I si Miró i Lorca fossin sufís?

BarcelonaMestres amagats, tradicions i modernitats que s’entrelliguen, llegats que semblen desaparèixer i que, de cop, reneixen, per exemple en una obra. L’artista i professora Ana Crespo (Madrid, 1964) porta més de tres dècades interconnectant tradicions espirituals i art contemporani d’una manera rigorosa i profunda, ja sigui en la seva pròpia obra plàstica o a través de les classes i els seus tres llibres: El zen en el arte contemporáneo i els dos volums extensos de Sufismo y color (tots a l’editorial Mandala).

Amb poc més de vint anys, i després de passar per belles arts, va emprendre llargs viatges per Europa i Nova York, de museu en museu: “Em passava hores a les sales d’exposicions mirant les obres, perquè crec que hi ha imatges que ho contenen tot, com els paràgrafs del místic Ibn Arabi que vaig descobrir poc després i en què, quan els llegeixo, visc una acollida increïble i una sensació d’expansió, on mai et sents exclosa. Amb algunes imatges passa una cosa semblant, et sobrepassen”.

Fruit d’aquestes trobades va començar a endinsar-se en la mística de l’islam, el sufisme, al mateix temps que desenvolupava la carrera artística internacional (amb exposicions en diversos espais d’Europa i del món àrab) i com a professora a l’escola d’art de Talavera de la Reina, on treballa des del 1988.

La trobada amb el sufisme

“Els artistes contemporanis –explica Crespo– molt sovint han investigat en les tradicions espirituals, i no és per atzar, ja que hi ha aquesta necessitat. Quan l’artista busca a través de les formes va recollint aquest llegat. En el meu cas vaig descobrir l’ensenyament del sufisme després del meu periple pels museus i no m’ho podia creure! Tants viatges, tanta soledat, i de cop i volta tot era allà de manera tan senzilla, amb una tradició que en certa manera és la nostra, amb aquesta claredat meridiana i de forma tan bella que només de llegir-ho ja t’obre, independentment que l’entenguis. I dic que és la nostra tradició perquè és el sufisme de l’Al-Àndalus, on la tradició és posar-se al servei a través de l’art, on la iniciació espiritual, artesanal i artística anaven de bracet amb el propòsit de crear la màxima bellesa i, així, produir un canvi profund i de qualitat en l’ésser humà”.

Després de deu anys de recerca i deu anys més de redacció, finalitza els dos volums del seu estudi sobre el vincle entre el color i el sufisme, adreçat principalment a artistes. “De la mateixa manera que cal estar familiaritzat amb el zen i el taoisme per entendre el traç i la relació amb el buit en una obra, per aprofundir en el color és necessari el sufisme, ja que hi ha una casuística del color en aquesta tradició espiritual. Per exemple, és molt difícil entendre l’Alhambra sense aquesta casuística”.

Aquesta influència de l’islam i el seu vessant més espiritual en les cultures que van conformar l’Al-Àndalus (en totes les disciplines, des de la música, l’arquitectura i la poesia fins a la mística, la gastronomia i l’ecologia), per a Crespo, és una qüestió que, en general, “hem oblidat”, però, malgrat tot, “tenim aquesta herència, i no és casual que Ibn Arabi fos murcià”. Actualment està treballant en una gran exposició on connecta la seva obra plàstica (pintura, escultura, instal·lacions) amb la poesia de Federico García Lorca a través d’aquest vincle amb el sufisme, no sempre explícit. L’historiador i arabista José Miguel Puerta Vílchez hi col·labora en el vessant més teòric. “M’agrada utilitzar un llenguatge comú, sense els tecnicismes d’una tradició en concret, i quan llegeixes Lorca llegeixes sufisme, i a algú que no coneix el sufisme el missatge li penetra igual, sense conèixer les referències, perquè és un llenguatge molt potent”.

I quins són els seus trets generals? L’artista respon: “La tradició sufí ensenya que la creativitat és allò capaç de transformar-nos més enllà dels esquemes que ens obliguen a estar rígids, ja siguin religiosos, polítics, emocionals, familiars… Aquesta creativitat és mantenir-nos en el nostre centre i alhora estar en el flux constant de la vida. Hi ha un moment històric de ruptura amb aquesta tradició, però és una ruptura aparent perquè no es produeix del tot, sempre hi ha imatges que són cofres del tresor que permeten mantenir aquesta continuïtat. És cert que l’artista, a diferència d’abans, no és iniciat en una tradició espiritual, però això també té la seva part positiva, perquè l’ha de trobar per si mateix i per tant és més lliure i no està lligat a repetir les formes”.

Miró, model espiritual

“Tampoc no és casual –puntualitza– que una tradició evolucioni i després s’estanqui, com en el conte del Llenguatge dels ocells del sufí persa Attar, en què quan arriben a un lloc de confort s’hi estableixen. Aquesta petita involució permet anar a una fase més enllà i aquesta, em sembla, és la funció de l’art contemporani, que pot anar més enllà”.

Tot i l’interès pel zen (el seu primer llibre el va dedicar a les influències d’aquesta tradició en l’art contemporani), Crespo creu que el sufisme és molt més clar a l'hora de parlar dels punts centrals que constitueixen l’ésser humà: “Aquells centres subtils que els mestres descriuen amb precisió com funcionen i, per tant, l’artista ha de preguntar-se des de quin lloc intern està creant. I no em refereixo a nivell emocional o social, sinó des de quin centre subtil, o com deia santa Teresa, des de quina morada, s’està creant. La forma és igual, perquè en realitat és un vehicle d’una determinada època. L’artista crea des d’una esfera interna de consciència i des d’allà ho rep l’espectador per un sistema d’atracció. Per tant, l’artista té una responsabilitat immensa que comença per ell mateix, i li cal formar-se i ser conscient des de quin centre de coneixement crea”.

“Un dels meus referents importants –conclou–, és Joan Miró, que va concretar coses importants. Era molt respectuós, molt espiritual i alhora molt arrelat a la terra. A més tenia la qualitat de posar-se al servei de manera desinteressada i creia que l’art no havia de ser arrogant. Juntament amb els mestres del sufisme, va ser el meu model espiritual durant molts anys”.