Portar xandall a la feina ja no és una imprudència

Nova YorkEl març del 2020, quan només havien passat tres setmanes de confinament a Nova York, el meu company se'm va adreçar amb una revelació. Érem al nostre menjador acollidor, que a causa de les circumstàncies s'havia convertit en espai de coworking, bar de copes i cel·la. Ell és advocat especialitzat en finances i normalment treballa amb vestit jaqueta, tot i que llavors feinejava amb pantalons i jerseis de xandall comodíssims. I no penseu que el jutgés, perquè vaig arribar a portar la mateixa dessuadora més de tres dies seguits. Mentre ens preparàvem per posar-nos uns texans per anar a la botiga de queviures, em va dir que no recordava l'última vegada que s'havia posat uns "pantalons durs".

Vaig compartir la seva declaració a Twitter, explicant que la meva parella havia començat a anomenar els pantalons de tota la vida amb el terme pantalons durs i es va fer viral. Fins i tot Dictionary.com va acreditar-ne la popularització, tot i que d'alguna manera ja existia des del 2009. Segurament aquella va ser la contribució cultural més popular que vaig fer durant la pandèmia i, de fet, podria arribar a ser el text més influent de la meva carrera. Tres anys després, tot i que quasi ningú porta mascareta, els pantalons de xandall es mantenen. Tota la roba que porto ara és més casual. En un món ideal, ningú hauria de saber si me'n vaig a estirar al sofà o si vaig a una discoteca.

No crec que la suavitat del xandall ens faci a mi o als meus companys més tous. No ens hem donat per vençuts de per se. Simplement, hem deixat de ser el que s'esperava de nosaltres. En tot cas, calia una certa suavitat per sortir del caos del covid. És alliberador tant per al meu esperit com per a les meves cames. La divisió entre la formalitat i la informalitat, entre el que és professional i el que no, s'ha reduït i s'ha afeblit com la línia d'un test de covid. M'he passat una gran part dels últims anys mirant les habitacions dels meus companys i veient els seus fills molestant durant les trucades de Zoom, cosa que abans era tan inimaginable que, quan va passar el 2017 a la BBC, es va convertir ràpidament en una notícia de ressò internacional.

No vam tenir més remei que permetre que altres entressin d'alguna manera als nostres espais privats. I a mesura que els dies es van convertir en mesos, qualsevol pretensió de formalitat se'n va anar en orris. Per favor, recordeu quan va córrer el rumor que un membre del Tribunal Suprem dels EUA havia estirat la cadena del lavabo durant una declaració. Els membres de la qual, per cert, gaudeixen de túniques fluides des de fa més de dos segles.

L'oportunitat de reavaluar les normes socials de tota la vida ha estat un dels pocs efectes secundaris positius del covid. I acomiadar-se dels pantalons més incòmodes és només una de les coses en què la pandèmia ha alterat el teixit, literalment en aquest cas, de les nostres vides. No és cap secret que per a molts de nosaltres les preferències de roba van canviar durant la pandèmia. Mentre que la despesa dels nord-americans va baixar un 19% el 2020, les vendes de xandalls van augmentar un 17%, segons NPD Group, una empresa d'investigació de mercats. De fet, ara que hem passat a una nova era, com ho demostra que per fi l'OMS hagi decretat el final de l'emergència per covid-19, la comoditat continua regnant en la moda.

"La gent vol disfressar-se després de la pandèmia, però ja no vol portar res que no sigui còmode", explica Daniel Grieder, director executiu d'Hugo Boss. Per satisfer la demanda, la marca s'ha centrat en el que Greider anomena moda "dressletic", més còmoda que els texans i que, segons diu, és tan popular que s'exhaureix ràpidament de les botigues. Hugo Boss també va renovar la identitat visual per ser més casual. Segons Greider, una dessuadora negra de 228 dòlars amb un logotip blanc s'ha convertit en l'article més venut de la marca. La comoditat ven... i sembla que per molt.

Des que vaig començar a treballar a la redacció d'un portal d'internet, duia religiosament un uniforme autoimposat de botons Oxford i pantalons xinesos o texans. No sabria dir exactament per què sentia la necessitat de mantenir una pretensió de professionalitat mentre escrivia històries sobre núvols que s'assemblaven als genitals masculins, però suposo que hi havia alguna cosa agradable en mantenir una distinció entre ser a la feina i a casa.

La davallada de l'ús de pantalons formals a la feina, tot i que sens dubte es va accelerar per la pandèmia, s'havia produït abans. Sembla que el terme oci laboral es va popularitzar a finals del 2016, quan la pàgina web d'estils de vida Well+Good se'l va inventar.

No és estrany que els nord-americans sortíssim del 2016 buscant comoditat. Després d'aquelles eleccions presidencials, probablement necessitàvem una abraçada. I d'ençà del 2020, probablement vam sentir que necessitàvem una lobotomia. En molts sentits, sento que ara exigim als nostres pantalons el que també busquem en els altres i en nosaltres mateixos. Volem que siguin indulgents i tranquil·litzadors. Volem que ens nodreixin. Volem que ens diguin: "Jo també hi era. Ho vaig experimentar. Vaig sortir-ne menys despreocupat i menys rígid. I vaig aprendre sobre la importància de la comoditat en el procés".