La moda més enllà del gènere binari

BarcelonaEl dissenyador Palomo Spain, l’antropòloga Mara Martínez Morant i la catedràtica d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona Marta Segarra són algunes de les persones que participen avui en la jornada D-Generades, una cita organitzada pel Centre Universitari de Disseny BAU i el Museu del Disseny de Barcelona i cocomissariada per la conservadora de tèxtil i indumentària Sílvia Ventosa i la historiadora de moda Sílvia Rosés. “La primera comunicació sempre és: «¿Ets home o dona?» I volem superar-ho, als museus en concret i a la societat en general, perquè els gèneres són marcadors de desigualtats socials i les reforcen. En aquesta jornada volem reflexionar i superar el binarisme per parlar ja de persones o humans”, explica Sílvia Ventosa.

“Tenim la idea de fer cada any una jornada per començar a construir el marc teòric, perquè nosaltres som especialistes en peces de museu però potser no estem tan posades en els últims corrents o idees, i per això volem convidar còmplices per fer-ho entre tots”, rebla Ventosa. Un d’aquests còmplices serà avui el dissenyador Alejandro Gómez Palomo, més conegut com a Palomo Spain, un “dissident de gènere -diu- en la moda, amb qui l’home conquista l’imaginari de la dona”. “Ell es pregunta: «I per què l’home no es pot ornamentar?» Però fa l’efecte que accentua encara més el binarisme, perquè fa anar l’home cap a l’altre cantó, cap al de la dona. O no? No ho sé, pot ser molt interessant escoltar-lo!”, avança Rosés.

Enganyifes històriques

Sempre s’ha dit que al segle XIX va tenir lloc l’anomenada gran renúncia masculina, és a dir, un abandonament per part de l’home de tot allò que es considerava moda i accessori per centrar-se en els negocis, en la producció, en la consolidació del poder. És quan el vestit masculí de pantaló i jaqueta s’imposa com l’uniforme dels homes, i tot el pes estètic es posa en la dona. La gran renúncia masculina, diuen. Rosés en discrepa: “És molt injust que en diguin així. La que va perdre els drets fonamentals va ser la dona, hem d’eliminar aquesta etiqueta! Oh, pobre home, que no l’han deixat disfrutar de la moda… Au va! L’home no va renunciar a la moda ni al consum, de fet la seva moda està pensada per a la finalitat que persegueix, i consumeix perquè externalitza el consum en la dona, com a cosa seva”.

La historiadora de la moda, que farà una ponència sobre com es forja aquesta masculinitat contemporània, parteix de molt més enrere, del segle XVII: “És llavors que va començar la divergència entre homes i dones, i tot reposa en interessos polítics, econòmics i de classe. Perquè es consolidés el canvi havia de canviar la concepció de la masculinitat. Abans l’ideal d’home era el cortesà de vida ociosa. Però llavors va deixar d’interessar aquest perfil perquè calia engrandir les arques de l’estat i, per tant, havien de posar els homes a treballar. La idea era que l’home produís i no malgastés. A l’home li van atorgar la capacitat de renunciar a les temptacions del consum, perquè era el mascle. El contrapunt que creen és la dona: ella conservaria els valors tradicionals”, explica Rosés.

Dissidències i ‘hackejos’

Al llarg de la història són nombrosos els casos de gent que s’ha atrevit a vestir-se de manera dissonant al seu gènere. Un dels més sonats és el d’Amelia Bloomer, que a mitjans del segle XIX es va posar pantalons bombatxos per poder anar més còmoda amb bicicleta. “Va ser molt mal vista i criticada. Deien que els seus pantalons eren lletjos, però el que no agradava a la societat era que volgués més llibertat de moviment i que s’empoderés”, comenta Ventosa. També esmenta l’escriptora George Sand, casada amb el compositor Frederic Chopin i que es vestia d’home, i les garçonnes dels anys 20, que també es vestien amb roba d’home i que van derivar en actrius com Marlene Dietrich i Katharine Hepburn, sempre amb pantalons, malgrat que “fins al 1929 les dones no en portaven oficialment”.

També els anys 20 dissenyadores com Coco Chanel i la seva eterna rival Elsa Schiaparelli són memorables si parlem de gènere i moda, perquè l’una depurava l’estètica femenina fins a assimilar-la amb la masculina i l’altra feia “siluetes poderoses per ajudar les dones a empoderar-se”, comenta Rosés. Després, dècades de boira fins als 60, quan es tornen a detectar persones que obren escletxes en la moda i el gènere: Rosés pensa en Rudi Gernreiht, pioner de la moda sense gènere i revolucionari de la roba de bany; i Ventosa recorda aquells anys, entre el 1968 i el 1975, com una eclosió de la moda anomenada unisex, quan “homes i dones hippies es vestien de manera similar”.

Arribats els anys 80 s’assoleix la “màxima sexualització i erotització”. “És allò de la pel·lícula Armes de dona, vestir-se per triomfar en el món dels negocis. Eren dones que s’atrevien a agafar les regnes, com les que vesteix Thierry Mugler”, diu Ventosa. I la seva companya de comissariat es pregunta: “I per què ara, avui, a una dona empoderada li traiem la sexualitat? Per què hem de restar corbes?” No hi ha resposta, però ella assenyala la dissenyadora Vivianne Westwood com una dissident en aquest sentit: voluptuositat i feminisme, sí. Ara bé, un dels contemporanis més coneguts en el hackeig del gènere és el dissenyador Jean Paul Gaultier, el primer que va reivindicar la faldilla per als homes i que demanava constantment una llibertat per a tothom, desbancar els estereotips i ser més feliços.

Cap a la moda sense gènere

¿Podem concebre una moda lliure de gèneres? Hi ha dubtes seriosos. “A la moda li ha anat molt bé tenir la societat segregada en dues, però això ha passat fins ara. A partir del 2015 es comença a parlar de la moda agender al fast fashion, i això vol dir que ja ha arribat a la societat”, observa Ventosa, mentre que Rosés critica que les cadenes de moda ràpida hagin adoptat aquesta idea sense analitzar a fons què representa: “Veig que tenen moda d’home, moda de dona i moda agender com una tercera opció, però el que s’hauria de fer és trencar la paret entre la secció d’home i la de dona i crear un paraigua comú”, explica. “Em fa l’efecte que, per a la indústria de la moda, com més seccions hi hagi millor. Pensa que fins als anys 50 les noies joves vestien igual que les mares. No existia la joventut com a marca: els nens vestien com nens fins que eren homes. Llavors apareix la moda jove i el mercat es frega les mans. Partint d’aquesta experiència, al mercat li interessa que hi hagi moltes seccions”, creu Rosés.