Potser necessites un amic d'una altra generació

Nova YorkDesprés de la mort del seu fill per suïcidi fa nou anys, la Roslyn Scharf, que sempre havia fet molt d'exercici, va començar a buscar un entrenador personal que no només l'ajudés a entrenar-se físicament, sinó que també entengués que en aquell moment necessitava alliberar-se emocionalment a través dels seus entrenaments. I això ho va trobar amb l’Omid Malekan, 40 anys més jove que ella i relativament desconegut. Però ell havia perdut un amic per suïcidi anys abans i no va tenir por d'abraçar-la quan arrencava a plorar fent repeticions d’exercicis. “Em va eixugar les llàgrimes –diu Scharf, de 83 anys–. I es va assegurar que fes els meus squats”.

Tres dies a la setmana, cada setmana, feien exercici. “Quan la Roz es compromet, compleix”, explica Malekan, de 42 anys. I com més temps passaven junts, més s'adonaven del que tenien en comú. “Aquí estic jo, una àvia, i aquí està ell, un jove encara solter i mirant de trobar-se a si mateix, però ens agraden moltes de les mateixes coses”, diu Scharf.

Tots dos són seguidors dels Mets de Nova York, s’envien missatges al mòbil o es truquen per comentar les victòries i les derrotes de l’equip i també són àvids lectors. Scharf, que viu a Manhasset, a Nova York, a Long Island, va invitar Malekan –que va i ve des de Queens– a unir-se al seu club de lectura, que es troba mensualment des de fa més de 20 anys. És l’únic home de mitjana edat entre “una dotzena de dones octogenàries que l’adoren”, diu. 

Un antídot contra l’aïllament 

Aquest tipus d’intercanvi de perspectives i experiències vitals és un tret distintiu de l’amistat intergeneracional, que, segons els experts, podria ser un antídot contra l’aïllament social –un problema molt generalitzat entre la gent gran– i la discriminació per motius d’edat. També podria contribuir a augmentar la satisfacció amb la vida i l’aprenentatge. 

Un informe del 2021 realitzat per Generations United, una organització sense ànim de lucre, assegura que els adults grans que participen en programes intergeneracionals poden experimentar una reducció del nombre de caigudes i un augment de la força i l’equilibri. 

L’amistat intergeneracional “ens enriqueix i ens dona una sensació de connexió que afirma la vida i ens dona energia”, segons Marc Schulz, professor de psicologia al Bryn Mawr College i coautor del llibre Una bona vida, que ha estudiat com les relacions personals importants influeixen en la felicitat. En general, els amics més joves confien en els seus amics més grans perquè els guiïn, tot i que el contrari també es dona. Schulz assenyala que els estudiants universitaris als quals ha ensenyat durant tres dècades el mantenen “jove”. 

Tot i això, també hi ha reptes per a les amistats intergeneracionals. Per una banda, les persones més grans tendeixen a prioritzar les seves relacions ja existents en lloc de buscar-ne de noves, segons Schulz. Una enquesta del 2021 del Survey Center on American Life va descobrir que gairebé un terç de les persones grans enquestades van dir que havien passat almenys 5 anys des de l’última vegada que havien fet un amic nou. 

La nostra societat és “molt bona” per segregar per edat, segons diu Shannon Jarrot, professora de treball social a la Universitat Estatal d’Ohio, que estudia la construcció de comunitats intergeneracionals. Sol haver-hi algunes excepcions en què aquest tipus de vincles passen de manera més natural, diu, com els voluntariats, els entorns religiosos i, sobretot, els llocs de treball. Però Jarrot lamenta que no hi hagi més oportunitats perquè les persones estableixin aquestes amistats, perquè significa que molts de nosaltres estem perdent l’oportunitat d’aprendre i créixer. 

En una enquesta del 2019 de l’associació AAP, més del 90% dels entrevistats que tenien un amic més gran o més jove afirmaven que el vincle els proporcionava coses que les seves altres amistats no els podien oferir, com una perspectiva nova i més inspiració. 

Quan els amics es converteixen en família

Arti Veernala, de 38 anys, creu que la diferència d’edat entre ella, el seu marit Rahul, de 43, i els seus amics i veïns Joe Hunter, de 76, i la seva dona Judy, de 81, els va ajudar a connectar a un nivell més profund des del principi. 

El grup es va conèixer el 2017, quan els Hunter passejaven de nit pel barri d’Aurora, a Illinois, i els Veernala eren al jardí de casa seva. La parella més gran es va aturar per dir-li al Rahul que li havia caigut un sobre, fet que va propiciar una conversa amistosa. La Judy va preguntar a la parella si tenien fills i es va sorprendre al saber que ella estava embarassada de cinc setmanes: era la primera vegada que els Veernala ho explicaven a algú que no fos els seus pares. 

A partir d’aquella conversa, les famílies es van esforçar a conèixer-se de veritat, explica l’Aarti. “És una cosa que normalment no fa la gent de la nostra edat, perquè tots anem amb pressa. El Joe i la Judy es prenen el seu temps per entendre’ns”. 

A la Judy Hunter i a l’Aarti Veernala els agrada ensenyar-se receptes nord-americanes i índies l’una a l’altra; van fer juntes gairebé cent galetes de Nadal, que Veernala va portar al casament de la seva cosina. I els seus marits s’han ajudat amb projectes de casa. “Soc el teu aprenent preferit”, diu Veernala. Al febrer, els Hunter, que són viatgers freqüents, van anar a l'Índia en gran part perquè volien saber més sobre la cultura dels seus amics. (Els Veernala es van traslladar als Estats Units fa uns 15 anys, per separat.) 

“Volíem veure on vivien, on van anar a l’escola i conèixer els seus pares”, diu Joe Hunter. La seva dona va celebrar el seu vuitanta-unè aniversari al Taj Mahal, acompanyada pels pares de l’Aarti. Ara, les dues parelles són més que amics i bromegen dient que tenen una “familiamistat”. Els dos fills dels Veernala anomenen “àvia” i “avi” als Hunter, que tenen quatre fills, i fins i tot s’han quedat a dormir a casa seva. 

Aprendre a viure amb curiositat i generositat 

El desig de mantenir-se actives i socialment ocupades ha portat la Judy O’Meara, de 80 anys, i Bowen Kim, de 29, a tenir una amistat molt especial que no van veure venir. Fa un any, O’Meara es va posar en contacte amb la comunitat del seu barri a través de Listserv, una eina d’enviament de correus electrònics, per organitzar un grup de treballs manuals. Kim, que és de gènere no binari, va ser l'única persona que hi va respondre. Havia après a teixir durant la pandèmia i va pensar que aquest grup seria divertit. 

Uns mesos més tard, es van asseure en cadires plegables a la gespa dels seus apartaments al Bronx i es van adonar que havien viscut sis anys a només un pis de distància, però mai havien interactuat. Van teixir durant una hora, i des de llavors ho han fet gairebé tots els divendres al vespre. 

“Tots els meus amics són avis i jo no. No tinc fills ni nets, i buscava companyia i diversió”, diu O’Meara. Va quedar “encantada” de seguida amb la seva nova amistat. 

O’Meara i Kim, en general, treballen en un projecte concret, com “bufandes o barrets”, diu la veïna més gran, mentre que Kim assegura que li agrada teixir coses “amb fils diminuts i agulles petites”. Però la major part de les vegades acaben parlant de les seves diferents experiències en el món laboral. O’Meara era assistent administrativa en diverses petites empreses i va haver de lluitar amb un nivell d’assetjament que Kim, que treballa com a analista de dades i també dirigeix una petita empresa que ven fermalls esmaltats amb temes LGTBIQ+, no pot comprendre. 

Però no insisteixen en les seves diferències, inclòs el mig segle d'edat que les separa. “L’edat és només una espècie de dimensió que li agrega color i sabor, però seríem amigues de totes maneres”, diu Kim, expressant un sentiment compartit per tots els entrevistats per a aquesta història. Hi ha una alegria inesperada quan es connecta amb algú més gran o més jove que pot obrir-te noves experiències, però aquest no és l’enfocament del seu vincle. 

O’Meara, vestida amb roba de colors vius amb patrons tie-dye, anima Kim a ser més atrevida amb els seus teixits i li regala peces de colors. I després que mencionés que el seu propòsit d’Any Nou era aprendre a cuinar alguns plats coreans, O’Meara va aparèixer amb un llibre de cuina per a principiants a la mà: són gestos que li han mostrat el que significa moure’s per la vida amb un sentit de la curiositat i la generositat. 

“Aquesta ha estat la meva única experiència de conèixer algú molt més gran que jo –diu Kim–. Veient-la viure d’una manera tan autèntica i divertida, crec que m’ha inspirat a pensar més en com vull viure i ser jo mateixa”.