Teresa Ballesté: “La camiseria em va ensenyar a tenir paciència, és una peça que no tolera un mil·límetre d’error”

BarcelonaCada dia, a les vuit del matí, Teresa Ballesté segueix el mateix acte litúrgic. Es dirigeix als Encants Nous, travessa els laberíntics carrerons plens de paradetes, localitza el seu “centre d’operacions” i apuja la persiana amb ímpetu sense miraments. “No hi ha temps a perdre”, diu. El seu local ocupa poc més de 50 metres quadrats i sembla un gabinet de curiositats perquè les camises, el producte estrella pel qual viu i es desviu, apareixen desmembrades. A una banda s’hi amunteguen els colls, a l’altra els punys, a la part frontal les proves dels clients, a sota del taulell de vidre el mostrari dels teixits de temporada de proveïdors anglesos i italians, al fons les màquines de cosir amb un assortiment de retalls, didals i també les seves filles: “les tisores”. “Vigila, que estan ben esmolades”, alerta assenyalant amb les seves ungles llargues i acolorides, a l'estil Rosalía. La Teresa és menuda, però no passa desapercebuda. “Vaig començar arreglant-me la meva pròpia roba perquè tot m'anava gran”, reconeix quan parla dels seus inicis al món de la camiseria. Els seus ulls felins emmarcats en unes ulleres gegants que li llisquen fins a la meitat del nas observen minuciosament tot el que fas dins de la seva botiga, inaugurada l’any passat. Una voluminosa cabellera li cobreix la part superior de la camisa blanca que du posada. És collita pròpia: “El coll és de pala gran i dura, els punys ben pronunciats i el patró el vaig dissenyar ben ample per dur-hi una cotilla negra a sota”, afegeix. L’acompanyen uns pantalons de pinces amples i unes sabates amb plataforma. “Sempre duc camisa. Abans en tenia unes 150 a l’armari, però vaig fer neteja pel bé de la convivència marital”, diu fent broma. La Teresa no només és àgil amb les tisores, també té el do de la paraula. Porta una dècada picant pedra al sector, però ja comunica amb la desimboltura d’una professional: “Això els flipa als clients perquè els parlo amb passió i coneixement, i els fa trencar aquesta primera barrera que poden tenir quan em veuen sent dona i tan jove”, reconeix.

Una 'rara avis' en un ofici tradicionalment masculí

La Teresa té 30 anys –tot i que n’aparenta menys– i és pràcticament l’única mestra camisera que exerceix l’ofici a l’estat espanyol. “Som uns 25 com a molt. D’aquests, 6 treballem a Barcelona i que jo sàpiga, perquè ens coneixem tots entre tots, som només dues dones les que ens mantenim en actiu”.

I què fa un mestre camiser? “És aquell professional capaç de fer tot el procés de la camisa a mida. Des del tall i el patró fins als acabats”, explica. Més enllà del negoci propi, Ballesté col·labora habitualment al departament de camiseria de Santa Eulalia, el taller més antic del país on treballen prestigiosos artesans, i també fa els encàrrecs que li arriben de la Sastreria Gimeno Chollet. “Si en saps, mai et falta feina perquè és un ofici on no hi ha atur”, remarca. Però per què no hi ha dones que s’hi dediquin? “Hi ha moltes professionals treballant dins del sector de la sastreria i la camiseria, però la majoria són cosidores o brodadores. Els que fan la part tècnica i dirigeixen equips d’aprenents sempre han sigut homes. Nosaltres dins del gremi no hi som o és difícil de veure’ns”, assegura. Els temps canvien i les dones conquereixen nous espais en negocis tradicionalment monopolitzats per homes. La pionera –i oficialment reconeguda– va ser la britànica Kathryn Sargent, que l’any 2009 va ser nomenada head cutter de la sastreria Gieves & Hawkes, situada a Savile Row de Londres, el temple del vestit fet a mida. El 2012 obria el seu propi negoci i entrava al Llibre Guinness al ser considerada la primera mestra sastre.

En termes de desigualtat de gènere, “el món de la camiseria segueix el mateix patró que la sastreria, però sempre se’ns ha considerat com el germà petit i encara tenim molta feina per fer per visibilitzar la nostra feina”, afegeix Ballesté. La camisa històricament ha seguit un altre camí. El seu origen es remunta a l’Antic Egipte i el seu ús era compartit entre homes i dones. Al segle XV amb el naixement dels gremis tot canvia. “A les dones se les ensenyava a cosir i els homes s’encarregaven del patronatge i el tall de les camises. Per a elles estava prohibit dirigir un negoci, almenys de forma oficial. Ells eren els qui entraven a l’emprovador a prendre mides i eren la cara visible de la camiseria”, explica Teresa. Fins a principis del segle XX, la camisa era una peça íntima vinculada a l’armari masculí que generava pudor: “Veure un home en camisa era l’equivalent de veure’l ara en calçotets”, afegeix.

Trencar la roda

L’ofici de camiser es transmet de mestres a aprenents. “El mestre escollia l’aprenent més espavilat que formaria traspassant coneixements per mantenir el negoci”, matisa la Teresa. Com que tradicionalment només hi havia homes que ostentessin tots dos càrrecs era difícil entrar a la roda. “Actualment, no és tant un problema de masclisme conscient com de trencar una estructura rígida”, afegeix. La Teresa va aprendre inicialment de manera autodidàctica. “Vaig estudiar patrons pel meu compte, vaig observar els professionals que també segueixo per les xarxes socials i vaig trucar a moltes portes perquè m’ensenyessin l’ofici”, diu. Com tot, els inicis són durs: “Em vaig passar temps descosint peces de roba i fent petits arranjaments perquè l’única manera de ser bo en aquest sector és repetir el mateix moltes vegades”. Però tot esforç compensa: “La camiseria em va ensenyar a tenir paciència, tolerància a la frustració i perseverança, però sobretot a buscar la precisió i la perfecció perquè és una peça que no tolera ni accepta un mil·límetre d’error”, afegeix. Finalment, fa sis anys va entrar per primera vegada a Santa Eulalia. Va tornar a començar des de baix, però aquesta vegada algú es va fixar en la seva vàlua. “El mestre camiser de llavors, en Manel Manobens, va veure alguna cosa en mi i va decidir traspassar-me el coneixement i l’experiència que em faltava. A ell li dec l’ofici”, conclou.

Passió per la divulgació

Teresa Ballesté és una fidel defensora de la camiseria perquè vol que hi hagi una nova generació de professionals que la sustentin, preservant l’artesania i aportant una visió renovada. “Vivim en un món on donem massa importància als títols i poca rellevància a les mans”, afirma. Per facilitar la feina als que comencen, la Teresa ha escrit dos llibres on recopila les seves lliçons. El seu cavall de batalla és la divulgació: “Volia posar una mica d’ordre i concert perquè no hi ha una formació reglada”, diu mentre fullejo els seus manuals tècnics per aprendre a fer una camisa a mida. Amb tot, Teresa Ballesté es continua formant des de dins: és membre de la junta directiva de l’Associació Espanyola de Sastreria i, amb les figures més representatives del sector, està desenvolupant el certificat de qualitat de la camiseria artesanal que avala la feina feta mà. El seu esperit rebel també es palpa a través del seu lema: "Els camisers també existim". “Som, existim i reivindiquem”, matisa. En aquest sentit, Ballesté manté una croada personal amb la RAE perquè modifiqui la definició de camiseria: “Segons ells, som una botiga o un taller on es fan camises”. Enguany continuarà insistint. “Encara falta que hi afegeixin que és un ofici”, diu amb to burleta. A Teresa Ballesté no li aixequen la camisa.