Niloofar Haeri: “Política i espiritualitat sempre van de bracet”

BarcelonaL’escriptor italià Erri De Luca, famós lector, escriu: “Llegir m’eixamplava el camp d’acció dels sentits i m’ensenyava a salvar els detalls de la destrucció. Després, l’escriptura sacra va fer rebaixar la vanitat dels llibres i els va col·locar a l’altura del terra, entre les sabates i les escombres”. Però és sempre així? Encara avui hi ha llocs on l’escriptura sacra i la resta de llibres ocupen llocs elevats que aterren als cors, on poesia i pregària no són entitats separades, sinó permeables. L’Iran és un d’aquests llocs.  

No és fàcil trencar tòpics: Iran i islam són dos termes enquistats a Occident. Parlar de poesia i pregària en el dia a dia dels musulmans i, sobretot, de les musulmanes de l’Iran pot ajudar a fer caure tòpics, i és la tasca que es va proposar l’antropòloga Niloofar Haeri. Després de vuit anys de treball de camp, ha publicat el llibre en anglès Say what your longing heart desires. Women, prayer and poetry in Iran (Stanford University Press). Professora d’antropologia i directora dels Estudis de Postgrau de la Universitat Johns Hopkins, actualment passa uns mesos a Barcelona com a investigadora convidada per la Institució Milà i Fontanals d’Investigació en Humanitats del CSIC. 

Haeri va néixer i créixer a Teheran fins als 16 anys, quan es va traslladar a Boston per estudiar. Era l’any 1974, és a dir, cinc anys abans de la Revolució Islàmica. “Els meus anys a Teheran –explica– van ser sota el Xa i la vida era molt diferent de la de després de la Revolució. Com que els meus pares s'hi van quedar, juntament amb la majoria de la família, hi he tornat cada estiu”. 

El ritual no és repetició

En una d’aquestes visites s’estava a casa d’una familiar quan la dona va marxar a la mesquita per a la pregària del vespre mentre ella es va quedar mirant la tele: “Quan va tornar se la veia serena, somrient, i em va dir: «Ha sigut una molt bona pregària». Això em va sobtar molt, perquè en la meva idea de la pregària no entenia com un ritual podia anar bé o malament. No era un tema que acadèmicament m’hagués interessat fins llavors, però em va interpel·lar molt. ¿Són els rituals alguna cosa més que actes prescrits que els creients es limiten a seguir? Vaig entendre que quan comences la pregària mai saps on acabaràs emocionalment. Això és un repte atractiu per a la gent que resa. No és una repetició, és una pràctica, igual que un pianista no es limita a repetir una partitura. Aquí vaig començar tot el projecte de recerca que ha acabat en aquest llibre”. 

En un principi, però, Haeri no tenia intenció d’unir la seva recerca sobre la pregària amb el paper central de la poesia, però va ser inevitable. “Les dones amb qui em passava hores feien classes setmanals d’Alcorà, però vaig veure que també anaven a classes setmanals de poesia clàssica persa. ¿Havia de fer veure que era irrellevant la relació amb les classes alcoràniques? A l’Iran, els mons de la poesia i la pregària han estat en diàleg durant segles, i això es reproduex en les vides individuals encara ara”. 

Tot i que per qüestions logístiques la recerca la va centrar en les dones (“No sé si passar tantes hores amb homes desconeguts s’hauria entès culturalment”, diu), Haeri creu que no hi ha grans diferències entre homes i dones en aquesta qüestió: “És molt similar la manera com experimenten el fet que viuen fa molt de temps sota un règim que vol imposar la seva versió de l’islam, i que no pots ser neutral, has de posicionar-te com a creient. El que diu el govern sobre l’islam, ¿és així o hi ha altres maneres de ser musulmà? En aquest sentit, tant homes com dones es troben en la mateixa posició, si bé a la dona se li recorda a tota hora aquesta situació, ja des del moment que surt de casa. Indubtablement, aquí sí que hi ha una clara desigualtat”.

Coerció i resistència poètica

El llibre ha obtingut dos premis acadèmics nord-americans el 2021, un de l’American Academy of Religion i l’altre de la Middle East Studies Association (“Crec que en part és perquè realment trenca estereotips. Molta gent vol trencar prejudicis, però no sempre ho aconsegueixen”, diu l'autora) i pren el títol d’un vers del poeta i místic Rumi –“Digues el que desitja el teu cor enyorat”–, d'un poema sobre un pastor esbroncat per Moisès perquè parla amb Déu com si fos el seu oncle, d’una manera pròxima i familiar. Un cop el pastor marxa apocat, Moisès rep una revelació divina que li critica l’actitud rigorista: “Has vingut per unir o per separar?” Llavors Moisès troba el pastor i li diu: “Digues el que desitja el teu cor enyorat. No et fixis en normes ni formes”. Mentre Haeri explica el poema, els ulls se li omplen de llàgrimes. “Aquest poema és molt famós i encara se cita avui. No podem llegir Rumi i pensar que no és polític. La política i l’espiritualitat sempre van de bracet”, assegura.

“El llegat poètic es considera l’assoliment singular cultural de l’islam iranià. És una poesia amarada de conceptes sufís, i molta gent l’entén com l’aigua en contraposició a la «religió seca», que és una expressió persa per designar aquest islam coercitiu del règim”, explica la professora. I conclou: “Al llibre volia mostrar les lluites emocionals i intel·lectuals que tens com a creient quan no vols renunciar a la religió però alhora no estàs d’acord amb certes maneres de ser musulmà, de manera que vius en conflicte. I el que volia mostrar és aquesta lluita i com s’utilitza la poesia per elaborar arguments i visions. L’especificitat de la poesia clàssica en modelar la religiositat a l’Iran és més evident que no pas una gran diferència doctrinal entre sunnites i xiïtes. Molts iranians entenem la religió i hi som introduïts a través de la poesia. Quan emocionalment no trobes les paraules per expressar-te i de cop t’arriben les línies d’un poema persa que expressa la teva situació, té aquest poder de protecció emocional, mentre que la recitació de les lletanies en àrab tenen un altre atribut, reconegut i complementari. La relació amb els textos, siguin poemes o pregàries, no és merament un intercanvi intel·lectual, tot el cos s’hi veu implicat”.