El misteri de les llàgrimes: per què plorem quan estem tristos?

Plorar és una experiència humana per excel·lència. Altres espècies produeixen llàgrimes, però les nostres són les úniques que, segons els científics, emergeixen sistemàticament no només per lubricar i protegir els globus oculars, sinó també per expressar emocions, com després de patir una ruptura sentimental, a les cerimònies o mentre veiem un drama al cine o a la televisió. Tot i que són de les poques coses que ens fan distintivament humans, en molts sentits, les llàgrimes emocionals continuen sent un enigma. Una investigació ha revelat que les nostres emocions són encara més complicades del que els neurocientífics creien: no existeix una zona al cervell responsable dels sentiments de tristesa o ira, per exemple. I els científics encara no han escanejat el cervell de les persones per veure què passa quan ploren.

Tanmateix, s'han fet alguns progressos per ajudar-nos a entendre les llàgrimes humanes: comprendre de què estan fetes, per què les generem (alguns més que altres) i perquè produir-les pot ajudar-nos a sentir millor.

Els tres tipus de llàgrimes

Pràcticament qualsevol criatura que tingui globus oculars produeix dos tipus de llàgrimes: basals i reflexives. Les llàgrimes basals mantenen l'ull humit, mentre que les reflexives estan destinades a protegir l'ull d'irritants com la pols. Els éssers humans també vessen un tercer tipus de llàgrimes, anomenades llàgrimes emocionals, quan se senten tristos, frustrats, aclaparats, feliços o commoguts.

Segons Darlene Dartt, professora d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina de Harvard, els tres tipus de llàgrimes són estructuralment similars, ja que estan compostes principalment per aigua i proteïnes. Probablement no sols notar les llàgrimes basals, que s'alliberen en quantitats minúscules al llarg del dia. A mesura que s'evaporen, la temperatura de la superfície dels globus oculars descendeix lleugerament, fet que indica als ulls que han de produir més llàgrimes basals per evitar que s'assequin.

Les llàgrimes reflexives i emocionals alliberen més líquid, i és la raó per la qual se t'omplen els ulls de llàgrimes quan talles cebes o has anat a un enterrament. Aquest líquid addicional procedeix principalment d'unes glàndules llagrimals especials situades sota de les celles i regulades per cèl·lules del tronc de l'encèfal. En el cas de les llàgrimes reflexives, els nervis dels ulls indiquen al tronc de l'encèfal que les llàgrimes són necessàries per eliminar el que les està irritant. En el cas de les llàgrimes emocionals, els científics creuen que altres parts del cervell activen aquestes cèl·lules del tronc encefàlic per posar en marxa les glàndules llagrimals.

Per què hem evolucionat per plorar?

Molts animals ploren quan estan angoixats. Els experts creuen que ells –i nosaltres– evolucionem per plorar a la infància com a mitjà de supervivència. Això passa perquè els animals que ploren vocalment, és a dir, els mamífers i les aus, solen dependre d'una mare o un pare. El cant del pit-roig i el bel dels xais són la principal manera que tenen de sol·licitar atenció quan són petits i tenen gana, por o dolor.

Però els animals no vessen llàgrimes emocionals quan ploren. I durant les primeres setmanes de vida, els humans tampoc. Igual que altres animals, els nadons emeten un crit punyent. Després, en algun moment del primer o segon mes de vida, també els comença a caure un líquid salat dels ulls. El motiu pel qual comencem a produir llàgrimes quan estem emocionalment alterats és un misteri. En comptes de continuar plorant amb els ulls secs com ho fan els peresosos o els ratpenats.

Ad Vingerhoets, professor emèrit de psicologia clínica de la Universitat de Tilburg, als Països Baixos, i un dels grans experts sobre el plor humà, afirma que és possible que l'acte de cenyir la cara per llançar un crit exerceixi pressió sobre els globus oculars i estimuli les glàndules llagrimals. "Potser per això badallar, riure i vomitar també poden provocar llàgrimes", afegeix.

Les llàgrimes també poden tenir un avantatge evolutiu, ja que a mesura que ens fem grans som més capaços de plorar en silenci. "D'aquesta manera, les llàgrimes poden alertar més subtilment als que tenim a prop de l'angoixa d'un altre sense delatar-la davant els depredadors que puguin estar a l'aguait", diu Lauren Bylsma, professora associada de Psiquiatria i Psicologia a la Universitat de Pittsburgh.

Les causes canvien amb l'edat

Durant els primers anys de la nostra vida, plorem sobretot per experiències pròpies: una rascada al genoll, una picada d'abella o un gelat que ens ha caigut a terra. Això comença a canviar a mesura que ens fem grans i ens desenvolupem més emocionalment i socialment. Plorem menys com a resposta al dolor físic i més per les nostres connexions emocionals per altres persones. "El teu món es fa més gran, així que hi ha persones que es tornen més importants per a tu", diu Vingerhoets.

Una de les raons més comunes per plorar és l'absència o la pèrdua d'un ésser estimat, tant si el trobem a faltar quan no som a casa, com si patim una ruptura amorosa durant l'adolescència o estem passant un dol per una mort a qualsevol edat. També plorem per les penes dels altres. Aquestes llàgrimes d'empatia poden produir-se perquè ens imaginem en el lloc d'altres persones, siguin amics, desconeguts o fins i tot personatges de ficció. De fet, així és com els científics estudien el plor: mostren a la gent un fragment trist d'una pel·lícula i comproven si vessen alguna llàgrima.

Tot i que la tristesa és l'emoció més típicament associada al plor, el que moltes experiències lacrimògenes tenen en comú és una sensació de desemparament o impotència. Aquest sentiment d'impotència sol acompanyar les llàgrimes de frustració, i fins i tot pot explicar les llàgrimes que algunes persones vessen quan se senten aclaparades emocionalment, ja sigui per l'alegria, l'ansietat o la sorpresa. De fet, Vingerhoets anomena a la impotència "l'element central del plor", ja que es remunta al propòsit evolutiu original de les llàgrimes: necessitar ajuda o suport.

Tot i que sigui un clixé, el factor que més influeix en la freqüència amb la qual plorem és el gènere. Estudis d'arreu del món han demostrat que les dones ploren amb més freqüència que els homes. Segons els experts, és probable que gran part d'aquesta diferència sigui deguda a les pressions socials i a les convencions de gènere. Jonathan Rottenberg, professor de psicologia de la Universitat Cornell, diu que els nens i les nenes plores si fa no fa igual. "Els nois poden inhibir el plor per por de trencar un estereotip de gènere", diu Rottenberg.

Els beneficis de plorar

Potser el debat més antic entre els investigadors és trobar per quin motiu plorar fa que les persones se sentin més bé. En un dels estudis més importants sobre aquest tema, es va preguntar a milers de persones d'arreu del món sobre l'última vegada que havien vessat llàgrimes. Més de la meitat van dir que s'havien sentit més bé, gairebé el 40% no va notar cap diferència i el 10% va dir sentir-se pitjor. Plorar, sobretot quan s'està sol, pot servir com una mena d'autoteràpia. "T'obliga a pensar en allò per què estàs plorant", diu Bylsma, "a enfrontar-te amb el que et passa cognitivament i emocionalment, i a processar el que sigui que t'està molestant".

"Les persones tendeixen a sentir-se millor si els plors són provocats per un problema que es pot resoldre, com una discussió amb la parella, en comptes de per una situació fora del seu control, com la pèrdua d'un ésser estimat", assegura Vingerhoets.

En situacions socials, el factor que més influeix en com et sents després de plorar és com reaccionen les persones que et rodegen. Les persones que reben una resposta de suport, com una abraçada o la validació dels seus sentiments, tendeixen a sentir-se més bé, mentre que aquelles les llàgrimes de les quals són rebudes amb ira o burla són més propenses a sentir-se pitjor. Això té sentit, ja que els experts creuen que el principal propòsit de la llàgrima, independentment de l'edat, és comunicar patiment als altres.

La lliçó: quan algú plora al teu voltant, demostra que ets al seu costat per si necessita res. La ciència diu que realment pot ajudar-la.