“El narcisista pot ser molt camaleònic i mostrar-te el que tu vulguis veure”

BarcelonaErich Fromm deia que el narcisisme es pot amagar darrere de tantes màscares que segurament és, d’entre totes les qualitats psíquiques, la més difícil de descobrir. Però ¿què vol dir exactament que una persona sigui narcisista? La psiquiatra Maribel Rodríguez acaba de publicar el llibre Liberémonos del narcisismo (Desclée de Brouwer, 2024), on dona llum a aquesta personalitat que pot arribar a ser tan destructiva amb el seu entorn. “El narcisista és una persona que està exclusivament centrada en si mateixa i amb una idea de superioritat sobre els altres, que veu com a objectes que només són allà per complaure’l”, resumeix Rodríguez.

Això sí, remarca que es refereix als narcisistes considerats patològics, però que després hi ha una àmplia gamma de grisos: “Tots tenim una petita parcel·la narcisista. En algun moment hem tingut una actitud narcisista arrogant i conductes amb falta d’empatia, però és molt diferent d’una persona que és narcisista tot el temps”, matisa. Els narcisistes patològics són persones “incapaces de posar-se al lloc dels altres i que estan absorbides per la seva vanitat i el seu ego fals, mentre que els altres sempre han d’adaptar-se a la seva fantasia de superioritat”, continua.

Com se’ls pot detectar? Segons Rodríguez, no tots se saben camuflar, però els més hàbils es poden fer passar per allò que tu vulguis veure. “Poden aprendre a ser camaleònics i adaptar imatges de si mateixos que d’entrada ens resulten agradables, fins i tot massa perfectes”, explica la psiquiatra, que alerta com això acostuma a ser un primer senyal per detectar-los. “Es presenten com persones plenes de virtuts, fent molt bon màrqueting de si mateixes, però amb el temps vas veient que no semblen tan estupendes i que mostren certes incoherències, com que no toleren les crítiques o que no acaben de tenir empatia ni comprendre els altres”, continua.

Aquest modus operandi de començar alabant i seduint l’altre fins que es “desconnecten” o s’omplen d’ira quan se senten amenaçats o criticats és molt habitual entre els narcisistes. “Fan l’efecte que són dues persones diferents, com Dr. Jekyll i Mr. Hyde, però no és fins al cap del temps que ens adonem de les seves incongruències i que veiem que no ens estimen tant com ens pensàvem, sinó que només pretenen obtenir alguna mena de benefici”, diu Rodríguez.

Falta d’autoestima

El cas és que les persones narcisistes ni tan sols són capaces d’estimar-se a elles mateixes. “Només adoren la fantasia que s’han muntat al seu cap, i això és el que volen mostrar als altres, però la realitat és que no s’accepten ni s’estimen tal com són”, lamenta Rodríguez. D’aquesta manera, com que no poden captar les seves pròpies emocions, necessitats i formes de ser, són incapaces de poder empatitzar amb els altres. “Estimar a algú vol dir sortir d’un mateix, i ells estan ficats dins d’una fantasia que s’han inventat per sentir-se dignes de ser estimats, perquè ells mateixos no s’estimen”, remarca la psiquiatra.

El més trist és que, per als que tenen els casos més patològics, és gairebé impossible que s’adonin del seu narcisisme. “Si t’adones que ets narcisista, aleshores és que no ho ets tant. En els casos més patològics, potser se n’adonen si han travessat un període de gran fracàs o rebuig per part dels altres”, assegura Rodríguez. Però el més freqüent és que sigui la gent que l’envolta qui hagi de prendre mesures. “Com totes aquelles persones que es queden enganxades durant dècades a una relació de parella amb un narcisista pensant que un dia canviaran, quan al final són elles mateixes les que han de posar límits i entendre que no es pot ajudar una persona que considera que no necessita ajuda”, remarca.

Societat narcisista

Al llibre Liberémonos del narcisismo, l’autora explica que, actualment, el narcisisme s’està convertint en un fenomen pandèmic. Tota una “pandèmia narcisista” que és molt palpable a la televisió i a les xarxes socials. Un problema que, segons investigadors com Rodríguez, es fa patent “en societats on s’han sobreprotegit els nens, no s’han posat límits i hi ha una manca de respecte a les figures d’autoritat, alhora que s’exalten fets com l’aparença física, l’eterna joventut, el materialisme i l’individualisme”, lamenta la psiquiatra.

Davant d’això, Rodríguez creu que la feina no només és individual, sinó també social. “Cal tenir una consciència més global i buscar més en profunditat el que som com a éssers humans per entendre’s millor a un mateix i als altres”, reflexiona. “Només així es podran tenir vides i societats més saludables i equilibrades, on les persones estiguin més connectades entre si i puguin tenir vides més autèntiques”, conclou.