De vegades en l’acumulació hi ha senyals d’alarma, encara que pot ser que no vagin a més. Acumular brossa, com capses de medicaments buides, sabates florides o electrodomèstics espatllats. Com el cas del Martí, que tenia els pares grans i, com que vivien a pagès, tenien força lloc per guardar de tot i la filosofia que no es llençava res, que tot s’aprofitava. Un dia que les seves filles es van quedar a la tarda a jugar a casa els avis, va entrar al despatxet del seu pare i es va amoïnar. Hi havia brossa fins al sostre. Diaris, bosses, caixes, màquines, llibres, enciclopèdies velles, pols… Després de parlar amb els seus pares i fins i tot discutir-hi, va aconseguir que el pare buidés el despatxet. Van ser sis viatges a la deixalleria amb la furgoneta plena. Doncs bé, quatre mesos més tard, el despatxet tornava a estar igual, o pitjor. Havia tornat a acumular de tot. Això és freqüent en casos d’acumulació greu, que no se solucionen endreçant i passant la baieta. Cal anar a les causes d’aquesta acumulació amb un especialista en salut mental i estar-hi a sobre perquè el problema no s’agreugi.
"No vull llençar res": com conviure amb un acumulador
Viure amb una persona que guarda sense pensar pot ser complicat, ja que pot envair l’espai de la resta de la família o dels companys de pis. Us oferim consells per millorar la convivència
Quantes coses diries que tens a casa teva? Segons el diari Times de Los Angeles, les cases nord-americanes tenen de mitjana uns 300.000 objectes. En els últims anys hem multiplicat les nostres possessions i hem adoptat un estil de vida d'adquirir i acumular. Tanmateix, ens hem acostumat a viure en un equilibri perquè no se’ns inundi la casa d’andròmines i mobles, i anem fent neteges periòdiques, tries i donacions de les coses que no necessitem i que poden tenir una segona o tercera vida en unes altres mans. Però no tothom deixa anar tan alegrement. Tots coneixem més d’una persona, que s’autoanomena col·leccionista, que reté coses perquè “mai se sap” o perquè “un dia pot fer servei”. Els col·leccionistes saben què tenen, on ho tenen i què els falta. Ho conserven ben classificat i en condicions òptimes. Els acumuladors, per contra, no saben ni recorden què tenen ni on ho han guardat, i pot ser que se’ls hagi florit més d’una caixa per culpa de la humitat.
Guardar sense pensar
L’acumulador emmagatzema sense saber ben bé per a què ho farà servir, guarda sense pensar i en alguns casos compra compulsivament o adquireix coses gratuïtes o velles, fins i tot escombraries, i les porta a casa seva. La gran diferència amb algú que flueix és que l’acumulador reté. No deixa anar. Per a molts acumuladors, llençar o donar és perdre els diners. Però no s’adonen que deixen anar el duro per agafar la pesseta, perquè compren més mobles per guardar-hi les seves coses i paguen lloguers de trasters cada mes per guardar-hi de tot i més. Una manera de no caure en l’acumulació és preguntar-se: “Si això ara ho perdés, m’ho tornaria a comprar?”
La convivència amb l’acumulador és complicada, perquè omple la casa i envaeix l'espai de la resta de la família o dels companys de pis, cosa que provoca incomoditat i fins i tot discussions. “Però si no t’ho poses mai” i “llença-ho, que no ho fas servir” són les frases que més senten i per a les quals sempre tenen una resposta evasiva. O fins i tot defensiva: “Tu també guardes de tot i no et dic res”.
De fet, és força comú acumular algunes coses, com roba que guardem “per a quan ens aprimem” i llibres que no fan nosa i no s’han tocat dels prestatges en anys. La majoria acumulem una cosa o altra, i això no és indicatiu d’un desordre intern. Per exemple, acumular revistes a les quals estem subscrits i que guardem per llegir més endavant, comprar moltes ampolles de xampú de mida familiar perquè estaven d'oferta, guardar mostres que ens han donat a la farmàcia o a la perfumeria "per si anem de viatge", emmagatzemar quilos de farines diferents perquè un Nadal ens van regalar una panificadora o tenir a l'armari molta roba d'esport que no fem servir perquè cada cop que ens proposem començar a córrer ens ho comprem tot nou per motivar-nos.
La solució: pactar i delimitar l'espai
Primer, tinguem clar que ja els podem fer un sermó minimalista, que els acumuladors no els canviarem. Cal pactar i delimitar-los l’espai perquè no afecti la convivència. L’acumulador pot llogar trasters o espais d'emmagatzematge. Fora de casa i amb els seus recursos (cada parella sap com té organitzada l’economia) pot fer el que vulgui. La qüestió és que ens respecti el nostre espai i la nostra manera de viure dins de casa.
Si acumula peces de ferro de totes les mides per fer obres d’art, que és la seva afició, que les tingui en un taller o en un lloc concret d’una estança. Però no disperses per tot arreu, perquè si no és un caos. Si acumula cosmètics, cal repartir-se l’espai del lavabo. Per exemple, una lleixa o un calaix per a cadascú. La resta, la pot tenir dins del seu armari al dormitori, on no ens faci nosa. Pactar és la manera d’evitar discussions per reclamar l’espai propi. O potser no el reclamem, però podem sentir que les nostres necessitats d’ordre i espai són ignorades.
Si necessitem tenir més aviat poc però la nostra parella vol tenir un munt de coses, hem d’arribar a un terme mitjà. Pot conservar els seus recordsen capses, i només posar certes coses a la vista. Més del que nosaltres voldríem però menys del que l’altre vol, i sense la necessitat radical de desfer-se’n; només d’ocultar-ho una mica. I, sempre que sigui possible, que ho guardi al seu moble o habitació. Tenir les nostres coses barrejades amb les seves és crear un terreny pantanós.
El que volem evitar, per tenir una bona convivència, és que l’acumulació de la nostra parella, pares o companys de pis ens envaeixi el nostre espai i vagi avançant gradualment. Encara que també pot haver-hi el cas d’una acumulació sobtada, com en un dol.
És el cas de la Carme, que va perdre la seva mare arran d’una malaltia i va haver de buidar la casa de la difunta tota sola, perquè la seva germana no en volia saber res. Tot i que tenia amigues que l’ajudaven, no es veia amb cor de desfer-se de res, encara que fos vell i estigués en mal estat, ni de donar a beneficència les coses aprofitables. Però tampoc no ho necessitava ni li feien il·lusió. Davant la impossibilitat de buidar el pis, i veient que passaven els mesos remenant i remenant coses amb l’apartament encara ple, s’ho va endur tot a casa seva. Va deixar coses al garatge en caixes a mig tancar, i la resta de coses les va anar entaforant com va poder dins de casa seva. Amb el temps, desfer-se de tots (o part) d’aquests elements que conformen una casa sencera dependrà de com faci el dol la Carme i de diversos factors, com per exemple la seva por a la carència i l’aferrament al passat.