El museu de la vida quotidiana

Salàs De PallarsCom cada dia la Natàlia es va llevar encara fosc, va caminar fins a la cuina intentant no despertar ningú i va encendre els dos dits de ciri que li quedaven. Aquell era l’únic moment de pau del dia. Just quan les campanes de l’església tocaven les sis, la llum malva definia els primers angles de la carena i començava a preparar-se l’esmorzar.

La majoria d’ingredients eren de casa: el pa, el tomàquet i la llonganissa. El cafè l’havia anat a buscar a la Maria de l’ultramarins i era mòlt d’ahir mateix. L’oli també era d’allà i l’havia omplert ella mateixa a doll des d’aquell cilindre de vidre, que amb el líquid daurat i la llargada de l’instrument li semblava que deuria haver vingut de França com a mínim.

Mentre la Natàlia feia la primera mossegada esperant que pugés el cafè, l’Enric es va llevar i va anar al lavabo. Era el primer dia que abandonava la navalla d’afaitar i la canviava per una maquineta d’un sol ús, l’últim crit. El farmacèutic li havia assegurat -sense que el sentís el barber- que era “més manejable i menys perillosa” i com que es llençava després de fer-la servir no calia afilar-la cada dos per tres. No n’estava gaire convençut, l’Enric, però estava fart de pujar al camió amb la cara esquitxada de petits retalls de paper, així que l’intent valia la pena. L’experiència va ser bona.

Papel Elefante

Va arribar a la cuina tot cofoi, entre les aromes de Varon Dandy i les del primer cigar del dia, i va trobar la Natàlia embolicant-li l’entrepà. Ja feia dies que ho feia amb les restes del paper de diari, des que al lavabo havien començat a utilitzar el Papel Elefante (“ que te deja el culo más brillante ”). De fet no hi havia gaire millora i era més avorrit perquè no es podien entretenir llegint les notícies que quedaven encaixades en cada retall ni imaginar-ne el final. Les nenes encara dormien. Ahir s’havien trobat malament i no paraven de tossir. Va decidir provar les pastilles de menta i cocaïna que li havia receptat el farmacèutic. I van funcionar, però a la nit no es podien adormir de cap manera, així que va tirar de clàssics i els va donar una bona cullerada de la sempre infal·lible aigua del Carme (60º alcohòlics de màgia). Òbviament, les nenes dormien com un tronc.

L’Enric li va fer un petó i va marxar a buscar el camió sense cap paper enganxat a la cara. La Natàlia, com que sabia que les nenes dormirien una bona estona, va anar a fer encàrrecs. Avui havia de comprar dos pams de ciri, una pastilla de Laxen Busto per a la padrina i uns botons per a la jaqueta a la merceria, on potser també s’estiraria i es compraria una faixa nova.I qui els hauria dit a la Natàlia i a l’Enric que, uns anys més tard, la seva vida i els rituals diaris, del ciri al Varon Dandy i la navalla d’afaitar, s’inclourien en un museu.

De fira a museu

Aquest museu és a Salàs, al Pallars Jussà. Salàs va ser conegut arreu d’Europa per la fira de bestiar de peus rodons, és a dir cavalls, muls i ases. Van ser més de 550 anys i als segles XVIII i XIX va ser quan va arribar al màxim esplendor, referent de les fires catalanes i una de les més importants d’Europa. Però a la dècada dels 60 van arribar els tractors i altres eines mecàniques i la fira no va tardar a diluir-se. A part de ser una font de riquesa, havia marcat la fesomia del poble.

Així, a l’entorn de la fira hi va sorgir una xarxa de negocis destinats a omplir nits i estones d’oci dels assistents. Segons el registre hi havia tres locals -el Salón, el Degà i el Camats- que eren simples cafès i durant la fira es convertien en espais de concerts i espectacles que van acabar pujant (molt) de to. Però més enllà de la fira la vida continuava a les barberies, bars, merceries, farmàcies...

Anys més tard, arran de la curiositat d’un veí per col·leccionar tot tipus de productes antics, va començar a créixer una representació de l’antic comerç del barri. Un muntatge que va arrencar com a anècdota i que l’èxit d’audiència l’ha consolidat com l’únic museu de la vida quotidiana a l’Estat. El nou gran reclam de Salàs.

Els comerços visitables són un bar, un estanc, una farmàcia, una barberia i un ultramarins -la clàssica botiga de queviures que va adoptar el nom pels productes importats de l’altra banda de l’oceà-. La visita és un viatge al passat, però també és testimoni de l’evolució de la publicitat.

Estructuralment la barberia s’assembla molt a les que avui estan repartides per les ciutats emulant l’estil dels 50, però transmet l’essència indiscutible del temps. Els diaris i les cadires d’espera recorden el rol social de l’espai, com les dones a les perruqueries, i el toc de decadència i estancament després de l’aparició de les navalles d’un sol ús, com la Gillette o les Palmera: “ ¡Aféitese bien! Compre hoja Palmera, ¡qué requetebién! ”

L’estanc és un dels testimonis més xocants. Allà hi trobem el telèfon públic -l’únic del poble-, màquines modernes d’enrotllar cigarrets i pòsters tan surrealistes com el d’un nen que fuma mentre acarona un gos. També hi havia cigars destinats a homes i dones, una cosa moderníssima per a l’època i que en molts altres aspectes no ha canviat gens.

A la merceria l’impacte d’identificar objectes personals en una botiga que es considera museu augmenta. Les gomes de saltar a l’hora del pati que compràvem els nens nascuts als 80 comparteixen espai amb les bates que dúiem a l’escola. Però les relíquies de fa 25 anys s’exposen amb els botons dels vestits de les àvies dels 50 i una oferta espectacular de colònies embotellades i d’altres servides a doll acompanyades de cartells que són tan difícils de trobar com el que anuncien: “ Qué dirá usted de un caballero de fino porte y arte distinguido si su perfume es afeminado? Usando loción Varon Dandy el hombre es todo un hombre. Huele a hombre: a una combinación de esencias hombrunas ”.

Cigarretes contra l’asma

Quan entres a la farmàcia és com entrar en una realitat paral·lela. Una ampolla de Vichi Català original -etiquetada en català- queda reclosa dins d’un prestatge a l’expectativa dels pocs que se la podien permetre. Els iogurts, que van néixer com a medicament per a tot tipus de símptomes, especialment estomacals, s’exposaven al costat de les aspirines. “ España entera confía en la aspirina ”. I els prestatges s’omplen de caixes de Laxen Busto, de “cigarrillos balsámicos contra toda classe de asma ”, “ polvos mágicos para el estómago ” o caramels amb menta i cocaïna.

A l’ultramarins la fórmula espaitemps entra en una paràbola complexa en què totes les generacions identifiquen productes del seu dia a dia. Uns més esgarrifats que d’altres. Com els que van utilitzar durant molts anys el DDT, també anomenat Flit, un líquid antimosquits altament tòxic que amb un petit propulsor ruixava els sopars d’estiu de tota la família.

Un museu del dia a dia. La realitat de tanta gent que es perfilava a base d’objectes i rituals als quals no prestaven gaire atenció i que van definir una època. Com els que ara defineixen la nostra. Una realitat que avança més ràpid que mai i que probablement d’aquí uns anys també anirem a visitar en un museu. On ens agafarà nostàlgia. I també horror.