Moda per a tots els cossos: canvi de valors o estratègia de màrqueting?

BarcelonaSi hi ha una cosa que caracteritza la indústria de la moda és la seva facilitat per adaptar-se a qualsevol canvi. Amb més o menys gràcia, les marques fan el possible per donar resposta a les demandes socials que vertebren el discurs polític del moment, des de la normalització de tots els tipus de cossos (impulsada pel moviment del body positive) fins al control i la transparència dels processos de creació d’una peça de roba (propiciats per la iniciativa de Who made my clothes). Malgrat que la seva funció social i identitària demana aquesta immediatesa, una problemàtica que encara estava a la llista dels temes pendents era la de l’adaptabilitat en la indumentària. En l’àmbit mediàtic, el boomha estat força recent i d’exemples n’hi ha uns quants. Un dels més evidents és la portada i monogràfic que la revista Vogue UK va dedicar el maig passat a la inclusivitat, on l’associen a valors com poder, aspiració i tendència. Per primera vegada a la història d’aquesta revista també se n’ha publicat l’edició en braille.

En un àmbit més proper, l’accessibilitat en la indumentària també ha fet el salt a la moda catalana, com es va poder veure en l'última edició de la passarel·la 080 Barcelona Fashion, on va debutar una marca de roba inclusiva anomenada Free Form Style amb l’objectiu de normalitzar i visibilitzar la importància de dissenyar roba funcional i còmoda sense haver de renunciar a l’estètica. Com sempre, l’etern debat rau en si aquestes millores les propicien els valors de cada marca o l’afany de vendre més. ¿És només una estratègia de màrqueting o és una resposta a una necessitat que fa anys que està desatesa? Ho analitzem a continuació.

La bellesa capacitista

Sempre que s’analitza i es reflexiona sobre les problemàtiques i oportunitats de la moda, cal emparar-la sota el marc capitalista que la defineix. Tal com apuntava la historiadora de moda Sílvia Rosés en unes jornades organitzades pel Museu del Disseny sota el títol D-Generades, “el sistema necessita cossos que funcionin i produeixin, per tant, tots aquells que no s’emmarquin sota aquestes premisses seran considerats cossos inútils, sense valor ni capaços de produir”, explica. En conseqüència, seran uns cossos exclosos. La historiadora ho resumeix de la següent manera: “Si la creença que predomina és que les persones capaces –sense discapacitats– són la normalitat i el que és desitjable, tot aquell cos que pateixi una modificació del que és considerat normal serà una càrrega per a la societat”. Una vegada més, el privilegi és per a aquell que beneficia el sistema. A més, ella també destaca la dificultat que tenim com a societat per acceptar i conviure amb la vellesa i la fragilitat: “Evidencien el pas del temps. A ningú li interessa estar en contacte amb el desgast perquè és sinònim de vulnerabilitat”, conclou.

Per part seva, Rut Turró, llicenciada en disseny de moda i fundadora de MovingMood, també reconeix en conversa amb l'ARA que la moda inclusiva està de moda per necessitat: “Les empreses necessiten nou valor afegit perquè dir que ets una empresa sostenible ja no és suficient. Això és un tema innovador: és un nou mercat encara per explotar, on falten molts productes i on clarament hi ha una demanda en augment”, constata. No obstant això, reconeix la importància i la necessitat que es normalitzin els cossos amb discapacitats, i què millor que fer-ho també mitjançant la indumentària. “Nosaltres ajudem els nostres clients a transformar una línia de roba ja dissenyada en una de més accessible i adaptable”, explica Turró. I com ho fan? Ens comparteix un exemple molt clar: “Uns pantalons que es corden amb imants en lloc de botons permeten que tant les persones que poden fer el gest de pinçar amb els dits com les que no, puguin cordar-se els pantalons amb facilitat. Si jo no tinc cap dificultat als dits, aquest element em donarà rapidesa mentre que a la persona amb disminució de la mobilitat li proporcionarà autonomia”. Un altre testimoni és el d’Eulàlia Pedrola, coordinadora de projectes de recerca en l'àmbit de les violències masclistes i també una de les noies que van desfilar a la 080 amb la firma de roba inclusiva Free Form Style. Ella porta una pròtesi a la cama i explica com aquest tipus de marques l’han ajudat amb coses tan evidents com ho és poder portar uns pantalons llargs estrets. “La comoditat es multiplica quan tu afegeixes als texans una simple cremallera que et permet posar-te’ls sense que et calgui treure’t la pròtesi”, detalla Pedrola.

Funcionalitat i bon gust

Si bé la funcionalitat és una cosa que ha de primar tant sí com no en la indumentària inclusiva, un valor que no es pot deixar de banda és l’estètica. Tal com explica Emily Flores –una noia que pateix escoliosi i que es mou amb cadira de rodes– a la TED Talk titulada Making fashion more accessible, l’oferta de roba per a persones amb discapacitat o mobilitat reduïda és molt àmplia. Ara bé, “són peces completament bàsiques i sense cap mena de sentit del gust”, constata Flores, que afegeix: “És pràcticament igual de problemàtic això que no fer res. D’aquesta manera l’únic que s’està fent és corroborar la idea equivocada que la gent amb problemàtiques físiques o cognitives no té l’opció d’anar a la moda”. Grans marques de moda han fet els deures en aquest sentit i han llançat campanyes protagonitzades per models amb síndrome de Down, com la de Gucci amb Ellie Goldstein, o també a les passarel·les com la London Fashion Week, amb Kelly Knox, que té la meitat de l’extremitat esquerra amputada. Tot i el risc de ser titllades d’oportunistes o d’interessades, marques com Tommy Hilfiger també van presentar una col·lecció de roba específica per a persones amb discapacitat i problemes de mobilitat, batejada amb el nom de Tommy Hilfiger Adaptive.

El problema, però, continua sent el mateix. El que demana aquest col·lectiu és inclusivitat i accessibilitat; que la roba que es ven a qualsevol botiga també sigui adaptable a les seves necessitats, no pas que es dissenyin col·leccions a part que només fan que evidenciar aquesta diferència. En aquesta línia, la historiadora Sílvia Rosés teoritza sobre aquesta fabricació forçada de la diversitat. Ella es qüestiona si verdaderament s’està projectant una diversitat de cossos i de bellesa o si s’està construint la diversitat segons les normes i cànons que li convenen a la indústria. “Les marques inclouen persones que se surten del cànon perquè no sigui dit que no ho fan”, reflexiona Rosés. I, per concloure, llança la següent pregunta: ¿estem treballant perquè l’admiració dels cossos sigui més diversa o estem segmentant i ajustant segons ens interessa que es percebi aquesta diversitat?