Els vestits de Lady Di: de la innocència a l'empoderament

BarcelonaEl jersei de llana amb ovelles blanques col·locades simètricament sobre un fons vermell cirera destaca per l’ovella negra solitària del mig. Diana Spencer va posar-se'l per primera vegada l’any 1981 per assistir a un dels partits de polo del príncep Carles, i entre cavalls, reialesa i paparazzis, el jersei va quedar immortalitzat. El que inicialment semblava una peça més del vestuari primerenc i adolescent de la princesa Diana, ha acabat constituint-se com un element iconogràfic capaç de narrar la història de la seva vida: la princesa del poble a ulls del món i l’ovella negra de la seva família.

La dificultat per actuar i opinar tal com li plagués va redefinir el rol i va fer augmentar el protagonisme de la seva indumentària, convertida aleshores en la seva nova veu: “Des del moment que es va convertir en un membre de la família reial, ella mateixa va adonar-se que vivia emmordassada”, diu Eloise Moran, escriptora i autora del llibre The Lady Di look book: what Diana was trying to tell us through her clothes. “La societat del moment associava Diana amb el rol de princesa i, com a conseqüència, la seva roba era l’únic que realment importava, mentre que en el cas del príncep Carles el que destacava era el que feia i el que deia”, afegeix Moran. Aquesta "superficialitat" que tothom li associava va convertir-se en el seu millor aliat a l’hora de comunicar la història que no li deixaven explicar. El seu vestuari encarnava el relat de la seva persona i, amb el pas dels anys, va anar guanyant simbolisme i sentit autobiogràfic amb dissenys que mimetitzaven el trencament amb la feminitat marcada per l’establishment i els cànons estètics victorians tan característics de la monarquia britànica.

Diana recupera el seu cognom 

I tot això es pot tornar a veure ara a la gran pantalla gràcies al vestuari utilitzat a la pel·lícula Spencer, dirigida per Pablo Larraín i protagonitzada per Kristen Stewart. S'estrena aquest divendres, 19 de novembre, i ens ofereix el retrat d'una dona en crisi. El film està ambientat en la celebració nadalenca que ofereix anualment la reina d'Anglaterra a Sandringham House, a Norfolk. Spencer ens mostra els tres dies decisius que van portar a la separació de la princesa Diana i el príncep Carles, l’any 1991, i retrata ficcionalment els alts i baixos emocionals i burocràtics que va comportar aquesta decisió.

L’impacte mental i físic que va suposar per a Diana formar part de la família reial, incloent-hi una depressió i un trastorn de la conducta alimentària, és també part del fil narratiu de la pel·lícula, que juga amb els contrastos entre els Windsor i ella.

La celebració de l’esdeveniment reial requereix un codi estilístic molt concret que a la ficció ha sigut reproduït per Jacqueline Durran, guanyadora de l’Oscar a millor vestuari per pel·lícules com Little women o Anna Karenina. A Spencer, Durran oscil·la entre l’estil de la princesa Diana –clàssic, romàntic i premeditat– i l’estil de Diana Spencer –esportiu, androgin i disruptiu–. “Vaig haver d’establir un contrast entre la roba formal i restrictiva que vestia durant la seva vida oficial i la roba que portava quan podia ser ella mateixa”, explica Durran. Per poder narrar la seva història, era crucial distingir-ne l’estil de cada moment i convertir-lo en una al·legoria. “Diana evoluciona d'una noia innocent a una dona que intenta desesperadament seduir i captivar el seu propi marit, passant per una mare de dos nens petits i finalment en una persona alliberada que controla la seva pròpia vida”, constata Anna Rowe, historiadora de la moda i professora d’art i arquitectura a l’IED.

La maison francesa Chanel ha sigut l’encarregada de vestir Kristen Stewart en els moments crucials de la pel·lícula, on l’acompanyen conjunts de tweed, perles gegants, botons daurats i blocs de color molt marcats amb reminiscències vuitanteres evidents: americanes masculines, muscleres i accessoris XXL. “Les peces de Chanel són com una mena d’element amulet que personifica en la roba el suport que no trobava enlloc més”. Durran també rescata el vestit de núvia de Diana en una escena onírica o altres peces vintage que apareixen en escenes clau com la del billar, en la qual el príncep Carles exigeix a la seva esposa la coexistència de dues Dianes: “la Diana autèntica i la Diana a la qual li facin les fotos”.

Spencer també mescla en el vestuari les dues Dianes, però en aquest cas es tracta de la reprimida princesa de Gal·les i l’autèntica Diana Spencer: del vestit blanc setinat encotillat que la princesa llueix al sopar de Nadal als texans i jerseis de llana que vesteix per jugar amb els seus fills.

L’anhel de quotidianitat

I és que el protocol estètic imposat per la Corona britànica limitava les opcions de vestuari de la princesa de Gal·les. “Quan Diana es desvincula de la família reial, el seu vestuari fa un canvi substancial. El seu rol ja no restringia la seva persona i l’armari es converteix en més sofisticat i menys innocent i complaent”, detalla Anna Rowe. Tal com ho bateja Eloise Moran, el revenge dressing (vestir-se per la venjança) es fa palès sobretot a partir del moment de la separació amb el príncep Carles. “Personifica la sensació de renéixer després d’una ruptura, una sensació universal que qualsevol de nosaltres ha pogut sentir també en algun moment”, explica.

Cap a mitjans dels 80, quan el príncep Carles retorna al seu affaire amb Camilla Parker Bowles, l’estil de Diana fa un primer canvi notable i adopta un look més disruptiu: amb purpurina i brillants, faldilles més curtes i vestits més atrevits. Jugava amb l’estètica formal vuitantera i l’estil casual esportiu, en el qual primava la comoditat de vestir amb malles ciclistes i vambes de córrer. No obstant això, no serà fins a principis dels 90 que la seva indumentària esdevindrà una resposta clara en contra dels dictats de la família reial i la premsa del cor.

És aleshores quan Diana Spencer es desvincula definitivament del rol de princesa perfecta i tergiversa el desenllaç esperat del conte de fades. Aquest trencament oficial amb la Corona va acompanyat d'un retorn a la vida normal i mundana. “Podem considerar Diana una influencer pòstuma –explica Moran–, amb unes preocupacions i unes decisions a prendre que s’assimilen molt a les que qualsevol dona pot tenir actualment”. L’anhel de quotidianitat que ella sempre havia volgut projectar en el seu personatge i en les seves decisions és el que l’acostava, i l'acosta encara, a tota la ciutadania.