La mort i el dol: "Cada persona és un cementiri"

BarcelonaDeia l’escriptor Isaac Bashevis que els morts no van enlloc. Tots són aquí, amb nosaltres, i que cada persona és, en realitat, un cementiri. “Un cementiri real, on es troben totes les nostres àvies i avis, el pare i la mare, la dona, el nen. Tothom és aquí tot el temps”, afegia.

El cert és que, a mesura que anem passant pàgines a la vida, cada vegada ens deixen més persones. Però en realitat només ho fan físicament. A dins nostre, en canvi, s’hi van instal·lant totes com petits pòsits amb qui mantenim una relació que, sovint, transcendeix el pas del temps.

Després de més de vint anys acompanyant persones que viuen processos de dol, la psicòloga Mònica Cunill assegura que la mort no posa fi a una relació, sinó que la transforma. Però abans d’arribar a aquest punt, primer és normal haver de viure una etapa en la qual s’ha de transitar el dolor que genera la pèrdua física de la persona que ha marxat. Ja no la pots veure, ni parlar, ni tocar, ni explicar-li el teu dia a dia.

“Tot aquest dolor no deixa de ser amor cap a aquesta persona. L’origen de sentir dolor és que estimem”, ens recorda Cunill. Per tant, un cop hem pogut expressar i compartir tot el que sentim, i si ens hem sentit validats i acompanyats en el procés, podrem passar a la següent etapa del dol, que és la d’aconseguir que tot aquest dolor es transformi de nou en el que és: amor per aquella persona. “Un amor que serà el que ens continuarà unint-hi”, diu la psicòloga.

És el moment en què és possible obrir-se a altres formes de connexió amb els que ja no hi són. Formes que poden ser internes o externes, i és aquí on entren tots els rituals i simbolismes. Poden ser des dels actes més tradicionals, com la celebració de Tot Sants o el Día de Muertos a Mèxic, com els de caràcter més personal.

Símbols i rituals

“Són noves formes de sentir-se connectats a aquelles persones. N’hi ha que et diuen que ja no troben a faltar aquella persona, perquè ja la senten dins seu. Els acompanya”, explica Cunill. És així com, de forma interna, els poden expressar com se senten, què els preocupa o demanar-los consell. “Altres persones et diuen que, senzillament, se senten connectades a partir dels records”, continua.

Són petits gestos com mirar fotografies o parlar d’aquella persona de forma natural en els àpats o en dies especials, com una manera de fer-la present i honrar la seva memòria. Cadascú té la seva pròpia simbologia, i mentre que per a un pot ser encendre una espelma, per a un altre pot ser agafar la moto i anar a aquella platja tan especial on sempre anaven plegats.

Aquests llaços invisibles ens uneixen amb els qui ja no hi són i actuen com un bàlsam. “Et calmen el cor i et permeten continuar amb la vida”, diu Cunill. Això sí, considera que per aconseguir-ho un no ha d’oblidar ni fer-ho girant l'esquena al que ha passat, sinó amb plena consciència i amb agraïment per tot el que s'ha viscut amb aquella persona. “I és aquest amor que sents el que fa un procés de transformació que es multiplica, s’expandeix i et fa ser més empàtic, més humà”, remarca.

Prendre consciència

Un dels primers passos per fer tot aquest procés, segons la psicòloga, és afrontar les primeres vegades sense aquesta persona. El primer Nadal, l’aniversari, la data important. “I això vol dir viure-ho amb la consciència que aquella persona no hi és, i veure com ho viu un mateix”, diu Cunill. Escoltar-se i saber posar paraules al que s’està sentint, així com envoltar-se de gent que ens escolta i ens comprèn, és indispensable per sortir-ne més enfortit.

Aquest punt també és crucial pel que fa als nens que viuen un dol. “Sempre se’ls ha de donar un espai per poder compartir el que senten, per poder participar dels rituals i tota l’experiència de pèrdua”, diu Cunill, que assegura que els infants tenen mecanismes en funció de la seva edat per anar integrant tot el que va passant.

“Un nen que ha perdut el pare no fa el mateix procés que un adult, perquè fins que no sigui un adult no podrà acabar d’integrar el que significa per a la seva vida que aquesta figura no hi sigui físicament”, explica la psicòloga. Tot i això, sí que pot mostrar els seus espais de connexió a través de rituals com tenir una “caixa dels tresors” on guarda les coses del pare. Així sempre la pot agafar quan el trobi a faltar. “Cal poder compartir, naturalitzar i entendre que, encara que el pare no hi sigui físicament, això no vol dir que no tingui pare", remarca Cunill, que considera un error que les escoles no vulguin celebrar el Dia del Pare si a la classe hi ha algun nen al qual li falta un progenitor. “Que el pare no hi sigui físicament no vol dir que aquell nen no tingui pare”, insisteix.

Al final, segons la psicòloga, es tracta de deixar-se connectar des del cor. Potser farà mal al principi, però és així com podrem continuar connectats per sempre amb tots els que han marxat.