en perill. “Recordo que l’any 1998 vam patir una allau important a França i quasi hi deixem la pell. Érem joves, una mica inexperts, i el temps va canviar de sobte. Ens vam ficar a la gola del llop. Vam poder esquivar l’allau, però va atrapar dos amics nostres que, per sort, són vius”, rememora.

Després d’aquell dia, es van començar a pensar una mica més les coses. “Són situacions que et fan créixer com a alpinista, i també t’uneixen amb els amics i companys de cordada”. Quan escales, diu la corredora, hi ha un aspecte molt important que tampoc pot faltar en una amistat: la confiança. “Hi ha d’haver molta sintonia i confiança mútua”.

Ara que el Salva farà 50 anys, estan pensant a viure una nova aventura: “Alguna en té pensada”, avança la corredora d’ultratrail. Potser un viatge d’escalada a Formentera, que a l’esportista li ve molt de gust, ja que durant la temporada no té gaire temps d’escalar.

Per al que sí que té temps, i diu que sempre en tindrà, és per a la resta de coses que l’uneixen amb el Salva: Catalunya i el Barça. “Ell és un home de país, i aquests últims mesos ens hem mobilitzat junts. També som molt culers, i cada vegada que juga el Barça ens reunim a la taverna i compartim algunes canyes per celebrar els gols”.

Del Salva en valora que sigui aventurer, creatiu i amb empenta. “Mai té mandra de res. No li importa agafar el cotxe i fer centenars de quilòmetres quan sap que pot viure una bona aventura. M’agrada la manera com s’agafa la vida, la seva voluntat d’intentar fer el que li agrada, escalar, ser a la muntanya… Al final a la vida es tracta de ser feliç”, reivindica.