Músics que fan vi: una història d'amor i creativitat

BarcelonaLes notes, grans de raïm, i el pentagrama, cinc arrels profundes de vinyes velles que van en paral·lel terra endins d’algun tros costerut del Priorat, o la Terra Alta. I un cop feta la feina, una etiqueta -segurament de disseny- a cada producte: el disc i l’ampolla.

Què passa, amb la música i el vi, que mariden tan bé? Què ho fa, que músics de renom de cop i volta s’interessin per fer vins? Els motius són tan variats com ho són els vins i la música que fan.

En el cas de Mishima, el grup liderat per David Carabén, l’interès per fer vi va sorgir de l’aigua: ell i Sergi Montalà, sommelier i copropietari d’Estones Vins, es van conèixer a la piscina municipal de la Galera, un poblet del Montsià. “Ens vam explicar els somnis: ell com a hobby feia vi, i Mishima era el meu hobby, jo treballava a Barça TV. Vam intercanviar vi per disc”, recorda Carabén.

No va ser fins al 2010 que es van donar la mà per llançar-se de cap a la piscina: “El 2010 jo vaig deixar la tele i ell va obrir un celler”. Ja va estar tot dit: van fer Set Tota la Vida, un vi batejat com el disc que va publicar Mishima el 2007.

Una sinestèsia entre el gust i l’oïda

“Alegre i amable, que convida a beure’n, a compartir-lo, a passar bones estones”, diu la web del celler Estones sobre aquest vi que recomanen destapar mentre s’escolta el tema Qui n’ha begut. “Pot ser el vi, l’amor o una altra droga, a la cançó no es diu, però sí, ja fèiem cançons sobre substàncies que t’han fet feliç”, reconeix el cantant, guitarrista i compositor de Mishima.

Després d’aquell primer vi de DO Montsant, Mishima i Estones n’han fet dos més: Vine, un blanc de DO Terra alta de garnatxa blanca i macabeu que es recomana tastar mentre sona la cançó homònima en què Mishima “parla d’un retrobament esperat; aquest retrobament és el que interpretem quan es troben la garnatxa blanca i el macabeu, una història d’amor llargament esperada i amb una llarga tradició a la Terra Alta”, explica el sommelier, i el cava Guspira, inspirat en el tema Guspira, estel o carícia.

Aquesta forma tan casual de posar-se a crear vins també és la que va tenir el cantautor Lluís Llach als anys 90, tot i que allà hi havia un pòsit familiar molt fort. Explica encara Carabén: “La seva mare era de Porrera, i havent fet quartos als anys 80, va decidir rescatar un tresor que es menystenia: unes vinyes centenàries en uns costers fantàstics. Ell és un dels herois de la DO Priorat”. 

Fer vi per reviure tot un poble

Roger Simó, director del celler Vall Llach, dona més detalls de la gènesi d’aquell rescat del tresor al qual es referia Carabén: “Lluís Llach va venir a principis dels 90 a la casa pairal que era de sa mare. Li havien detectat un càncer i venia a descansar i a fer noves lletres”, rememora. Van ser lletres que vam poder escoltar a l’àlbum Món Porrera (1995), i alhora que anava filant paraules, Llach va anar trenant voluntats per aconseguir materialitzar un desig: “Aquí es va trobar una economia molt empobrida. Però a Gratallops [un poble de la vora] van començar a fer vi i es Lluís va dir «Per què aquí no?», i va animar el notari Enric Costa a llogar la cooperativa”.  Era el 1996 i pagaven el kilo de raïm a 100 pessetes, “quan s’estava pagant a 25”, perquè volien que els productors s’hi poguessin dedicar i guanyar-se la vida. “Ells no eren consumidors de vi, ho feien per visió social”, apunta Simó. Temps després ja van comprar vinyes per produir el seu propi vi, i el 2001 ja només es dedicaven al seu celler, Vall Llach. Van recuperar dos edificis emblemàtics al mig de Porrera per fer-hi el celler, on hi treballa gent del poble.

El so de 20.000 litres marxant per les aixetes

El món del vi és bonic, però sacrificat. Com el de la música, de fet. L’enòleg del celler Vall Llach, Albert Costa -fill del notari a qui Llach va engrescar per començar el projecte-, va veure tota la producció del 2020 malaguanyada. “Ja n'havíem perdut el 70% al camp. Havia estat una collita molt dolenta pels aiguats… i els 20.000 litres que en vam treure se’n van anar de cop per les aixetes”, explica Simó.

El cas és que el gener del 2021 una gran nevada va esfondrar la teulada d’un dels dos edificis, justament en el qual Vall Llach elabora el vi. “Va ser una desgràcia. Va quedar tot destrossat: les tines, els dipòsits… encara ara ho estem reconstruint”, diu el director del celler, que s’acontenta pensant que era una mala collita i que ja estava sentenciada.

Quan arriba a les ampolles, el vi del celler Vall Llach és música per al paladar, i de totes les referències n’hi ha dues d’especialment poètiques: el vi ranci Maria de Cal Vall, en homenatge a la mare del cantautor, qui va heretar les finques familiars als anys 50. Hi va trobar botes de vi ranci dels seus avantpassats i va decidir cuidar-les, segons s’explica des del celler. Les botes, antiquíssimes, fetes de castanyer i acàcia, s’omplen amb garnatxa negra per envellir-la amb el mètode de soleres i aconseguir aquest vi ranci que es diu Maria per la mare. L’altre, l’únic vi blanc del celler, és un homenatge al poeta Miquel Martí i Pol i es diu Aigua de Llum pel seu poema Solstici, que diu: “Dia vindrà que algú beurà a mans plenes l’aigua de llum que brolli de les pedres”. A més del vi, en record de la relació de Martí i Pol amb el celler, cada any des de'n fa 14 es convoca el premi a la millor cançó catalana basada en un poema dins el certamen Terra i Cultura, dotat amb 5.000 euros. De les 402 cançons que competien l’any passat, la guanyadora va ser la del duet de trapetón The Tyets del poema El ratolí, d’Enric Larreula. 

“Abans no els coneixia de res… Ara en soc fan"

Els últims que s’han apuntat a fer vi, en aquest cas per celebrar la publicació del seu últim disc, és el grup guissonenc El Petit de Cal Eril: el setembre de l’any passat van treure el disc N.S.C.A.L.H. (No sabràs com acabarà la història) i el vi homònim, fet amb el celler de Jordi Llorens. “No ens coneixíem de res, però sembla ser que quan assagen beuen vins naturals i els meus els agradaven”, explica per telèfon Llorens, que té el centre d’operacions al poble de Blancafort (la Conca de Barberà). Recorda així la primera trobada amb el grup: “Quan ve algú al celler sempre poso vinils… però què li poses a un músic? Vaig decidir posar Donovan i de seguida van reconèixer-lo. Vaig pensar: «Comencem bé». Ens vam posar a tastar vins i de seguida vam dir «Aquest!»”.

El vi que van triar és sense sulfits afegits i 100% trepat d’una vinya de 80 anys. “N’hi ha molt poc. N'em fet 1.000 litres”, indica Llorens. Per comprar-lo cal fer-ho a través de la web del grup, i en realitat és un 2x1: a l’etiqueta, dissenyada per Edu Vila Serra, hi ha un codi QR que porta al disc perquè es pugui escoltar mentre es gaudeix del vi, segons explica Llorens. El vi ha estat un encert en tots els sentits, perquè l’enòleg no coneixia el grup ni va poder escoltar el disc abans, però “lliga bé”, diu ara. “Abans no els coneixia de res… Ara en sóc fan i en tinc tots els discos!”, rebla.

Una ampolla que viatja dels Hamptons al Llenguadoc 

No només són catalans els músics que han flirtejat amb arribar al públic per altres sentits gràcies a l’enologia: Jon Bon Jovi, per exemple, fa quatre anys que es va associar amb el viticultor francés Gérard Bertrand. L’objectiu era crear un vi rosat que fos una translació de la bona vida dels Hamptons -la península de North Island que hi ha al nord de Nova York- i del sud de França. I d’aquí va sortir Diving Into Hampton Water, un vi rosat fet amb una barreja de garnatxa, cinsault i monestrell. Per a Bon Jovi, el vi rosat és l’aigua dels Hamptons, i d’aquí el nom del vi. La unió entre el bon vi i la música va més enllà de la carrera de Bon Jovi, en aquest cas, perquè Bertrand organitza des de fa 19 anys un festival de jazz al seu castell de Narbona (Llenguadoc). El 18 de juliol arrencarà l’edició d’enguany d’aquest Festival de Jazz a l’Hospitalet amb l’actuació de Gilberto Gil i família.

Pagès i cantant de punk

En latituds molt distants a aquestes hi ha un altre músic que es dedica a fer vi: és Ross Knight, cantant i guitarrista del grup australià de punk Cosmic Psychos. Ell és la cinquena generació propietària d’uns terrenys, Granite Hills, en què es va plantar vinya el 1970. Des de l’any passat el músic reconvertit en pagès cull raïm per fer dos vins: Psycho Shiraz, fet amb la varietal syrah, i Blonde Psycho, un blanc “que es beu bé; en podria beure’n una bona quantitat força de pressa”, diu el músic en un vídeo promocional al canal de YouTube del grup Cosmic Psychos. Tots dos vins ja es poden encomanar al web de vins i música Built To Spill.

A l’esmentat canal de YouTube, Knight reconeix que quan va posar-se a conrear la vinya no sabia “absolutament res” de la feina agrícola, i que solia anar pel tros amb les tisores i una foto d’un cep esporgat per veure com havia de deixar els seus.

Si no es venen CDs, que es venguin ampolles

Aquesta febrada dels músics per la producció vitivinícola pot respondre a moltes inquietuds, però una d’important, segons David Carabén, del grup Mishima, neix de la davallada de les vendes de la música en format físic. Entre el 2000 i el 2010 el sector va viure la crisi del CD i de la pirateria: “La meitat dels ingressos dels músics s’han perdut”, reconeix Carabén, que indica que no, que les actuacions en directe no compensen les pèrdues, en general. Per aquelles vaques magres, les bandes es van posar a fer “altres coses diferents de la música per associar-se a altres experiències”, i si bé moltes ho han fet “d’una forma molt espontània” i, segons diu Carabén, és el seu cas, n’hi ha d’altres que han pensat i repensat quins eren els “valors als quals podien associar-se i que podien monetitzar”. 

Més enllà dels vins, Kanye West, Eminem, Beyoncé i Stromae han firmat tota mena de productes, des de vambes i roba fins a maquillatge. Tot per tenir una experiència de 360 graus a partir d’altres sentits. Tot per mirar d’ingressar, perquè una ampolla de vi es gasta però un disc no, i de l’una se’n venen moltes i de l’altre, ja no gaires.