Totes les ruptures amoroses que explica el vestit de la venjança

BarcelonaSabem que la venjança és un plat que se serveix fred, i si no pregunteu-ho a la Shakira. En un procés de ruptura amorosa, hi ha diverses maneres de gestionar les fases del dol. Ràbia, tristesa, acceptació o frustració són alguns dels estadis emocionals que es travessen en aquest període tumultuós en què cadascú fa el que bonament pot per tirar endavant. Hi ha qui prefereix passar-ho en soledat, mentre que d’altres opten per relatar-ho tot a les seves xarxes socials: fotos emotives, cançons amb missatges indirectes o reflexions a altes hores de la matinada. Un altre mecanisme de gestió d’una ruptura és fer un canvi substancial en l’aparença física. Més enllà de tallar-se els cabells o tenyir-se'ls, la moda sempre té respostes per a tot. Aquest és el cas del revenge dress (vestit de la venjança), un vestit de color negre i entallat que s’ha coronat com una de les peces més representatives de la ruptura sentimental. La primera a popularitzar-lo va ser Lady Di l’any 1994, tot just la mateixa nit que el príncep Carles feia pública la seva infidelitat, però al llarg dels anys no ha sigut l’única que ha recorregut a aquesta peça per fer una punyent declaració d’intencions. 

“El vestit simbolitza la venjança i l’acte de renéixer de totes les que el vesteixen, generalment en la seva primera aparença en públic després d’una ruptura sentimental”, explica Eloise Moran, l’autora del llibre The Lady Di book: what Diana was trying to tell us through her clothes. La princesa de Gal·les va establir un precedent que ens ha acompanyat fins als nostres dies, amb casos tan recents com el de Shakira al Festival Canes, on apareixia amb un disseny sense mànigues combinat amb uns guants semitransparents, o el d’Isabel Preysler a la festa de Möet & Chandon, després del seu trencament sentimental amb Mario Vargas Llosa.

De formes i estils diversos, aquesta peça també ha vestit Laura Escanes en la seva primera aparició pública després de deixar-ho amb Risto Mejide o la top model Julia Fox a la desfilada de LaQuan Smith, tot just l’endemà d’anunciar la fi de la seva fugaç relació amb el raper Kanye West. Totes elles se servien de la moda com una metàfora visual que els permetia expressar no només com se sentien, sinó també les seves intencions envers aquest sentiment.

Lady Di, la primera a vestir la venjança

El poder simbòlic que s’amaga darrere d’aquest vestit és el que l’ha convertit en una peça tan icònica. La precursora de lluir-lo va ser Diana Spencer, que ja estava acostumada a recórrer a la indumentària per comunicar tot el que no podia dir verbalment. La nit del 29 de juny del 1994 apareixia a la Gala de Serpentine Gallery (Londres) enguantada en un vestit negre mini amb escot bandeau i dissenyat per Christina Stambolian. Tot i que es desconeixen els motius reals pels quals va escollir concretament aquesta peça, la interpretació majoritària és que la princesa estava enviant un missatge a la Corona. Hores després que el príncep Carles reconegués la seva infidelitat, “el vestit representava la mort del seu matrimoni; era un allunyament de tot el que implicava la vida al palau reial i donava pas a una Diana més alliberada i independent”, explica Sidonie Roberts, la responsable de vestuari de la sèrie The Crown. 

Fantasia de poder o empoderament?

Les teories respecte al vestit també consideren el fet que la princesa vestís de negre com un trencament amb els estatuts protocol·laris de la Corona: només estava permès anar de negre en moments de dol. En un pla simbòlic, Diana estava desfent-se de la institució i del marit que tant l’havien asfixiat. Tal com explica Eloise Moran, “el revenge dressing personifica la sensació de renéixer després d’una ruptura, una sensació universal que qualsevol de nosaltres ha pogut sentir també en algun moment”. Tant és així que personalitats com Shakira, que no s’ha quedat curta tampoc amb les paraules, o Julia Fox, que apareixia a la festa Vanity Fair amb un vestit molt explícit que semblava que l’estigués escanyant, no han dubtat en utilitzar-lo per protagonitzat les catifes vermelles.

Des d’una perspectiva més terapèutica, Gemma Grainger qüestiona que aquest tipus de vestit sigui verdaderament empoderador. “El revenge dressing és una fantasia de poder”, conclou. Reconeix la gràcia de vestir oferint missatges subliminars que entrellegeixen l’”estar millor sola que mal acompanyada” o l'“em mereixo més”, però remarca que en qualsevol cas és una acció que fas per tu, sinó que implica l’atenció de l’altra persona. Tot i que la peça generi controvèrsia perquè sovint porta implícites emocions com el rancor o la ràbia, Eloise Moran en defensa el seu poder simbòlic i detalla que “la gràcia de posar-te aquest vestit no és demostrar que estàs millor sense la teva parella, sinó la sensació de poder que et proveeix el fet de mostrar que estàs avançant amb la teva vida”. És una manera de formar-te una nova identitat des de la solteria.