Cos i ment

“El nostre cos és com la caixa negra d’un avió, ho registrem tot”

La investigadora en neurociència Nazareth Castellanos i el psicòleg Mario Salvador reflexionen sobre memòria i trauma

3 min
'Cos i ment'.

Barcelona"La ciència té moltes fortaleses, però de vegades també té la debilitat de no poder treure els peus de la terra, sobretot quan es tracta de la psicologia humana". Amb aquestes paraules iniciava dimecres passat una conversa la investigadora en neurociència Nazareth Castellanos, juntament amb el psicòleg Mario Salvador.

Al seu voltant el llegat de la Fundació Antoni Tàpies acollia el públic, que assistia a aquest seminari organitzat per la Fundació Rādika en què es volia explorar la relació entre la memòria i el trauma emocional. Temàtica que, d’altra banda, connectava molt bé amb la nova exposició de Chiharu Shiota, en què la memòria, el trauma i la incertesa són les principals fonts d’inspiració.

Art i salut mental, doncs, es fusionaven per comprendre, una mica millor, la ment humana. Un misteri que Castellanos tractava de fer entendre explicant el funcionament de l’hipocamp, una estructura del cervell amb una gran densitat de neurones connectades entre elles. “Cada record està associat a un circuit, com si fos un petit fil, i molts són circuits temporals, de curt termini. Però, si nosaltres recordem una informació una vegada i una altra, els fils es van fent més i més forts, fins que resulta quasi impossible trencar-los”, explicava.

I què passa quan vivim una situació difícil? Doncs que la nostra amígdala s’activa i l’hipocamp, en comptes de treballar, s’inhibeix i no té tots els recursos necessaris per recordar allò que estem vivint. “Per això en episodis traumàtics podem patir amnèsia i no recordar res del que ha passat”, matisava Castellanos, que també va explicar la relació entre la memòria i el sistema olfactiu.

“Cada vegada que inspirem pel nas, s’activen uns receptors i el bulb olfactiu, que està connectat directament amb l’hipocamp. Aquest és el moment en què tenim més capacitat de memòria, més que no pas quan estem exhalant. Per això respirar més lent millora la nostra memòria”, assegurava.

Memòries passades

Un altre tema candent de la xerrada va ser el que anomenen “memòries transgeneracionals”: “No totes les memòries que tenim són nostres, heretem memòries de fa quatre o cinc generacions”, deia Castellanos. Una afirmació que també compartia Mario Salvador, psicoterapeuta i autor de Les dues cares de la Nina (Comanegra, 2024), en què s’explica la història d’una jove que viu atrapada en un trauma no resolt de la infància.

“A la nostra cultura hem posat tanta importància en la individualitat que ens hem oblidat que som una continuació de la història dels nostres llinatges. Hi ha una prehistòria darrere de cadascú de nosaltres”, deia Salvador. Un llegat que, assegura, duem arxivat a dins. “El nostre cos és com la caixa negra d’un avió, ho enregistra tot. Ens podem desconnectar del nostre dolor, però això no vol dir que no el sentim”, adverteix.

És un dolor que es queda a dins, encriptat en una regió aïllada i separada del nostre cos. Una energia, però, que queda atrapada i, tard o d’hora, “lluita per sortir a la llum amb l’esperança que algú estigui disposat a escoltar-la”, continua.

És en aquest moment que s’espera que estiguem realment capacitats per comprendre l’altre. “Només funciona si t’interesses realment en la vivència de l’altra persona. Preguntes com «Què va passar?», «Com ho vas viure?», «Com et vas sentir?» són bàsiques per entendre el que et volen explicar –aconsellava Salvador– Malauradament, el nostre mode de vida actual es basa en la desconnexió, començant per un mateix, moltes vegades vivint sense pensar si la nostra vida és la que realment volem o la que volen els altres”, reflexionava.

Davant del nostre malestar, el psicòleg animava a buscar aquesta part interna que se’ns ha desconnectat i mirar-la a la cara. Es remetia així a una part del seu llibre Les dues cares de la Nina, en què explica com, en un principi, la nostra intel·ligència per sobreviure consisteix en escapar del que ens dol o ens fa mal.

Però, un cop superats els moments més complicats, la intel·ligència s’ha d’enfocar en curar les ferides emocionals, i això significa tornar a apropar-nos i mirar el nostre dolor, la nostra ferida, amb amabilitat i compassió, donant-nos temps perquè pugui explicar el que no va poder explicar quan tot era fosc. “Girant la mirada amable i compassiva cap al nostre dolor ens reapropiem de les parts de nosaltres mateixos que vam excloure, ens habitem i ens integrem per sentir-nos complets i en pau amb nosaltres mateixos”, escriu en el llibre.

Per a Salvador, el nostre entorn actual és molt canviant i el cos necessita actualitzar-se constantment per adaptar-se. Les idees sobre la vida amb les quals hem crescut es desdibuixen en cada moment i fan que, si continuem atrapats en els esquemes antics, ens allunyem de viure el que la vida ens presenta com a nou en cada moment.

stats