“L’elegància no és només roba, sinó una manera de ser i d’actuar”

BarcelonaNo és el més vistós de l’exposició, però brilla des d’una aparent discreció. És un vestit negre de còctel que data del 1961, però es veu rabiosament actual: consta d’un top sense mànigues ajustat i una faldilla arran del genoll de crepè de seda, tot prisat de dalt a baix. Un llaç s’ajusta a la cintura i estructura la silueta femenina. La seva anterior propietària es deia Eulàlia Artés de Ribera i ara el seu vestit forma part de l’arxiu de la botiga Santa Eulàlia.

“No és gens senzill fer prisats perquè estàtics són d’una manera, però quan agafen moviment es transformen inesperadament”, diu Luis Sans, actual president de Santa Eulàlia i membre de la quarta generació de la família propietària d’aquest establiment de moda, referent en el món del luxe, que continua sent un far de tendències arreu del món gràcies a la seva capacitat d’adaptació: “Sobreviure vol dir parlar amb veu pròpia en un món on sempre sonen les mateixes veus”, diu Sans. Aquest vestit en qüestió és un dels protagonistes de l’exposició Santa Eulàlia, 180 anys de moda, que des d'aquest dimecres ret homenatge al llegat del prestigiós establiment barceloní.

Una de les grans cases de moda

La mostra, allotjada en quatre sales del Palau Robert, està dedicada a la bellesa que transmeten els dissenys de Santa Eulàlia a través del talent i l’artesania que l’ha caracteritzat des dels inicis. Concretament, se centra en oferir una panoràmica dels anys daurats de l’establiment (entre el 1930 i el 1990), que va dur l’alta costura a Barcelona i es va situar com una de les cases més rellevants de l’estat espanyol. “L’any 1926 vam ser pioners en fer la primera desfilada a la botiga, adoptant la fórmula de presentar moda que triomfava a París, i l’any 1967 també vam ser capdavanters en llançar col·leccions de roba de tot portar”, recorda com a fites destacades Luis Sans. Dels tallers de Santa Eulàlia en brollava l’art en el vestir gràcies a la feina de les minucioses mans dels sastres i les modistes que treballaven per crear peces úniques, en forma de vestits i barrets, que protagonitzarien moments inoblidables de la seva adinerada clientela.

De fet, l’any 1941 Santa Eulàlia va formar part de la Cooperativa de l’Alta Costura i liderava la moda del país juntament amb altres cases com Pedro Rodríguez, Asunción Bastida, Manuel Pertegaz i el Dique Flotante.

El llegat històric a través dels vestits

De les 500 creacions que s’atresoren gràcies en part a les donacions particulars, s’han escollit uns quaranta vestits i barrets emblemàtics, organitzats per tipologies. “Hi ha models de dia o de carrer, dissenys de nit, posades de llarg i moda nupcial”, detalla Josep Casamartina, comissari de l’exposició i reconegut historiador d’art i moda de Barcelona. Casamartina ha sigut l’encarregat de reunir aquest recorregut fascinant per l’alta costura barcelonina escollint minuciosament les peces més representatives de l’arxiu de Santa Eulàlia, amb altres dissenys procedents de la Fundació Antoni de Montpalau, el Museu del Disseny de Barcelona (DHUB), el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa i el Museu del Vestit de Madrid. L’excel·lència del treball fet a mà sempre hi és present sigui la peça que sigui. Des d’un vestit llarg de llana pensat per vestir-se amb estil a la muntanya després d’esquiar, fins a un abric amb capa de quadres de tartà.

“Li diem el model Sherlock Holmes. Fixa’t que la quadrícula està totalment alineada es miri per on es miri”, detalla Casamartina. Pel que fa a la moda nupcial destaquen dos dissenys que posen en evidència alguns trets característics de l’estil de Santa Eulàlia: la riquesa dels teixits i els patrons ben fets.

“En aquella època es mirava molt la puresa de la forma i l’elegància de la sobrietat de mestres com Dior i Balenciaga”, afegeix el comissari de l’exposició. Contenció no vol dir simplicitat. Un dels dissenys de la mostra compta amb un cos minuciosament brodat, i l’altre incorpora una espectacular cua que surt de l’espatlla. “L’esquena d’un vestit nupcial és la part més important perquè és la que es mostra al públic durant la cerimònia”, afegeix Casamartina.

Testimonis de la bellesa femenina

L’exposició rememora en silenci moments inoblidables amb el segell de l’atelier de Santa Eulàlia. Un dels espais condensa tot aquest esperit festiu de les dones més distingides que lluïen els vestits que es feien a mida: els balls, els còctels, els mítics festivals wagnerians dels anys 50 o les estrenes al Liceu. Aquesta última ocasió era clau per als tallers per enllestir els últims dissenys que s’observarien amb lupa al Saló dels Miralls.

“Les cases de costura deixaven els vestits més espectaculars a les maniquins de l’època per atreure la clientela. Elles es passejaven per tots els grans esdeveniments amb les darreres creacions”, explica anecdòticament Josep Casamartina. Francina ha sigut una de les models de referència de Santa Eulàlia. Entre tots els vestits sofisticats que es mostren en destaca un que combina magistralment un cos de lluentons amb obertura a l’espatlla amb una faldilla de llana i estampat de quadres: “Barreja la sastreria amb la fantasia tan característica de Santa Eulàlia”, afegeix el comissari. També un voluminós vestit blanc de tul de seda amb un vistós llaç rosa que era el que una clienta de 18 anys va utilitzar per a la seva posada de llarg l’any 1955.

Aquest és un dels dissenys preferits de Luis Sans i la seva dona, Sandra Domínguez, que anaven pulcrament abillats durant l’estrena de l’exposició de la casa que capitanegen des de fa dècades. No puc evitar preguntar sobre com entén l’elegància Santa Eulàlia, tot i que els vestits parlen per ells mateixos: “L’elegància no és només roba, sinó una manera de ser i d’actuar. El vestit ajuda, però també compta la persona que ho porta”, recalca Sans.

L’exposició, que estarà oberta al públic fins al 22 de gener, la complementa un catàleg dissenyat per Nacho Alegre a través del projecte de disseny Apartamento Studios. A la portada hi surt el vestit prisat de l’inici del reportatge, però amb una posada en escena diferent. La model que el duu, roda sobre si mateixa i el vestit agafa un volum inesperat que li atorga una bellesa sublim. “És tot moviment, i per això va ser creat, perquè agafi una nova forma i volum a cada pas”, conclou Luis Sans. Ben segur que aquest vestit condensa l’esperit de Santa Eulàlia que ha sabut mantenir la tradició i el llegat, sense deixar de perdre l’elegància clàssica ni l’olfacte per la tendència actual.