“No puc viure en un món que sempre vol que estigui feliç”
Parlem amb la filòsofa i professora Mariana Alessandri, autora del llibre ‘Visión nocturna’ en el qual reivindica la importància de les emocions negatives
BarcelonaDurant segles els filòsofs van ser els narradors oficials de la nostra ànima. Ells també van indagar sobre les nostres emocions més fosques i com les vivíem en el món. La còlera, la tristesa, l’ansietat, l’angoixa i la pena van ser contemplades com una manera d’explorar qui som i què significa ser humà. Uns estats d’ànim que, segons deien, també ens podien aportar una perspectiva més completa i honesta sobre la nostra existència.
Avui dia, en un moment en què sembla que es glorifiqui el positivisme, les tasses amb frases inspiradores i la llum, és necessari mirar enrere i veure què han dit figures essencials de la filosofia com Aristòtil, Kierkegaard o De Beauvoir, sense oblidar altres noms més contemporanis com Unamuno, María Lugones o Gloria Anzaldue. Com a mínim això és el que reivindica la filòsofa Mariana Alessandri, professora de filosofia a la Universitat de Texas Rio Grande Valley i autora del llibre Visión nocturna. Un viaje filosófico a través de las emociones oscuras (Koan, 2024).
“No puc viure en un món que sempre vol que estigui feliç”, denuncia Alessandri. Amb el seu llibre, convida el lector al fet que aprengui a viure en la foscor i a comprendre i acceptar les seves emocions més fosques com una part vital de l’experiència humana, en comptes d’evitar-les i suprimir-les. Unes emocions que, d’altra banda, tots patim en algun moment o altre, perquè no hi ha llum sense foscor. És impossible ser sempre feliç, de la mateixa manera que estar en el pou vol dir que, en algun moment, també hem estat a dalt de tot.
Per a la filòsofa, la cultura actual de la positivitat i l’autoajuda pot arribar a ser molt tòxica: “Totes aquestes frases que ens trobem en postals i samarretes només ens fan sentir culpables quan no ens sentim igual”, assegura Alessandri, que considera que això provoca un cost afegit al malestar de persones que estiguin patint depressió o ansietat. “No som defectuosos ni estem malalts, però són aquesta mena de missatges els que ens fan sentir menys dignes, quan precisament aquestes emocions negatives tenen molt per oferir al món”, continua.
Aprendre a escoltar-se
De vegades, el nostre interior s’omple de còlera. Els antics filòsofs creien que aquesta emoció era un verí i una debilitat que un podia escollir tenir o no. Plató comparava la ira com un cavall difícil de controlar, de sang calenta i pell negra que “l’auriga” de la raó havia de refrenar. Per a Alessandri, és més profitós observar la visió contemporània de pensadors com Audre Lorde, que lluny de veure la còlera com un dimoni, considera que és una emoció que ens ajuda a tenir més informació sobre nosaltres mateixos. “És una eina que ens permet desenterrar la nostra honestedat. En comptes d’intentar no sentir l’enuig, hauríem de pensar: què m’està intentant ensenyar? Potser hi ha alguna cosa important que ens ha de dir”, reflexiona l’autora. Un pensament que també tenia Kierkegaard amb l’ansietat. Lluny d’eliminar-la, el millor és escoltar-la.
D’altra banda, tampoc és saludable amagar la tristesa. Unamuno, que va perdre un fill, creia que el dolor desitja ser acceptat, no ignorat ni sermonejat. “Les persones que ens han de consolar no s’adonen que una expressió de dolor només vol provocar compassió i connexió, i no solucions desdenyoses”, diu Alessandri, que considera que la felicitat uneix els cossos, però que és en el dolor quan s’uneixen les ànimes.
El dolor es pot presentar a casa nostra en el moment més inesperat, però no fer cas del timbre no vol dir que no ens estigui esperant a la porta. “Un món sense dolor seria, per descomptat, més lluminós, però el més probable és que estaria consumit des del punt de vista emocional”, reflexiona l’autora.
Per a ella, la compassió cap a nosaltres mateixos i envers els altres és clau a l’hora d’enfrontar moments complicats com el dol. No hi ha una manera correcta de viure’l, pot ser que necessitis passar-te setmanes plorant al llit o que de seguida vulguis fer vida normal. “El problema és que la majoria de gent vol que ho superis de pressa, i això és molt dolorós”, lamenta. Són sentiments que incomoden i que sovint paralitzen els que volen ajudar la persona afectada, quan el que haurien de fer és molt més senzill: “No importa el que diguis, perquè no la faràs sentir millor, però sí que pots estar al seu costat i oferir-li la teva companyia”, reflexiona.
Al final, el que els humans necessitem és poder-nos mostrar tal com som i com ens sentim. Si estem tristos, poder-ho expressar sense ser jutjats ni incomodats per altres persones. Alessandri aposta perquè aprenguem a viure sense tenir por de la foscor, sinó que ens acostumem a veure-hi, perquè és precisament allà on es produeix la connexió real amb els altres.
