Moda previsible per a uns Oscars conservadors

Conan O’Brien, el presentador de la gala dels Oscars d’enguany, en un gag guionitzat, li recriminava a l’actor Adam Sandler que anés vestit amb dessuadora i pantalons d’esport, que l’acostaven a l’estètica d’un jugador de videopòquer a les dues de la matinada. Perquè a la gala dels Oscars és important que tothom vagi vestit apropiadament. Però, què significa per a Hollywood “apropiadament”? Doncs, com ha quedat clar aquesta nit (i en totes les anteriors gales), que la moda continuï legitimant la diferència entre homes i dones. Mentre ells van gairebé uniformats amb esmòquings negres per aportar rigor a l’esdeveniment, elles, amb els lluentons i les sedes, són l’esquer necessari per ornamentar-ho. O, si no, plantegem-nos si l’estora vermella, amb tant o més ressò que els premis en si, tindria tanta audiència sense les actrius i els seus espectaculars vestits.

L'elegància vigorosa de la catifa vermella dels Oscars

És una llàstima, però, que l’encartonament i el conservadorisme de l’acadèmia eliminin qualsevol possibilitat de dissidència estètica i que la moda que allà s’hi veu no se surti en cap moment de l’estereotip de feminitat més tradicional. Vestits en la majoria dels casos de tall princesa i sirena, cascades de tela com cortinatges, domini de colors com el rosa o el blanc, talons vertiginosos, absència gairebé absoluta de pantalons... Això sí: mai pot faltar “l’heroi” Timothée Chalamet per atrevir-se a dur un conjunt groc de Givenchy, quan, al cap i a la fi, és simplement el petit díscol controlat que en cap cas amenaça el sistema sinó que, ans al contrari, el reforça. Un sistema que ja pot vanagloriar-se de la seva modernor per permetre que Chalamet existeixi. Un any més i, com diu l’expressió, “No news good news”. Però, en aquest cas, caldria preguntar-se per a qui són bones notícies que no passi res.