El vestit nu, la peça que va canviar la història de Google

BarcelonaUn vestit amb transparències va ser el principal responsable que Google creés el seu propi cercador d’imatges. Era l’any 2000, l’actriu i cantant Jennifer Lopez apareixia a la catifa blava dels premis Grammy lluint un disseny de Versace confeccionat amb gasa de seda i amb un estampat amb tons verdosos que simulava la vegetació de la jungla. El sensual vestit jugava amb la sinuositat de deixar veure sense desvelar res gràcies al teixit pràcticament transparent i les vertiginoses obertures. L’impacte de l’actriu a la catifa vermella es va traduir en una allau de cerques a internet on poder apreciar què es veia i què no del seu cos. Només hi havia la possibilitat de trobar-ho mitjançant enllaços de notícies, per això Google va decidir incorporar el cercador d’imatges –Google Imatges– per donar resposta a totes les demandes dels usuaris. Amb aquest reconegut fashion moment –així és com es bategen dins la indústria de la moda els moments més memorables– es començava a configurar el rol de la xarxa com a precursor i definidor de tendències. 

La nuesa en la indústria de la moda ha estat sempre una arma de doble tall: sexualitzadora, provocativa, alliberadora o fins i tot empoderada, sempre en funció de l’entorn social i cultural que la definia. En l’actualitat, “el retorn del vestit nu s'entén com una eina de poder per a les dones que el duen, ja que són elles les que decideixen què ensenyen i què no”, explica la historiadora de la moda Kimberly Chrisman-Campbell. A aquestes consideracions s’hi sumen les de l’experta en tendències i consultora de moda Isa Uribé, que ho resumeix de la següent manera: “Es tracta de mostrar la fisonomia femenina des d’un punt de vista més purista”. No és que la dona ensenyi la seva silueta per subvertir la idea de provocació, sinó que es busca naturalitzar una cosa tan evident com és el cos.

De les 'showgirls' a Kate Moss

Com totes les tendències que reinterpretem en l’actualitat, el vestit nu també va tenir molta rellevància en altres moments històrics. Les pioneres a lluir-los van ser les showgirls i les artistes de burlesque, tot i que aleshores no parlàvem del naked dress com a tal, sinó del vestit il·lusió. La tendència va migrar cap als estudis de cinema de Hollywood durant els anys 20 i 30, amb clars exemples com els que llueixen les actrius Marlene Dietrich, Mae West o Theda Bara. No serà fins a l’any 1962, i gràcies a Marilyn Monroe, que es popularitzarà aquest estil de vestit. L’actriu més aclamada del moment apareixia enguantada en un disseny del mateix color que la seva pell i banyat en pedreria per felicitar l’aniversari al president John F. Kennedy: “Happy Birthday, Mr. President”. Els referents més icònics i destacats, però, arriben amb el minimalisme dels anys 90 i amb la sexualització de la indumentària dels anys 2000. Tenim Kate Moss lluint un vestit pràcticament transparent en una festa celebrada a Londres, l’actriu Sarah Jessica Parker recuperant un mini vestit de color carn del vestuari de Sex and the City o Jennifer Lopez batent rècords a internet amb el ja comentat vestit de Versace. En bona part d’aquests casos, la nuesa en si no era la protagonista, sinó que era el fet d’ensenyar només algunes parts concretes de la silueta el que mantenia l’espectador atent. És per això que es van convertir en una peça clau per vestir a les catifes vermelles: garantien l’atenció completa del públic. 

Exposar el cos per plaer propi

La interpretació d’aquest tipus de vestits sempre ha incorporat el judici de la mirada externa. Sovint s'han categoritzat com a elements provocatius que buscaven cridar l’atenció o se n’ha fetitxitzat l'ús pel simple fet de mostrar la nuesa. No obstant això, la historiadora de la moda Anne Hollander explica que el cos despullat sempre ha estat molt vinculat amb la puresa, i que és el fet de “vestir amb roba que insinua la nuesa el que s’associa al desig sexual”. És a dir, no és tant el fet d’ensenyar el cos sinó d’insinuar-lo el que sovint configura aquesta interpretació de les transparències. De fet, sempre que al llarg de la història de la indumentària s’ha deixat entreveure alguna peça propera a la carn (cotilles, calces, sostens, etc.), s’ha vinculat a la provocació. En l’actualitat, però, el retorn del naked dress vol interpretar-se des d’una perspectiva més purista. Segons Charo Mora, especialista en cultura de la moda, “és una manera d’explicar el cos completament diferent en què el més remarcable no és el grau de transparència, sinó el que implica per a la persona que el vesteix”.

Deixant enrere tots els atributs que s'hi han associat, Vanessa Friedman, editora de moda del New York Times, reivindica les transparències com un element que posa el cos com a protagonista. És a dir, no té res a veure amb la necessitat de ser observada o de ser admirada per l’home. No és una invitació. Tampoc es tracta exclusivament del cos femení i de la seducció o provocació que s'hi associa: “Es tracta que tingui dret a exposar-me tal com vulgui”, afirma. L’objectiu de mostrar la nuesa no és proveir de plaer qui observa, sinó qui vesteix. 

El vestit ruixat amb esprai

La concepció de les transparències com un element neutral és una manera més de naturalitzar la presència del cos. Friedman ho atribueix a la necessitat d’alliberar el cos després del confinament pandèmic, que en el sector de la moda s’ha traduït en un retorn de les tendències característiques dels 2000, com ara minifaldilles, crop tops o pantalons de cintura baixa. “El que va començar com un anhel de contacte físic i social s’ha depurat fins a tal punt que s’ha generat un nou discurs sobre la relació que existeix al voltant del vestit i el cos”. 

És en aquest diàleg on els dissenyadors de les grans cases d’alta costura aprofiten per dir-hi la seva. Una d’elles és la firma francesa Coperni, que va protagonitzar un dels moments més estel·lars de tot l’any. Durant la passarel·la de la seva última col·lecció a París, la model Bella Hadid va aparèixer a l’escenari pràcticament nua i cobrint-se els pits amb la mà. Va ser allà, durant la desfilada mateixa, on els tecnòlegs van ruixar-la amb un esprai que es transformava en un vestit a mesura que s’adheria a la silueta. Les imatges, que van fer la volta al món, són un clar exemple de com la performance és una eina més per generar discursos sobre la relació entre el cos i el vestit. En aquest cas, la idea de vestit està tan depurada que s'entén com una part més del cos; es constitueix sobre la nuesa de la model. El quid de la qüestió no és valorar si s’ensenya més o menys ni per què, sinó utilitzar la moda com a element per reivindicar el cos com a tal.