Quan la moda és art (i crítica)

BarcelonaLa moda és un reflex de la societat de cada època i, com a tal, també s’utilitza com a plataforma reivindicativa per donar visibilitat a diverses realitat incòmodes que afecten la nostra quotidianitat. La segona jornada del 080 Barcelona Fashion ha evidenciat aquest dimarts algunes d’aquestes crítiques en format cinematogràfic, amb els fashion films dels dissenyadors i marques que hi han participat.

El reflex de la vanitat

Txell Miras ha donat el tret de sortida a les desfilades digitals amb un thriller inquietant que reflexiona sobre l’egocentrisme que existeix a les xarxes socials. “Tots tenim la necessitat d’exposar-nos al món virtual, fins al punt que si no mostrem qui som i què fem, sembla que no existim”, denuncia. Sigui pel motiu que sigui, la col·lecció Zerkalo, inspirada en la pel·lícula Mirall d’Andrei Tarkovski, utilitza aquest objecte reflectant com a fil conductor per reflexionar sobre el narcisisme actual: “Em venia molt de gust treballar la idea dels reflexos per explorar millor aquest concepte a través del llenguatge cinematogràfic”, argumenta la dissenyadora sabadellenca. De fet, Txell Miras és assídua a l’experimentació de nous formats creatius que ajuden a entendre la moda, més enllà de la superficialitat. “No m’ha preocupat tant exposar aquesta col·lecció que ja tenim a la venda en botigues sinó remoure consciències”, reconeixia.

El fashion film, protagonitzat per l’actriu Anna Alarcón, recorria un dels pisos de la Casa Milà, on la intèrpret catalana s’anava trobant diverses models que la temptaven a mirar-se als miralls. De mica en mica, Alarcón sucumbia al joc fins al punt de quedar-se sense rostre: “Simbolitza el pas del món real a una identitat purament virtual”. Pel que fa al disseny, la proposta exhibeix dos tipus de roba: les peces d’inspiració minimalista que ja s’estan comercialitzant, com els vestits amb drapejats, cintes i cinturons creuats com a detalls; i les peces grises, més escultòriques i creades per a l’ocasió caracteritzades per la rigidesa de la forma, els vinils reflectants i l’exageració a través dels volums.

Indagar en el com

Sorgida durant el confinament, Y_Como és la nova aventura de les germanes Cristina i Yolanda Pérez, fundadores de Yolancris –la marca catalana d’alta costura que ha desfilat a París–. Un nou segell que neix amb la voluntat d’explorar els processos creatius de les peces: “El veritable coneixement es troba en com es fan les coses i com les podem tractar perquè sorprenguin”, diu Yolanda Pérez. Al laboratori ja fa setmanes que experimenten i s'atreveixen a donar un gir creatiu al denim, un dels teixits estrella de la primera col·lecció que s’estrenava al 080. “Hem agafat el teixit i l’hem tractat com si fos seda, mitjançant tècniques d’alta costura”, explica. Drapejats, prisats, brodats en roba més enllà dels pantalons com gavardines, bruses, vestits i faldilles llargues. El texà en la seva versió més chic acompanya altres peces femenines que exhibeixen tècniques i motius artesans amb originals estampats inspirats en la naturalesa. No en va, una de les principals inspiracions (i reclams) ha sigut el moviment Arts & Crafts, de William Morris: “Posem en valor més que mai la bellesa de l’artesania, perquè el treball a mà és el que aporta la diferència”, explica la dissenyadora. La innovadora proposta d’estètica setantera també reivindica l’esperit de llibertat a través del poema humanista If, de Rudyard Kipling, que és tota una declaració d’intencions.

L’amor sense convencionalismes

Qui també aposta per l’alliberament, però en aquest cas de les convencions del gènere, és Paola Molet. Té 23 anys i la seva firma homònima, creada ara fa sis mesos, es defineix com a genderless. “Jo dissenyo peces per a tothom, però és veritat que parteixo de referències masculines”, diu. La proposta, presentada al pati de la Pedrera, exhibeix un estil neogòtic amb vestits rígids de formes rectes, peces desconstruïdes, siluetes oversize, teixits contraposats i looks monocromàtics en blanc i negre, amb alguna pinzellada de vermell. Tot plegat, per criticar les relacions amoroses convencionals. “A través de la moda, obro la porta a buscar noves opcions per estimar i ser estimat”, diu Molet.

El ball és el missatge

Escorpion ha convertit en una festa disco la Casa Milà amb la seva proposta Let’s Dance, que fa referència a l’ambient del llegendari Studio 54 de Nova York. “Teníem ganes d’excés i disbauxa com a contrapunt dels temps que estem vivint”, recorda Carles García, cap creatiu de la marca catalana. Èxits de Chic, Grace Jones i Dimitri from Brooklyn han articulat sonorament una amalgama de looks transgressors inspirats en els anys 80 que tenen el punt com a denominador comú. “Hi trobem teixits metal·litzats amb rombes i potes de gall, galgues fines que porten caixmir contrastades amb llanes, volums als muscles i escots pronunciats per a una dona que té ganes de passar-s’ho bé”, afegia. Aquesta col·lecció eclèctica amaga també un missatge crític: “Representa un toc d’atenció per tornar a reclamar les llibertats femenines que en pandèmia s’han vist retallades”, matisa.

Un homenatge entre dones

La nota artística l'ha introduït Paloma Wool al final de la jornada. El seu debut a la passarel·la ha sigut una performance en moviment formada per sis escultures vivents encarnades per models de diverses edats, ètnies i cossos, que han exhibit peces de la col·lecció transformades en obres d’art. Una instal·lació creada per un col·lectiu d’artistes, liderat per Carlota Guerrero, que tenen un tret en comú: les uneix la creació i l’amistat. “A través d’aquest projecte he volgut unir forces i donar visibilitat al treball de les dones que admiro”, diu la dissenyadora Paloma Lanna. La resta de models, que mostraven la col·lecció pròpiament dita, passejaven pel terrat de la Pedrera com si fossin turistes observant les escultures humanes. Una proposta colorista inspirada estèticament en els anys 90 amb peces que ara tornen, com els tops que ensenyen el melic, les minifaldilles o les plataformes. No hi van faltar diversos estampats emblemàtics que recordaven la dècada, com un que emulava els tatuatges, un altre d’empremtes dactilars o un dedicat a un objecte en desús: el CD-ROM.