El neguit de contagiar l’esperança

Diluvis i sequeres, massacres, misèria i homenots escopint foc lloats per les masses. Com va dir María Zambrano, “Tot és alçar barreres perquè la vida veritable i l'home i la dona veritables no puguin ni donar el primer pas, ni tan sols sospirar”. ¿Com fer-ho per no sucumbir i perdre tota esperança? ¿O potser ens caldria, més enllà de la resistència, seguir caient fins a arribar al que la mateixa Zambrano anomena “abismar-se”, que és aquesta caiguda lliure fins a un no-res que alhora ho és tot, lloc on els oposats es fonen? Poder metabolitzar l’angoixa existencial en un neguit espiritual. 

Aquest neguit espiritual, però, neix o es fa? Aquesta va ser la pregunta mare de la penúltima sessió del cicle Diàlegs d’espiritualitat: Set d’infinit del passat dijous 7 al monestir de Pedralbes, organitzat amb la col·laboració de l’ARA i sota la direcció de Maria del Mar Rosàs i Tosa (i disponible també a YouTube com la resta de diàlegs). 

“Com es transmet la fe? Més encara, la fe s’aprèn? S’hi neix?”, pregunta Rosàs a les dues convidades, la periodista Laura Mor i la investigadora en filosofia Glòria Cagigal. “El que compta és l’experiència, viure la fe, que s’ha de fer tangible i, a més, pensar-la de forma compartida ajuda en moments de boira”, comença Mor, per a qui aquest neguit espiritual implica desig i un punt d’inconformisme que ajuda a posar-se en moviment, “una forma d’atansar-se al misteri, a l’inefable, a aquesta set d’infinit, com diu el títol d’aquest cicle, que és una expressió poètica perquè la poesia és un bon vehicle per atansar-nos-hi, ja que commou. Citant Josep Maria Esquirol, la creació poètica és un dels bons accessos a l’ànima”. 

També Cagigal, més endavant, citarà Esquirol quan diu que el camí espiritual comença amb la pregunta Vols dir? “Cal que patim tant?” es pregunta ella arran d’aquesta guspira d’Esquirol. I afegeix: “L’inconformisme enceta el camí, com Buda, que va abandonar el palau perquè no volia el patiment que veia al seu voltant”. 

Reivindicar l’aturar-se

El vaivé entre el budisme i el cristianisme, la filosofia i l’espiritualitat, la vivència personal i l’experiència col·lectiva, enriqueix el diàleg entre les dues ponents, confiades que allò que traspuen és un testimoniatge i no un discurs teòric. “No estem tan lluny, tot i les diferents formulacions”, assegura Mor. “Vivim en una societat en la qual regna la hiperactivitat, l’acceleració i la productivitat i el rendiment són la meta amb un consum sense límit dels recursos. Cal parar atenció a les conseqüències de la nostra acció i començar un treball interior per deixar de fer certes coses. Reivindico aturar-se i fer renúncies pel bé personal i col·lectiu”. 

Una proposta espiritual que és política tot i buscar transcendir-la. “Una societat postpatriarcal o postcapitalista no ens alliberarà del patiment, perquè la millora de les condicions materials no canvia el patiment ni acaba amb la violència de les ments”, assevera Cagigal fonamentat-se amb els ensenyaments budistes, sense per això caure en el proselitisme. “El fet de voler convertir a un altre està molt mal vist en el budisme. Un dels vots de monjos i monges és no ensenyar a algú desinteressat o irrespectuós i fins i tot hi ha branques budistes que no comparteixen la seva ensenyança fins que no se’ls hi demana tres vegades”. 

Cagigal és cofundadora de la comunitat budista Casa Virupa, amb seu a Tavertet, i que segueix la branca Vajrayāna d’aquesta “tradició contemplativa”, com recalca ella, ja que “no és una filosofia com es diu sovint a Occident”. Aquest, explica, és un dels nombrosos malentesos que es té a Occident del budisme, el qual es desconeix i alhora “cau bé”, on “pots trobar budes a lavabos, discoteques o botigues i la seva flexibilitat fa que pràctiques com la meditació sovint es desvirtuïn o s’apliquin en contextos que són una absoluta perversió”, tot i que “per la idiosincràsia dels budistes no diem res” i el mateix Dalai Lama pregona: “Millor un món amb valors budistes que amb molts budistes”.

Mirar endins

“La fe és un regal que se’ns ha donat i que no te’l guardes perquè el vols compartir amb els altres”, comenta Laura Mor, que sempre ha estat vinculada a projectes comunicatius de l’entorn cristià i que proposa un breu exercici per alimentar aquest neguit espiritual, un tríptic adreçat a les famílies dels infants que van a catequesi, però que el pot fer qualsevol: “En primer lloc, fer memòria de quines experiències o testimonis em van connectar a Déu; segon, recordar quins llocs van fer el mateix (temple, hospital, natura) i tercer, quins moments a la vida (naixements, morts, crisis professionals i sentimentals)”. Exercici de recapitulació per trobar espais de silenci i meditació amb el vehicle, com assenyala Cagigal, de “la insatisfacció que ens allibera de la insatisfacció”. 

La tasca interna, l’immens esforç de mirar endins per aconseguir aquest abismar-se zambronià, aquest moviment que iniciem d’infants amb el seguici inacabable de perquès i podem continuar amb l’interrogant que proposa Esquirol: “Vols dir?”.