Si Montserrat Tura pogués tornar a parlar amb el seu amic, això és el que li escriuria

Estimat amic,

Hi ha dies que ignoro deliberadament que ets mort. Em sento bé quan desobeeixo la veritat. No pateixis, no m’he tornat boja, només intento no fer-te cas, com quan em donaves consells i no t’enfadaves quan els desatenia.

Aquest matí m’he despertat pensant en aquells papers amb missatges breus que ens fèiem arribar a les classes de repàs mentre a la finestra s’apagava el dia. Com si les paraules tinguessin pressa i no poguessin esperar els minuts que quedaven per finalitzar la classe. Llavors l’amistat era esgarrapar temps per dedicar-lo al joc infantil.

Recordes? Quan érem infants els mestres no volien que creuéssim la ratlla que separava el pati dels nois del de les noies; la família ens renyava perquè tornàvem més tard del que ells calculaven que trigaríem a fer un camí mil vegades caminat que ens duia a les respectives cases. Després, amb la militància política, en la sobtada maduresa, corríem autèntic perill i, malgrat tot, el que ara recordo és que sempre rèiem, el que més recordo és que sempre rèiem. Incomptables vegades he parlat interiorment amb tu buscant aquella sensació de divertiment que s’acostava a la felicitat.

No vam pensar a ser una altra cosa que no fos ser amics perquè sense dir-ho sabíem que deixaríem de ser-ho un cop travessades les dues línies, la de l’amor passional i la del desamor. La teva mà a l’espatlla m’ha acompanyat en tots els moments de pèrdua de confiança en la condició humana, la teva abraçada amiga ha celebrat amb mi tots els meus èxits i m’ha consolat en totes les derrotes.

No vas permetre’m claudicar quan tot em portava a desistir. Les temporades llargues de separació física d’un temps sense Skype no van interrompre les nostres cartes. Vam canviar, ens vam enamorar d’altres persones i vam seguir sent amics. Tu sempre deies que et feia mandra buscar un altre confident, que preferies acceptar tots els meus estrambòtics canvis i llavors em recomanaves que fes el mateix.

Ens va separar un oceà i un continent sumats i no van aconseguir deteriorar la nostra persistent amistat. Sortosament aconseguírem estrenar internet i el correu electrònic. De llavors guardo aquesta necessitat d’un teclat entre les mans.

No sé en quin reformateig de quin ordinador vaig perdre aquelles cartes electròniques. No saps com em falten. Quan les rellegia sentia la teva veu en tots els seus tons.

Vas refer el camí del continent i l’oceà quan vas saber que necessitava una abraçada de dol. Aquell viatge precipitat i llarguíssim i aquella abraçada amidaven la nostra amistat i la mostrava incommensurable. ¿Com vols que no senti aquella abraçada cada vegada que el dol sobrevola el meu niu? ¿Com vols que no senti el teu braç sobre la meva espatlla quan estic a punt de desistir? ¿Com vols que no li retregui al guionista del món que la dosi que va calcular per a nosaltres de vida i d’amistat va ser insuficient?

Res va impedir la teva dependència a un verí que va acabar amb qui no s’havia cansat de viure però se suïcidava cada dia. De res van servir les terribles morts que anàvem coneixent, ni el saber calcular perfectament la dosi letal. Havies catalanitzat el maleït Speedball com a bola de la mort veloç.

La vida ha sigut generosa en moments per explicar-te i tu ja no hi eres. Durant un temps vaig escriure a l’adreça electrònica però ben aviat el servidor insistia a recordar-me la teva inexistència. M’hauria conformat a escriure’t sense resposta sempre més.

Jo no vaig saber amarrar-te i tu no vas voler amarrar-te a cap argumentari de vida. Ningú et va gaudir com jo, ningú et va tenir d’amic-amic i ara ja sé que no et perdré mai; això sí, restauro els records a la meva conveniència i no pots corregir-me; m’aplico gestos d’ànims quan no ho faries i no em renyo mai. Em menteixo, desobeeixo la veritat, em faig la traveta. És la meva rebequeria perquè d’aquell tipus d’amistat en voldria més i ningú pot donar-me’n.

Potser per això t’escric avui, amic meu. Potser per dir-te que no dic mai sense tu no podria, perquè vas deixar-me i he pogut. O potser per confessar-te que he utilitzat el teu record i no t’he deixat marxar mai del tot.

M.