Música pop, temples i gent disfressada: un viatge a Seül, la ciutat de moda

BarcelonaLa Mama Kim es toca l’esquena, li fa mal. “Porto tota la vida treballant”, remuga. Maquillada i tenyida, intenta semblar més jove del que és mentre busca unes cerveses per a una parella de nord-americans que seuen a la barra. “Ja han trobat el seu bitllet?”, els pregunta. La Mama Kim regenta el Grand Ole Opry, un bar al districte d’Itaewon de Seül que, durant dècades, era punt de trobada de militars nord-americans. La Mama Kim es va enamorar d’un militar, de fet, amb qui es va casar i va viure als Estats Units. Però, quan ell va morir de càncer, ella va tornar a Corea el 1975 i va obrir aquest bar inspirat en la música country. El nom fa referència a una famosa sala de concerts de Nashville. El bar es troba al final d’un carreró una mica brut que fa pujada i, un cop hi entres, no saps si ets a Seül o a Texas. Està decorat amb fotos de cowboys, banderes nord-americans i, per tot arreu, centenars de bitllets de dòlars i de wons coreans que la gent deixa. A la Mama Kim li agrada que els clients que s’hi troben a gust deixin un missatge escrit amb retolador sobre els bitllets, que ella penja amb cinta adhesiva. Tot el local és ple de bitllets; impacta. El client de la barra n’havia penjat un quan era militar destinat a Corea i, ara que ha tornat de vacances amb la seva dona, el busca sense sort.

No es pot entendre la Corea del Sud moderna sense la guerra que, teòricament, encara dura. Un conflicte congelat, però sempre present, amb el nord comunista. A Seül ets a tot just una hora conduint d’una de les fronteres més hermètiques del món, però no ho sembla, ja que la ciutat s’ha convertit en un dels destins de moda. Una ciutat en transformació, moderna, viva i amb una gastronomia per llepar-se’n els dits, tant als restaurants elegants com als llocs de menjar al carrer, que s’omplen cada vespre, amb la gent asseguda en taules plegables, fent xivarri. Però quan la Mama Kim va tornar a la ciutat el 1975, les coses no eren tan fàcils. Llavors el país encara estava controlat per una dictadura militar que, amb l’excusa d’haver d’estar alerta controlant els veïns del nord, retallava les llibertats a casa i cometia crims com els del 1980 a la ciutat de Gwangju, quan més de 200 manifestants que reclamaven democràcia van ser assassinats. Amb l’excusa de plantar cara al comunisme, els Estats Units feien els ulls grossos davant els crims dels militars coreans. El que calgués mentre fossin el seu aliat i els deixessin tenir bases militars com la d’Itaewon. Aquí hi havia una gran base militar que fa uns anys ja va ser traslladada als afores. Abans Itaweon era un barri sense llei, ja que va omplir-se de locals d’oci per als soldats americans, que tenien carta blanca per beure i buscar sexe. La zona on hi ha el Grand Ole Opry, de fet, encara es coneix com a Hooker Hill, el turó de les prostitutes. Ara queden pocs soldats i poques prostitutes. Però la Mama Kim segueix al peu del canó, mentre canta tots els èxits de Dolly Parton. Ha vist com Itaweon s’ha convertit en un barri de moda amb bars de disseny, botigues i bons restaurants. Una zona tan popular entre joves que el 29 d’octubre del 2022 un total de 156 persones van perdre la vida en una allau humana, en un carreró estret que porta cap a una zona plena de bars, durant les celebracions de Halloween.

Les noves generacions de coreans volen viure i ser lliures, i amenacen amb trencar els vells codis d’una societat molt rígida. Si els joves cada cop són més moderns, els seus pares i avis eren tradicionals i gairebé mai somreien. Eren gent que havia patit, ja que Corea va encadenar dècades de tragèdies, amb l’opressió japonesa, la Segona Guerra Mundial, la guerra civil i, finalment, la dictadura. Corea és un país molt masclista, com denuncia Cho Nam-Joo amb el seu magnífic llibre Kim Ji-young, nacida en 1982. Una terra on l’homosexualitat segueix sent tabú i on les grans sèries de televisió que triomfen a tot el món, aparentment molt modernes, amb prou feines tenen petons, no fos que algú s’escandalitzi. Un país que s’ha modernitzat molt més que Espanya en algunes coses però segueix atrapat en estructures familiars molt rígides. I, perseguint el somni de semblar un estat modern on tot és possible, s’ha convertit en un dels països del planeta amb la taxa més alta de deutes familiars. Corea del Sud és ple de gent que no pot pagar els deutes, i això provoca que cada cop més persones visquin al marge del sistema i s’amaguin per no pagar, mentre els deutes recauen sobre els seus fills o germans. Darrere del somni coreà hi ha una taxa de suïcidis molt alta. Alguns dels grans èxits coreans dels últims anys, com la sèrie El joc del calamar o el film Paràsits, de Bong Joon-ho, neixen d’aquest dolor que hi ha darrere una societat aparentment exitosa.

Però la majoria de visitants que arriben a Seül tot això no ho veuen. A Corea la roba bruta es renta a casa. Als barris tranquils del nord, l’Ajuntament ha instal·lat cartells als llocs on es va rodar Paràsits, film ja de culte després de triomfar als Oscars. Milers de persones es volen fer fotos a les escales i túnels que apareixen en un film que no tothom ha entès que amaga una denúncia social. Molts joves coreans ho han entès i demanen canvis, altres no i només busquen tenir la foto al lloc on s’ha rodat un film o una sèrie o un famós es va deixar veure. A Barcelona s’han viscut casos en què un cantant de K-pop, el fenomen musical coreà, penja una foto menjant en una xurreria i en poques setmanes hi arriben milers de joves coreans. A Seül, també. No gaire lluny del Palau Imperial, una família estava a punt de tancar la llibreria més antiga de la ciutat, la Dae-o, on també tenien un espai per prendre infusions. La llibreria, en una vella casa de fusta, estava descuidada, amb els llibres plens de pols al voltant d’un pati. Precisament això va atraure un dels membres del grup de música de moda BTS, que es va fer unes fotografies entre llibres. La fotografia va canviar el destí de la Dae-o, ja que milers de joves van voler tenir la mateixa foto. Ningú compra llibres, així que per beneficiar-se’n els propietaris cobren una entrada que inclou una consumició.

Corea és plena de persones que tiren endavant sense qüestionar-se res, obedients, i d’ànimes lliures com la Mama Kim. O una nova generació de joves que busca reivindicar la cultura local modernitzant-la, com fan a Onijum, una associació no gaire lluny de Dae-o. Té un restaurant amb una estrella Michelin a la planta de dalt d’un edifici on una altra branca de l’associació dissenya cases de fusta tradicionals però adaptades als nous temps. Corea va arribar a tenir l’autoestima molt baixa, després de dècades de domini japonès en què es van cometre tota mena de crims. L’Imperi Japonès tractava tan malament els coreans que, quan apareixia un bon esportista, com el corredor de maratons Sohn Kee-chung, li canviaven el nom i n’hi posaven un de japonès –en aquest cas, Son Kitei–. Així el van enviar a competir als Jocs Olímpics de Berlín, on va guanyar l’or. La idea era clara: els japonesos eren superiors. Derrotats tants cops, els coreans s’han anat refent. Han sobreviscut i ara mantenen un fràgil equilibri entre cuidar el passat i mirar cap al futur, per sentir-se millor. Les últimes dècades s’han anat reconstruint i cuidant els preciosos palaus medievals del país. A Seül en tenen cinc: Gyeongbokgung –que és el principal i inclou un museu, un canvi de guàrdia i molts jardins–, Changdeokgung, Deoksugung, Changgyeongung i Gyeonghuigung. Recintes amb temples de fusta, llacs i monuments que conviden a caminar. Es tracta de recuperar l’orgull nacional recordant que van tenir un regne prou poderós malgrat viure entre gegants com la Xina i el Japó. I dins d’aquest corrent s’han fet moltes sèries i films ambientats en el període de la dinastia Joseon, el de màxima esplendor de Corea, des del 1392 fins al segle XIX. El resultat ha sigut que els joves ara lloguen vestits d’època com els que veuen a les sèries i així van a passejar pels palaus, com si fossin reis i reines de l’era Joseon. Veure desenes de persones vestides amb roba d’època de mala qualitat i vambes Nike sorprèn una mica. Encara sorprèn més veure desenes de grups de nord-americans que també lloguen vestits d’època i es passegen així, divertits, tot i que, al veure’ls de lluny, sembla una broma de mal gust. La frontera entre respectar una cultura local i burlar-se’n és molt fina.

Corea va començar a canviar als anys 80. Després de la matança de Gwangju, el règim militar va començar a cedir. A més, Seül va ser escollida seu dels Jocs Olímpics del 1988 i moltes organitzacions internacionals van exigir més democràcia. La ciutat va fer un gran salt endavant. Abans, per exemple, era normal trobar cases i restaurants sense un lavabo en condicions: era tot just un forat a terra. Molts polítics, especialment l’alcalde de la ciutat de Suwon, van liderar una revolució per tenir serveis de qualitat. A Seül van començar a aixecar-se gratacels, i barris com Itaewon van canviar. També van canviar els famosos barris de hanoks, les cases tradicionals coreanes. El més gran, conegut com a Bukchon Hanok Village, s’ha buidat de veïns, ja que els habitatges s’han convertit en apartaments turístics.

Pocs països pateixen aquesta tensió entre tradició i modernitat tant com Corea. Reivindiquen el que és propi per diferenciar-se de xinesos i japonesos però, com que tenen un fort lligam amb els Estats Units, que encara tenen milers de soldats al país, la cultura nord-americana sempre hi és present. El resultat és una ciutat curiosa, amb alguns dels barris més moderns de l’Àsia, com el famós Gangnam-gu, on hi ha una avinguda de la fama dels cantants de K-pop. El barri va fer-se cèlebre pel gran èxit de la música coreana, el Gangnam style del raper PSY. La cançó, que fa befa de l’estil de vida dels nou-rics del barri, va tenir tant d’èxit el 2012 que l’Ajuntament li ha dedicat un monument gegant que representa el moviment amb les mans de la coreografia de la cançó. Tocant un botó, sona la música i pots ballar-hi a sota. Just davant, dins d’un centre comercial, hi ha la preciosa Biblioteca Starfield, que ha guanyat premis de disseny. És tan bonica que la gent hi va per fer-se fotos, no per llegir. Coses de la societat moderna.

Però seria una errada pensar que tot queda reduït a la buidor d’aparentar i fer negocis. A Seül encara trobes llocs com el deliciós cafè Hakrim Dabang, obert el 1956 per un aficionat a la música clàssica que va omplir el local amb partitures i retrats de compositors. És en un barri tranquil i cal pujar per unes escales de fusta fins a un segon pis, on et trobes un local acollidor, que durant als anys 80 era el punt de trobada de joves que es manifestaven per reclamar democràcia. Conspiraven mentre sonava Bach. I Bach encara sona, tot i que ara els joves hi venen perquè s’han enamorat. Una ciutat que ha entès que necessita ser acollidora i ha reformat antigues autopistes sobre rierols, fent sortir de nou l’aigua a la vista, i les ha convertit en passejos agradables. Seül és el paradís dels aficionats de l’arquitectura, ja que s’ha apostat fort per intentar que la ciutat deixi de ser caòtica, per fer-la més dolça, cosa que ha cridat arquitectes de tot el món. Un dels projectes més espectaculars va ser el Dongdaemun Design Plaza, conegut com a DDP, un espai amb museus, botigues i restaurants aixecat on abans hi havia un vell estadi de beisbol. Encarregat a l’arquitecta britànica nascuda a l’Iraq Zaha Hadid, és un recinte màgic que juga amb l’espai. Si hi arribes pel nord, sembla una mena de parc verd amb entrades sota terra; si hi arribes pel sud, és un edifici platejat futurista. Hadid va voler jugar amb la relació de la ciutat amb el riu Han i, utilitzant la tecnologia de simulació de fluids, va crear una estructura d’ona congelada. Curiosament, durant l’excavació es va trobar un enorme jaciment arqueològic, que es va defensar amb un petit canvi i es va integrar en un jardí coreà. Present, passat i futur units en un edifici que té una façana exterior formada per més de 45.000 plaques d’alumini, que de nit s’il·luminen. Quan això passa, desenes de joves passegen per sota, agafats de la mà. Somiant que no tindran deutes i que els pares veuran bé que es vulguin casar. Somiant una felicitat que els seus avis ni haurien pogut imaginar que seria possible.