Encallats en el rosa i el blau

Barcelona“Jo a la meva filla li compro molta roba a la secció de nens”. Ho diu la Maria, que té una nena de 3 anys i descriu la sensació que té quan entra en una botiga de roba infantil: “Tot just passar per la porta ja ho veus ben clar, en una banda hi ha totes les peces roses i brillants, que són les de nenes, i a l’altra, la roba amb altres colors, que és per a nens”. Ella és molt crítica amb aquesta distinció de gènere en la roba per a criatures i es pregunta “per què diferencien la roba de nens i nenes si tenen el mateix cos”, i apunta que les botigues de moda infantil “haurien de ser unisex, amb una separació per tipus de roba, una part amb jerseis, una altra amb pantalons, més enllà les samarretes... i així cadascú podria triar sense condicionants”. A ella el rosa no li agrada gens, i per això evita comprar-l’hi a la seva filla, però entén que molts pares ho facin “perquè és el que hi ha a totes les botigues”. En la mateixa línia s’expressa l’Aloma, la mare d’una nena de 6 anys que diu que aquest Nadal han “suat per trobar un rellotge per a ella que no fos rosa”. “Quan entro en una botiga de roba el que veig per a elles és molt rosa, amb molta purpurina, daurats i brillants, i moltes peces que no són apropiades per a nenes petites; és roba com de senyoreta”. Ella critica que amb aquestes peces de roba “és com si les volguessin fer créixer abans”. L’Aloma es queixa que moltes nenes “no poden jugar, córrer o saltar tranquil·lament” per culpa de la roba que porten, que moltes vegades és incòmoda, com les minifaldilles, que se’n troben fins i tot per a criatures de pocs mesos. “La roba les pot arribar a limitar molt, i amb això ja estem llançant un missatge, i és que l’important és que estiguin guapes, no que es diverteixin i juguin, i això no pot ser”, sentencia.

Per a l’antropòloga i directora del grau interuniversitari en antropologia i evolució humana, Begonya Enguix, “hi ha una forta relació entre roba i gènere, i aquesta diferenciació pot portar a la discriminació perquè vivim en una societat en què el masculí encara preval per sobre del femení”. Per a ella, la diferència que les marques de moda atorguen a nens i nenes demostra “la persistència dels rols tradicionals de gènere, segons els quals se suposa que els homes estan més disposats a l’aventura i les dones s’han de centrar en cuidar-se i estar guapes”.

Per a Beatriz Revelles, investigadora postdoctoral de la UB, “l’aparença és un component fonamental de la nostra identitat i serveix per perpetuar els rols de gènere”. Aquesta experta explica que “en realitat un color o un altre no haurien de ser un problema”: “El que passa és que som els adults els que imposem els colors a les criatures i llavors es converteixen en un codi cultural i social, que amaga estereotips”. I posa un exemple ben clar: “En el moment en què un nen va amb una dessuadora amb un superheroi i una nena va amb una dessuadora amb una princesa, estem dient que aquell nen pot representar el superheroi, aspirar a ser com ell, i la nena representa la princesa”. Per a ella, el problema amb la roba infantil és que “la imposa la societat amb tots els missatges i estereotips que hi ha al darrere”.

Per a l’antropòloga Mercedes Fernández-Martorell, la roba és una “eina que utilitzem des de fa molt de temps per reproduir la diferència de sexe, és una manera d’explicar qui som des de l’aparença, parla de qui som, i actualment se segueix utilitzant per mantenir la dualitat entre masculí i femení, amb l’agreujant que vivim en una societat de domini masculí que se serveix dels colors per definir els rols de nens i de nenes”.

Hipersexualització

Una de les queixes que la Maria i l’Aloma comparteixen és que a les botigues on compren roba per a les seves filles -de 3 i 6 anys- hi ha moltes peces “sexis” ja siguin minishorts, minifaldilles, tops o fins i tot sostenidors amb farciment. L’Aloma explica que a l’estiu, des que la seva filla va fer 5 anys, li és impossible trobar un banyador que sigui només de calceta. “Tots tenen també sostenidor i em fa molta ràbia haver-lo de comprar perquè em nego a posar-l’hi”, diu. Per a Begonya Enguix, això és una demostració més que “vivim en una societat molt sexualitzada on encara hi ha una prevalença dels rols tradicionals, en què les dones són objectes sexuals per al gaudi dels homes”. Aquesta experta parla de “pornificació de la societat”, un fenomen que es dona des de la televisió fins a la publicitat passant pel cinema i que “ha anat fent baixar l’edat de sexualització de les dones fins a arribar a les nenes”. El que aquesta societat ha creat ara és una trampa per a aquestes nenes petites, que interpreten aquestes peces de vestir sexis com “una manera de fer-se grans”, diu Enguix. “Les nenes sempre han volgut ser més grans, és una aspiració normal, i ara es pensen que per ser-ho s’han de vestir d’aquesta manera i s’han d’erotitzar”. Enguix creu que el que s’hauria de fer és “dotar aquestes nenes d’eines per discriminar quines coses les faran ser grans i ser humans en plenitud i quines coses són purs invents del sistema per convertir-les en un objecte, com per exemple, els sostenidors amb farciment”. Aquesta experta critica també com la indústria de la moda “s’aprofita” d’aquesta erotització de la societat que s’ha convertit en “una qualitat de valor que moltes dones aspiren a tenir, i cada vegada més nenes i més petites”. Per a Enguix, és fonamental que tots siguem conscients que “els vestits transmeten molts missatges i es llegeixen a partir d’uns esquemes socials que tots hauríem de conèixer per poder controlar el missatge que estem emetent”.

La hipersexualització de les nenes és un fenomen que per a Mercedes Fernández-Martorell “és molt preocupant”, i destaca que “només afecta les nenes, que són les úniques a qui s’explota en aquesta línia, mentre que els nens en queden exempts”, critica. Per a Beatriz Revelles, el fet que només s’hipersexualitzi les nenes “és una forma més de violència contra les dones, en el pla simbòlic”. Aquesta experta lamenta que “vestint les nenes amb aquestes peces de roba sexi el que estem fent és arrencar-les de la infància, que és el seu territori legítim, i disfressar-les per sexualitzar-les”, i assegura que “comprant-los aquesta roba som còmplices d’aquest procés”.

I què passa amb tots aquells pares i mares que diuen “És la meva filla la que em demana aquesta roba?” Revelles ho té clar: “La nena ho vol perquè totes les seves amigues de l’escola ho volen. La roba rosa, brillant i sexi s’ha convertit en un codi compartit per totes les nenes i cap vol ser la marginada que no participa d’això. El que volen és ser iguals al grup, i per això fomentant la roba rosa i sexi el que estem fent és fomentar el masclisme i els estereotips de gènere”, assegura.

Més consciència

Tot i això, Begonya Enguix considera que actualment “hi ha més consciència sobre la importància de la roba i els estereotips de gènere, i això ha permès que molta gent vulgui vestir les nenes d’una altra manera, fugint del rosa i els brillants”. Aquesta experta valora positivament que hi hagi marques que estiguin treballant per oferir aquestes alternatives als pares i mares que vulguin vestir els seus fills de manera còmoda i sense estereotips, “una cosa que fa 20 anys era molt més difícil”. Mercedes Fernández-Martorell també hi està d’acord i creu que hi ha hagut “un canvi” en el mercat de la moda infantil, discret però existent, “amb marques que t’ofereixen la possibilitat d’anar més enllà del rosa i del blau”.