No podem agradar a tothom (i cal acceptar-ho)

Nova YorkQuan tenia poc més de 20 anys, en el moment àlgid de la meva vida pel que fa a voler agradar a la gent, vaig sortir amb un aspirant a poeta. Ell deia que no volia treballar perquè la feina interferia en el seu procés creatiu. Vivia tranquil·lament a casa els seus pares i jo pagava tota la resta. Tot i que m'anava endeutant, vaig continuar sent el seu caixer automàtic humà perquè em feia por que, si deixava de ser-ho, trencaria amb mi.

Quan finalment li vaig dir que s'havia acabat la festa, va desaparèixer deixant-me l'ego ferit i problemes bancaris.

Intentar complaure la gent –la tendència a donar prioritat als desitjos i necessitats dels altres en detriment dels teus–, el que en anglès es coneix com a people pleasing, és un fenomen que passa per una sèrie de raons, segons explica Ilene Cohen, terapeuta i autora del llibre sobre el tema When it’s never about you.

Algunes persones adquirim aquest hàbit des de petits i el portem a l'edat adulta, explica, mentre que altres el fan servir per fer front a la incompetència social, l'ansietat o la por al conflicte.

Però complaure la gent també pot ser positiu, almenys al principi, segons Cohen. Quan satisfàs les necessitats dels altres “ets el responsable, ets la persona a qui la gent acudeix”, diu. Amb el temps, però, aquest hàbit “engendra ressentiment i aixeca murs”, segons diu Nedra Glover Tawwab, terapeuta i autora de Consider this: reflections for finding peace.

Si estàs acostumat a donar prioritat als altres, pot resultar complicat defensar-te a tu mateix. I quan comences a fer-ho, pot ser que els altres mostrin reticències, alerta Cohen. Així que he volgut explorar les pors que impulsen el comportament de voler complaure els altres –i com superar-les– amb diferents experts.

Si et fa por que la gent no accepti el teu canvi

El nou tu pot agafar la gent per sorpresa i si porten molt de temps acostumats que sempre diguis que sí pot ser que et pressionin quan diguis que no, explica Jefferson Fisher, advocat i autor de pòdcasts i llibres sobre aquest tema. Encara que trobis una mica de resistència, t'has de mantenir ferm. A la gent potser no li agradarà que els posis límits al principi, però també pot aprendre a respectar-los, destaca Tawwab.

Fisher suggereix algunes estratègies per evitar la resistència: comença per dir als altres que els decebràs. Avisa'ls amb frases com ara: “Ja sé que et faig anar malament, però aquesta nit no puc”, suggereix. Dir això en veu alta et pot ajudar a assumir el control de la teva por a decebre els altres. O pots posar els límits com a promeses que et fas a tu mateix. Quan dius alguna cosa tipus: “Em vaig prometre a mi mateix que aquesta setmana no faria gaires plans”, diu Fisher, pot ser que la gent no entengui les teves raons, però tendirà a respectar la teva decisió. També pots practicar a dir no amb algú amb qui tinguis confiança, afegeix Benjamin Bernstein, psicòleg clínic de l'Hospital Silver Hill de New Canaan, Connecticut.

Si et preocupa cedir

Bernstein diu que quan sentis la temptació de recórrer al teu afany de complaure els altres intentis anticipar les coses concretes que aconseguiràs si et mantens ferm, en lloc d'imaginar la desaprovació de l'altra persona. “Posem per exemple que vols demanar un augment de sou, però tens por de disgustar el teu cap. “Has de pensar que en realitat molt pocs caps es mostraran contents i diran: «Oh, Déu meu, estava esperant que em demanessis un augment de sou!»”, diu Bernstein. Així que, en lloc de pensar en la reacció del teu cap, centra't en la recompensa que busques: diners extra, un lloc diferent, més dies de vacances, etc., aconsella aquest expert. Centrar-te en els beneficis pot reforçar la teva motivació per aconseguir el que vols, diu Bernstein.

Si tens por que t'abandonin

La por a l'abandonament tot sovint impulsa les persones complaents, explica Bernstein. Però a vegades pots sentir-te encara més sol si deixes de banda les teves necessitats per complaure els altres. De manera que si la gent desapareix quan tu deixes d'esforçar-te per complaure'ls –com va fer el meu nòvio amant de la poesia i refractari al treball– “l'únic que significa és que no eren per a tu”, diu Fisher. “Només hi eren per a ells”.

A vegades els hàbits de complaure la gent estan molt arrelats per alguna història familiar, com poden ser abusos, alerta Cohen. Si aquest és el cas o si complaure la gent està afectant les teves relacions i el teu benestar, però et sents incapaç de deixar de fer-ho, pots valorar la possibilitat de treballar-ho amb un terapeuta, aconsella Cohen. Ells poden ajudar-te a identificar pautes, reconèixer desencadenants, sanar abusos i traumes passats i ajudar-te a establir límits, destaca.

Totes les relacions requereixen donar i rebre, diu Fisher, però si voler agradar genera que tu t'agradis menys, no val la pena. “No hi ha res de dolent en complaure les persones”, diu Fisher, “només assegura't que tu ets una d'elles".